EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimarts, de gener 01, 2013

A Salvador Espriu


La frase del dia “Un senyor que reclama i ens exigeix un servei i una devoció il.limitats, i sense defallences, és el poble català i la nostra llengua”, de Salvador Espriu

Com deia ahir avui comença l'Any Espriu, que vol dir principalment que en el curs de l'any es faran molts actes a la memòria personal de Salvador Espriu i, sobretot, a fer veure el valor i el significat de la seva obra. El més destacable del valor de la seva obra és la seva vigència.
      Tots sabem que l'eina més important de qualsevol poeta és la llengua; tanmateix, d'Espriu la llengua no solament és una eina, sinó un motiu d'acció perquè va cometre la temeritat d'escriure amb una llengua perseguida, trepitjada i maltractada. Uns condicionants que malgrat la hipòcrita cooficialitat els condicionament no han canviat d'una manera significativa.
        Quan tenia 18 anys vaig comprar l'Obra Poètica, però he de reconéixer des d'aquest blog que no sóc un bon lector de poesia, vull dir que en molts poemes no ho entenc tot. Per altr abanda, encara que sigui contradictori m'entusiasme l'ús que en fa dels mots i la riquesa del seu llenguatge.
        Com quasi de sempre he anat al teatre, l'obra teatral d'Espriu m'ha motivat més i vaig veure les representacions que els anys seixanta es van fer de la Primera Història d'Esther i Ronda de Mort a Sinera. Les dues per la Companyia Adrià Gual i dirigides per Ricard Salvat. En la primera hi intervingueren noms entranyables de l'escena catalana com Rafael Anglada fent de Memucan, Carme Sansa de Vasthi i Josep Minguell de Teres.
        El text d'aquesta obra em va seduir tant que no vaig poder evitar comprar el llibre, per la qual cosa no em puc estar de posar aquí uns pocs mots dits pel Banyeta:

Amb tentines d'embriac
de mistela i de conyac,
la catifa del rebrec
dirigeixo. Cap rebec,
tanmateix, al meu repic,
no replica mai, ni un xic.
I si ho fa, fort o pioc,
d'un carxot el torno a lloc
(també tusto algun maluc
amb varetes de saüc).
Sentiràs d'arreu el xac.
              Atzucac, catric-catrac!
 
       En qualsevol cas és interessant, profitosa i potser no plaent, sinó més aviat colpidora la lectura d'aquest poema de l'Obra Poètica perquè com des de les alçades, que no pas de l'Altíssim, ens volen treure del pessebre el bou i la mula, crec que en aquestes dates que encara tenim el pessebre muntat, és adient aquest poema:

Aquest Nadal prop del mar
Veig encara el bou i la mula
i el meu fang que els mancaments endinsen
pel camí de la mort.
Però les mans oloroses de molsa,
les benignes mans de la meva
mare, són quietes per sempre,
allí, sota la nit dels xiprers.
Encalmada en aquest difícil somni,
tota la mar m'acompanya i escolta:
plora amb mi, per mi, el teu fill, Maria?

No. El poema no és una reivindicació del bou i la mula, sinó el record de la mare, que tots hem perdut o que perdre'm.