EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dijous, de gener 21, 2016

En el sótano (Im Keller) (2014) Director: Ulrich Seidl



Aquesta pel.lícula austríaca que he vist a l'entranyable cine "Boliche" ha estat vista a diversos certàmens internacionals entre els quals va ser al D'A Festival Internacional de Cinema d'Autor de Barcelona. Una de les primeres ironies de l'autor, és a dir, del director és que en els títols de crèdit apareix el nom de Fritz Lang. El que no és una ironia o, tal vegada, una altra mena d'ironia és que durant una temps Austria va ser notícia arran de Josef Fritzl, conegut com el monstre d'Amstetten, que durant 24 anys va tenir segrestada en el sòtan del jardí a la seva filla que violava sovint i que varen concebrr 7 fills-néts.

La ironia o la metàfora és que en un sòtan es poden amagar moltes perversions, més ben dit, s'hi amaguen. Tots podem dir allò de "si el -o la- miressim pel forat del pany, vés a saber..."

Cal dir que no és una pel.lícula per anar a passar una bella estona, no, és una pel.lícula per a prendre consciència de fins on arriba la ment humana. Aquest film comença mostrant un poble d'Austria amb les casetes ben fetes i ordenades, un petit paradís, però tot seguit veiem un sòtan convertit en un espai per a la pràctica el tir en pistola o fusell. 
En un terrari es produeix una de les escenes més esfereïdores que mai he vist: com un serp pitó es cruspeix una rateta; i consti que no em considero animalista.

En un altre sòtan tenim un aficionat a la música que toca marxes militars amb la seva trompa i que quan es reuneix amb els seus amics per atipar-se de cervesa els explica que el millor regal de noces va ser aquest quadre amb la fotografia de Hitler.

Un dels temes estrella de la pel.lícula és el sado-masoquisme. Ens presenta el cas d'un home despullat que està disposat a fer totes les humiliacions de la seva mestressa. Aquesta mestressa explica a la càmera que tot és gràcies a l'amor que hi ha de l'un envers de l'altre. El de la foto està disposat a netejar els vidres de la mampara de la dutxa així com el water amb la llengua. Un masoquisme menys exagerat és el d'aquesta dona que considera que
l'home és el que ha de dirigir la relació eròtica. Un cas sorprenent és el de la dona que baixar al sòtan, que és una mena de traster, agafa una de les caixes de cartó dels prestatges, l'obra i hi treu una nina-nadó hipereal, que pot ser nen o nena, per bressolar, abraçar, cantar; al cap d'una estona agafa la caixa i la desa. Potser demà agafarà una altra caixa.

Les escenes solen ser ben lentes de manera que l'espectador s'adoni bé del que passa, que entri a formar part d'aquest ambient irrespirable.

Tanmateix, una pel.lícula molt recomenable per a penetrar als baixos fons de la nostra ment.


diumenge, de gener 17, 2016

La tristesa de Salma Hayek

A La Vangurdia del 24.11.2015 hi havia un petit reportatge sobre el vestit que duia l'actriu Salma Hayek, que en el titular deia "escote de vértigo". Es tractava d'un acte organitzat per la London Evening Standard Theatre Awards.

El reportatge diu que a l'actriu mexicana li agrada mostrar i lluir els seus atributs, cosa que fa repetidament a totes les seves aparicions públiques. 

El reportatge acaba amb unes paraules de Salma Hayek: "“En el pasado, cuando intentaba imaginar qué aspecto tendría a mi edad, me sentía horrorizada. Pero ahora me doy cuenta de que todavía puedo ser guapa y que aún puedo sentirme muy a gusto con la vida aunque ya me esté acercando a los 50”, aseguró recientemente a la revista OK! .

Amb aquestes paraules l'actriu es delata. Sap que malgrat la seva indiscutible bellesa i que és també indiscutiblement un bona actriu, no té la feina que voldria perquè injustament els productors les volen joves, mentre que no els fa res posar a la pantalla vells com Robert Redford, Clint Easwood, etc.

Ella, com tantes, han recorregut als serveis de la cirugia plàstica, però això no són cap panacea, tant Salma Hayek com Nicole Kidman s'han engrandit els pits, però, això els ha donat més feina? Sembla que no.

