EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, de gener 31, 2014

LA ROSA TATUADA, de Tennessee Williams

Traducció de Carlota Subirós. 

Intèrprets: Pepo Blasco, Rosa Cadafalch, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Oriol Genís, Alícia González Láa, Antònia Jaume, David Marcé, Bruno Oro, Marta Ossó, Clara Segura, Teresa Urroz. 
Cants i composició vocal: Pere Sais. So: Damien Bazin. 
Direcció: Carlota Subirós. 
Teatre Nacional de Catalunya



"A més, Tennessee Williams toca, a entrants dels anys cinquanta del segle passat, l'encara tabú avui de la incineració i fa de l'urna mortuòria —tan utilitzada i banalitzada en humor negre seixanta anys després— una de les escenes que esmicolen el drama que amaga 'La rosa tatuada'.
La posada en escena de Carlota Subirós de 'La rosa tatuada' utilitza el recurs d'una escenografia giratòria. La fórmula que facilita la tècnica moderna dels cavallets de fira permet a la directora situar un espai reclòs, com el de la modesta casa de Serafina delle Rose, del dret i del revés, enmig d'un macroespai fosc i negre de l'amplitud i la profunditat de l'escenari de la Sala Gran del TNC que en aquesta ocasió fa d'espectre exterior de la casa que amenaça la protagonista, Serafina, a l'interior.
I aquí hem arribat: a aquesta Serafina delle Rose que interpreta l'actriu Clara Segura i que un es pregunta, tenint en compte que és la primera vegada que es representa l'obra en català, quan de temps s'ha deixat covar en el repòs escènic fins a trobar l'actriu potser més magnaniana per no provocar un trauma en els cinèfils del blanc i negre.
.
Clara Segura —que s'emporta els bravos dels espectadors del dia a dia a qui arriba plenament— està envoltada d'una companyia que fa més de cor grec que mai i que només se n'escapa com a excepció l'altre protagonista: el senzill camioner immigrant, Alvaro Mangiacavallo (interpretat per Bruno Oro), i a qui Serafina veu de cos com la reencarnació del seu marit mort a trets, també camioner i contrabandista a hores perdudes, però reproduït en un cap i cor que qualifica de babau. Per sort, no tan babau com pot semblar, perquè Bruno Oro, potser per no fer malbé tampoc la memòria de Burt Lancaster del blanc i negre, modera i frena el personatge per no caure en un retrat apallassat.
De la formació coral, cal dir que se n'escapen també David Marcé i Marta Ossó, el mariner Jack que festeja Rosa, la filla adolescent de Serafina, i que provoca que aquesta fugi de casa per donar sortida a la salvatgia que porta dins i que s'ha desfermat del tot el dia de la seva graduació a l'Institut, després del llarg temps de dol depressiu de Serafina, tancada a casa, fent feinetes de modista per a les dones del veïnat fins que descobreix la mentida que es transforma en veritat sobre la doble vida del seu marit mort." (Citació parcial del que escriu Andreu Satorra al seu blog:



http://www.andreusotorra.com/teatre/clipdeteatre/tncgran.html#2689




dimecres, de gener 08, 2014

FUM, de Josep Maria Miró

Intèrprets: Joan Carreras, Carme Elias, Lluís Marco i Anna Sahun.
Escenografia: Enric Planas. Ajudanta escenografia: Marta Soto. Il·luminació: David Bofarull Armengol. Vestuari: Albert Pascual. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Ajudant direcció: Daniela Feixas.
Direcció: Josep Maria Miró.
Coproducció de Bitò Produccions i TNC.
Teatre Nacional de Catalunya 

Es tracta d'una obra de teatre elegant. Elegant en el sentit antic de la paraula. No hi ha cap exabrupte, ningú es despulla i no es diu cap grolleria. Una obra perfecte pel Teatre Romea dels anys seixanta, en la que les senyores amb els seus abrics d'astracan no s'harien escandalitzat perquè no hi haurien entès res.


Aquesta elegància només és per a què llisqui millor el fum pesat, irrespirable de l'ambient, creat per una actriu sòlida com la Carme Elias, que no fa altra cosa que embolicar la troca a base de la mentida, però unes mentides que llisquen de forma que l'interlocutor no ho percep tot. Nota que ella és un monstre, però quan les coses les diu una dona educació, elegància i bella, aleshores la víctima no té manera de sortir-se'n.

