EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimarts, de novembre 05, 2013

TERRA DE NINGÚ, de Harold Pinter

Traducció de Joan Sellent. 

Intèrprets: Lluís Homar, Josep Maria Pou, Ramon Pujol i David Selvas. 
Escenografia: Lluc Castells. Vestuari: María Araujo. Il·luminació: Xavier Albertí i David Bofarull. Ajudant direcció: Albert Arribas.
Direcció: Xavier Albertí. 
Teatre Nacional de Catalunya

Les dues característiques que té aquesta obra són, per una banda que és plena d'influències, especialment de Dante, Virgili i, sobretot, de T.S. Eliot; per l'altra banda, que és una introspecció a la vida.

En el programa de mà hi ha un text de Ronald Knowles que diu "que Pinter rebutja la base de l'escriptura d'Eliot, la recerca de l'espiritualitat en el món modern que troba la màxima expressió als Quatre Quartets". El cas és que Pinter evidencia una preocupació espiritual quan el propi Knowles escriu: "En un moment donat, Spooner (Lluís Omar) diu "No m'han estimat mai... I vostè? L'han estimat mai a vostè?" A la qual cosa Hirst (Josep Maria Pou) replica: "Doncs... no, no ho crec".

Aquest diàleg, que podríem dir que és un diàleg interior del propi Pinter, reflecteix una preocupació espiritual que és la de ser estimat i que és l'element que més preocupa a tota criatura humana. La por a no ser estimat és el veritable drama de la nostra existència. Com cal admetre la influència de T.S. Eliot val a dir que al principi de Four Quartets llegim:
"Go, go, go, said the bird: human kind
Cannot bear very much reality"
També a Murder in the Cathedral Thomas diu més d'una vegada
"Human kind cannot bear very much reality"

No hi ha dubte que no ser estimat és una por que no es pot aguantar i la distància que es prenen els dos principals personatges per no ser estimats amaga la cruesa de l'obra perquè evidentment és plena de picades a l'ullet de l'espectador que no tenen altra finalitat que fer-nos sentir incòmodes a la butaca que ocupem.

Malgrat doncs sigui una introspecció de l'autor, ens porta a què aquesta introspecció la faci l'espectador. En aquest sentit és també alliçonador Knowles quan Spooner diu vàries vegades que "Això ho he viscut abans" i la influència la tenim de nou amb T.S. Eliot a The Love Song of J. Alfred Prufrock:
  "For I have known them all already, know them all-
Have known the evenings, mornings, afternoons,
I have measured out my life with coffee spoons;
I know the voices dying with a dying fall
Beneath the music from a farther room.
   So how should I presume"

Queda clar doncs que Pinter i Eliot "ho han viscut tot, ho saben tot". Aquesta és la realitat, la cruesa de la vida que tots hi hem de fer cara.

Una obra de teatre que és una lliçó de la vida, però de les lliçons d'aquesta mena no tenen solució, per això a molts els agraden més els llibres d'auto-ajuda que el teatre, la novel.la o la literatura en general. 

La posta en escena és d'un gran sobrietat si ens atenem que estem al TNC, a on fins no fa gaire els diners anaven a dojo, per tant, des del meu punt de vista, aquesta sobrietat m'encanta. El que sí també cal aplaudir és el treball dels artistes. Si per una banda hi ha dos monstres de l'escena catalana, Pou i Homar, els altres dos, David Selvas i Ramon Pujol, fan un magnífic paper, tot i reconeguent que tampoc els tenien fàcil.