Quin és el resultat. Suggereixo que mireu atentament la cara de Salma i us adonareu que, encara que La Vanguardia digui que és una dona segura de sí mateixa, la seva mirada desprén tristesa. No és estrany, tanta cirugia plàstica i tanta assistència a actes del ram i l'únic que aconsegueix és que es parli del seu cos.

dissabte, de gener 16, 2016

Macbeth (2015). Director: Justin Kurzel


Guió: Todd Louiso, Jacob Koskoff, Michael Lesslie (Basat amb William Shakespeare)

Suposo que els amants del teatre de Shakespeare no els agradarà aquesta pel.lícula perquè, com es pot veure en el trailer, és molt pel.lícula, molt espectacle, però el cine és això, no és teatre, no vol ser teatre perquè vol impressionar per les imatges. De tota manera, val a dir, que els amants del vers shakespearià no se sentiran defraudats perquè malgrat els retalls que representa sempre el pas de l'original escrit a la gran pantalla es pot gaudir de la musicalitat de la llengua anglesa que d'una manera evident és present de manera suficient al llarg del film.

Fa poc veig veure a la tele a Lluís Pascual, director del Rei Lear, a la cartallera, dient que aquesta obra se la podria dir Les Germanes Lear, doncs Macbeth per la mateixa regla de tres es podria dir o potser s'hauria de dir Lady Macbeth perquè si en el teatre o en el cine es pot parlar d'una dona dolenta, disposada a què el seu marit faci allò que no vol fer i que acaba fent per plaura a la dona, aquesta dona és Lady Macbeth.

Tornant al principi aquesta pel.lícula és efectivament un gran espectacle des del principi, en forma part, com sempre en el cine, la bellesa del cos humà, la protagonista és una dona molt maca que fa de bon mirar i els homes tots són homes ben fornits, atlètics. Tanmateix, l'aspecte més sorprenent és el protagonisme de Lady Macbeth, que el paper de dona ambiciosa i malvada és augmentat considerablemente.

dissabte, de gener 09, 2016

El caos que s'acosta

Contra el sexisme. Contra el racisme
L'únic caos del que hi ha rastre és el que va provocar l'extinció dels grans mamífers o dinosaurs. Aquell caos va ser un desastre natural, però si la civilització no canvia, i no en fa la pinta, es prepara un altre provocat per la Humanitat o, més exactament per la cultura occidental.

La cultura occidental ja va fer el que es coneix per la Guerra Mundial Llarga (1914-1945), que va ser la primera en què es va atacar de manera indiscriminada a la població civil.

Si no hi ha una sorpresa no es preveuen noves guerres, però sí grans conflictes de dimesions imprevisibles i escampats pel planeta. Si un mira la TV o llegeix el diari s'adona que tot el que passa a diferents llocs és molt greu, tant si es tracta de Maduro a Veneçuela com la borsa de Xangai o els fets de la Vigília de Cap d'Any a diverses ciutats d'Alemanya.

Abans no està de més recordar, que un dels principals buscats dels recents fets a París, la policia belga no va anar a on estava amagat perquè no eren hores hàbils per l'actuació policial. Tot un exemple de fins on arriba el sentit de posar els drets d'una petita comunitat -la policial- davant la comunitat no ja de Bèlgica, sinó de tot Europa, precisament a la capital d'Europa! No sé si es creuen aquesta capitalitat.

"Respecteu-nos! No som carne de presa encara que anem nues"
Quina relació té el caos que s'acosta amb els fets d'Alemanya? Penso que molta. Tant si va haver responsabilitat policial com no. És clar que un nombre important de persones que es comuniquen amb els smartphones poden fer trontollar un país en un moment donat. De tota manera el tema país o nació no és aquí el més significatiu, sinó els centenars de noies violades al mateix moment a diferents ciutats d'Alemanya per part de persones que senten odi de tot el seu entorn i, naturalment, la víctima és l'esglaó més feble, la noia. Encara que el noi que l'acompanyava intentés protegir-la, sortiria escaldat perquè els agressors eren majoria, estaven organitzats i quan s'ataca amb odi la capacitat de colpejar és molt alta, mentre que l'atacat, segons com, encara es pensa que es pot arreglar o calmar. 

Es pot argumentar que això és un fet puntual, aïllat, en l'espai i el temps, però aquest és el tema. Aquest fet aïllat en vàries ciutats alemanyes ha demostrat moltes mancances; un govern disposat a matar el riu Ebre; un preu del petroli no sostenible per qui el vol vendre per sobreviure; el govern xinès més interessat en la inversió que no en fer pujar el consum intern; lògicament la darrera mesura sobre el dòlar és per afavorir-se, etc. Tot té la seva explicació, que no hi ha un veritable concert internacional. Ens han volgut fer creure que hi ha acord per evitar el creixement del forat a la capa d'ozó, però a la que un llegeix un mica s'adona que no és aixó ben bé. La qüestió de fons és que l'acord ha estat polític, però com l'economia està per sobre de la política, l'acord és paper mullat.

