EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimecres, de gener 08, 2014

FUM, de Josep Maria Miró

Intèrprets: Joan Carreras, Carme Elias, Lluís Marco i Anna Sahun.
Escenografia: Enric Planas. Ajudanta escenografia: Marta Soto. Il·luminació: David Bofarull Armengol. Vestuari: Albert Pascual. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Ajudant direcció: Daniela Feixas.
Direcció: Josep Maria Miró.
Coproducció de Bitò Produccions i TNC.
Teatre Nacional de Catalunya 

Es tracta d'una obra de teatre elegant. Elegant en el sentit antic de la paraula. No hi ha cap exabrupte, ningú es despulla i no es diu cap grolleria. Una obra perfecte pel Teatre Romea dels anys seixanta, en la que les senyores amb els seus abrics d'astracan no s'harien escandalitzat perquè no hi haurien entès res.


Aquesta elegància només és per a què llisqui millor el fum pesat, irrespirable de l'ambient, creat per una actriu sòlida com la Carme Elias, que no fa altra cosa que embolicar la troca a base de la mentida, però unes mentides que llisquen de forma que l'interlocutor no ho percep tot. Nota que ella és un monstre, però quan les coses les diu una dona educació, elegància i bella, aleshores la víctima no té manera de sortir-se'n.

No hi ha dubte que és una sort que l'autor de l'obra sigui el mateix que la dirigeix, d'aquesta manera s'eviten les "interpretacions" lliures del Calixto Bieito de torn. I certament es nota que el director sap molt bé el que té entremans, com la crueltat del gest de Carme Elias quan treu un petit ós d'una bossa de paper: poques vegades he vist un gest al teatre amb tanta maldat.

Sí, maldat és la paraula perquè aquesta obra, que podria signar Harold Pinter, té una càrrega amoral que resulta dura de respirar. El cas interessant és que l'autor ha donat el paper de fer de dolent a la persona que des del punt de vista físic és la més atractiva: la Carme Elias, que representa la dona amb món, madura, que ja torna de tot, que sap estar, que té la paraula adequada pel moment oportú per a qui millor li escau i ningú serà capaç de trepilar-li l'ull de poll perquè ella ho farà abans. A l'escenari hi entre dues parelles: la madura i la jove, la que ja no espera res i la que ho espera tot, fins i tot esperen tornar a casa amb un fill adoptat.

Crec que és de les millors obres dels darrers temps del Teatre Català, així, en majúscules.