No hi ha dubte que és una sort que l'autor de l'obra sigui el mateix que la dirigeix, d'aquesta manera s'eviten les "interpretacions" lliures del Calixto Bieito de torn. I certament es nota que el director sap molt bé el que té entremans, com la crueltat del gest de Carme Elias quan treu un petit ós d'una bossa de paper: poques vegades he vist un gest al teatre amb tanta maldat.

Sí, maldat és la paraula perquè aquesta obra, que podria signar Harold Pinter, té una càrrega amoral que resulta dura de respirar. El cas interessant és que l'autor ha donat el paper de fer de dolent a la persona que des del punt de vista físic és la més atractiva: la Carme Elias, que representa la dona amb món, madura, que ja torna de tot, que sap estar, que té la paraula adequada pel moment oportú per a qui millor li escau i ningú serà capaç de trepilar-li l'ull de poll perquè ella ho farà abans. A l'escenari hi entre dues parelles: la madura i la jove, la que ja no espera res i la que ho espera tot, fins i tot esperen tornar a casa amb un fill adoptat.

Crec que és de les millors obres dels darrers temps del Teatre Català, així, en majúscules.

diumenge, de gener 05, 2014

Home blanc, rei negre, ajuntament de Madrid.

Regidor socialista, avui el rei Baltasar
A Madrid s'ha fet una campanya, a través de Change.org, de la que s'han recollit 14.100 firmes, per a què el rei negre de la cavalcada, Baltasar, sigui un negre de veritat i no un blanc pintat de negre. En resposta a la campanya, l'alcaldesa Ana Botella va dir ahir que si a Madrid hi hagués "un concejal negro no habría inconveniente en que hubiera un rey mago negro". Resulta doncs que una norma interna de l'ajuntament de Madrid diu que només els regidors poden ostentar el càrrec de fer de rei a la cavalcada.

És evident que aquesta norma té totes les característiques de ser una alcaldada perquè no hi ha cap argument polític, administratiu, de trànsit o de cultura que justifiqui que per aquesta tasca lúdica calgui ser membre elegit del plenari municipal: és un privilegi més que s'atorguen els polítics.

Fa uns anys, quan la població de negres a Espanya era baixa, feia comprensible que la tasca de "rei negre per una nit" fos adjudicada a un blanc pintat de negre. Ara això ja no val perquè segur que podem trobar molts negres de veritat disposats a fer de rei. 

Aquesta norma ara és racisme perquè no solament és negar la possibilitat de què un negre participi a una festa en la que un dels protagonistes és negre; quan tots sabem que en altres contextos es justifiquen polítiques amb l'argument que tal cosa és "anti-natura", mentre que en aquesta norma municipal s'admet un fet antinatural -ser negre pintat- amb tota naturalitat. On és el sentit integrador? On és la societat oberta i inclusiva?

Tanmateix, encara hi ha un altre factor: el que permet qualificar de racista la norma. 

Ser negre és pertànyer a una ètnia, la qual cosa té un valor cultural, d'identitat, per tant, convertir-se en el representant d'una ètnia a cops de pintura, pel carrers de Madrid, és banalitzar la negritud, especialment quan tots sabem que l'ètnia negra és la més estigmatitzada. 

És un atemptat cultural el fet que un blanc s'atorgui el dret de ser el representant d'una ètnia a la que no hi té cap vincle directe o indirecte. Es tracta d'un abús de poder. 

L'esperit de Nadal i del Reis Mags d'Orient és integrador. L'ofrena dels Reis a Jesús connota un reconeixement de cultures llunyanes i, per això, van fer un llarg viatge. On queda esperit universalista d'aquestes festes?

Resta encara un element que deixo al final perquè no es pot demotrar. Estem parlant de negres que són reis quan sabem que en el món negre (Àfrica subsahariana) no hi ha reis tal com ho entenem a Europa, tanmateix, seria interessant saber quina hauria estat la norma interna de l'ajuntament de Madrid si en comptes d'un rei negre es tractés d'un esclau que s'embarca cap a les Antilles. Podem estar segurs que cap d'aquests regidors li plauria fer de negre.

(Més amunt he apuntat que l'ètnia negra és la més estigmatizada. Això és perquè en la cultura cristiana el blanc és el color de la puresa, de la virginitat; mentre que el color negre representa el pecat, d'aquí que diguem que la culpa és molt negra i ningú no la vol.)