Com se sap fa anys que Zygmunt Bauman -el de la societat líquida- va dir que al món hi havia un 10 per cent de rics i un 10 per cent de pobres. El 2014 ja deia que el 10 de la població mundial posseix el 85 per cent de la riquesa, que la riquesa de les 1000 persones més riques del món és quasi el doble de la riquesa dels 2500 milions de persones méspobres i que les 20 persones més riques del món tenen els mateixos recursos que el 1000 milions dels més pobres. Mentre això segueixi així les emigracions dels pobres o de classes mitjanes proletaritzades continuarà augmentant, però els emigrants d'avui ja no són com els dels segles XIX i XX, ara s'ha perdut al respecte.

Aquesta pèrdua de respecte de l'emigrant al país d'acollida. Aquí faig un parèntesi, això de "país d'acollida" és la retòrica occidental: una   collonada. El pobre a la casa del ric no se sent acollit, sent odi perquè l'altre té i ell no. L'emigrant pensa igual, no travessa deserts, valls i estepes per a donar les gràcies, sinó per sortir de la fam. 

Tots aquests fets fan augmentar la pressió de l'olla, quan la vàlvula s'espatlli, l'olla esclatarà. Com, quan i a on ningú no ho sap, per això es fa l'estruç. El caos pot no ésser global, sinó que ja es va repartint, però cada vegada més, més gran la ferida i més nombre de ferides.

divendres, de gener 08, 2016

La academia de las musas (2015). Director/Guió: José Luis Guerin


Repartiment: Raffaele Pinto, Emanuela Forgetta, Rosa Delor Muns, Mireia Iniesta, Patricia Gil,Carolina LLacher, Juan Rubiño, Giulia Fedrigo, Giovanni Masia, Gavino Arca

Es tracta d'una película que es presenta com a no comercial, potser no ho és, però resulta clar que la literatura amb Dante, la Divina Comèdia, el mite de Paolo i Francesca, que comenci en una aula de la Universitat de Barcelona en la que un professor italià de literatura doni la seva classe a uns alumnes de més de vint anys, un master?, etc. tot això li dóna un to no comercial.

Tanmateix, l'aparició en escena de l'eposa del vell professor que va a Cerdenya amb una alumna i a Nàpols amb una altra desvetlla les gelosies de l'esposa i al final de la pel.lícula tenim una cara a cara d'una dona (vella) versus una altra dona (jove). Qui guanyarà? Cap sorpresa, com sempre.

Em permeto aquí posar el que va escriure Javier Ocaña a El País el 31 de desembre 2015:

En esta insólita película sus criaturas reflexionan sobre el origen del amor, de la palabra y del concepto; sobre su posible ascendencia económica, alrededor del concepto de familia; sobre su probable fuente literaria ("El amor es una invención de los poetas"), y sobre la influencia del entorno natural. Unos hablan desde el púlpito (físico o mental), y otros ponen los puntos prácticos sobre las íes, sobre todo la esposa del profesor o el joven de Internet, cuando habla del amor (¿ficticio?) como utilización mutua basada en la necesidad. Y, aunque no se hable de ello, el lenguaje corporal acaba mandando: el de los ojos, el de las manos y la dirección del cuerpo. Es este el que nunca miente, el que va más allá del ensayo o del plan, el que es verdaderamente espontáneo en un entorno entre lo dulce y lo cruel. Y Guerín, con su seductor ejercicio cinematográfico, traspasa la pantalla. Hasta golpear al espectador.

diumenge, de gener 03, 2016

Èdip Rei, Sòfocles

Introducció, traducció i notes:
Joan Castellanos i Vila
1996
Edició de Sàpiens Publicacions S.L.
Barcelona 2005

Com heu pogut veure a principis del passat mes de desembre vaig veure al Teatre Lliure de Montjuïc la representació d'aquesta obra.

Com es tracta d'un clàssic no hi ha cas que tracti d'aquesta obra perquè, a més a més, gràcies a la inventiva de Sigmund Freud hom parla del complex d'Èdip amb la materixa naturalitat que parla de com plou.

Només voldria assenyalar com a cosa personal que com la representació esmentada tenia la particularitat que tot i resultar molt entenedora, era molt abreujada, per tant, vaig pensar que potser valdria la pena, per una vegada a la vida, llegir el text íntegre.