EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, de desembre 30, 2022

ALTA SENSIBILITAT, de Isabel Palomeque, Edicions 62, 2010. Amb col.laboració de Mònica Garcia Massagué.


 

Es tracta d'una autobiografia que comença quan la nit del divendres 28 de febrer de 2004, a la Isabel li va canviar completament la vida. Tan sols tenia vint-i-quatre anys i, com moltes altres joves, estava sopant amb uns altres amics. De sobte, els músculs se li van destensar, va intentar cridar i... ja no recorda res més. Va patir un ictus, un accident cerebral. Sis anys després, gràcies al seu esperit inconformista i lluitador i el seu afany per superar els contratemps i ser feliç, ha aconseguit a portar el timó de la seva vida.

El llibre que acabo de llegir és molt emotiu perquè un no pot evitar identificar-se, sinó amb ella, sí amb els seus pares perquè la tenacitat de la Isabel es converteix amb la tenacitat dels seus pares. La mare fent de terapauta quan ell no hi és, mentre que el pare fent la gestió de carrer o de despatx, que vol dir el telèfon i el correu electrònic per a trobar el millor tracta, tècnic i humà, per la seva filla.



dissabte, de desembre 24, 2022

RIPLEY EN PELIGRO, de Patricia Highsmith. Edit. Anagrama, 1992. 314 pàgs.




Tom Ripley viu feliç amb la seva dona que és un encant, però Tom té un passat fosc amb més d'un crim. El se passat ja no està en mans de la policia, però hi ha algunes persones que se la tenen jurada. Aquesta felicitat es comença a complicar, de manera que la lectura es fa interessant i té un final que no és el que espera el lector i això és precisament el que dóna emoció al lector que se sent lligat amb el llibre fins a la carrera pàgina.

diumenge, de desembre 04, 2022

HISTORIA DE ROMA - El Imperio a través de los seres humanos que lo forjaron, de Indro Montanelli. Any 1959. 332 pàgines.


Com es pot veure més amunt aquest llibre ja és vell, de manera que l'autor va morir el 2001 amb 92 anys. L'autor tracta els emperadors romans com homes polítics i, per damunt de tot, ambiciosos. Vaja, com els d'avui i és que el periodista Montanelli coneixia molt bé la política del seu país, va ser fundador del diari Il Giornale. El 1977 les Brigades Roges el van ferir de bala. En els darrers anys va ser molt crític envers Berlusconi.

El llibre en qüestió m'ha plagut molt perquè és una manera molt humana de tractar la història i molt humnana vol dir, molt realista. Al llarg del llibre tot sovint llegim que aquell va esdevenir emperador després de matar el seu predecessor. Diríem que aquesta manca d'humanitat és també humanitat, com està passan ara a Rússia, a la Xina i sempre als Estats Units. 


Com exemple de la Roma de l'any 88 faig un citació del capítol dedicat a Sila.


Sila se presentó al consulado de 88, no para hacer política, sino para tener el mando del ejército que se estaba aprontando Mitridates en la misma turbulenta provincia de Asia Menor, donde ya había combatido contra Ariobazarnes de Capadocia. Y ganó la causa sobre todo, de las munjeres. En efecto, se divorció, cubriéndola de regalos, de su tercera mujer, Clelia, para casarse con una cuarta: Cecilia Metela, viuda de Escauro e hija de Metelo "el Dálmata", pontífice máximo y principe, esto es, presidente del Senado. Por este parentesco, con una de sus más poderosas familias, la aristrocracia comenzó a ver en Sila a su propio Adalid. Y favoreció su elección, asignándole enseguida el codiciado mando.


El tribuno Sulpicio Rufo trató de invalidar este nombramiento y propuso a la Asamblea transferirlo a Mario, quien, pese a sus setanta años, todavía solicitaba puestos, cargos y honores. Pero Sila no era un hombre dispuesto a renuncias. Corrió a Nola donde se estaba organizando el ejército. Y, en vez de embarcarlo a Asia Menor, lo condujo sobre Roma, donde Mario había improvisado otro para resistirle. Sila venció fácil y rápidamente, Mario huyó a África y Sulpicio fue muerto por un esclavo suyo. Sila expuso la cabeza decapitada en las rostras y recompensó al asesino libertándolo primero a cambio del servicio prestado y matándolo después a cambio de la traición cometida.


Después de esta primera restauración no hubo represalias, o fueron pocas. Con sus treinta y cinco mil hombres acampados en el Foro, Sila proclamó que en adelante ningún proyecto de ley podía ser presentado a la Asamblea sin el previo consenso del Senado y que el voto en los comicios tenía que ser dado por centurias, según la vieja constitución serviana. Pàgines 138 i 139.


dimarts, de novembre 08, 2022

EN LA ORILLA, de Rafael Chirbes. Any 2013. 437 pàg.


 

Ja fa anys vaig llegir del mateix autor CREMATORIO i he repetit perquè he tingut l'oportunitat i tinc el bon record de la seva lectura.

L'autor era valencià, va morir el 2015. Com és lògic era un profund coneixedor de la societat valenciana, encara que més exactament del que podríem dir els baixos fons. Això no treu que també apareixen els rics perquè sense rics no hi hauria pobres. Encara que ara no hi ha, diuen rics i pobres, jo els veig i amb unes altres paraules Chirbes Eels tenia ben estudiats.

Es podria dir que en les seves obres, si més no aquestes dues que he llegit, visita el microcosmos d'uns i altres, però aquesta exposició que fa se li desprèn una anàlisi que val per a bona part del món. Aquest és precisament el mèrit de la bona literatura.


dijous, d’octubre 06, 2022

SOCIOLOGÍA DE LAS TENDENCIAS, de Guillaume Erner. 2014, (124 pgs.)

 


Fa uns anys 

vaig llegir aquest llibre. I ara hi he tornat a llegir-lo, és un treball interessantísisim.

Com el tema de les tendències ens porta ràpidament al de les modes que millor "El experto, en este caso, es Coco Chanel que decía: "La moda es aquelll que pasa de moda". pg.13

"Por ejemplo, el hecho de sumarse a la moda "bio" supone la voluntad de militar, en distintos grados, a favor del medioambiente",. pg. 23

"en una época en que la vivienda es cara, las familias prefieren vivir más alejadas antes que disminuir la superficie de su hogar". pg. 28

"Las tendencias nacieron con la modernidad, son la consecuencia de los grandes cambios observados desde finales del siglo XVIII en los ámbitos económico, tecnológico y sociológico". pg. 34

"Las tendencias constituyen una solución para nuestra época; por ello, la sociedad burguesa de los años cincuenta, escribe Daniel Bell, suprimió la oposición clásica entre cultura de masas y cultura de élite, y la substituyó por la distinción entre lo que está de moda y lo que está pasado de moda". pg. 35

"Como  consecuencia de las mutaciones socioeconómicas en curso, aparece el tiempo libre, ese tiempo disponible para ser gastado. Un puñado de privilegiados, cada año más numeroso, disponen de ocio."p.37.

"Jardin des modes, revista creada en 1922 por Lucien Vogel, simboliza el papel de la prensa en la democratización de las tendencias. En las páginas de esta publicación, se encontraba lo que dio identidad a la "premsa femenina" naciente: una mezcla inédita de patrones de costura y recetas de cocina destinada a cumplir dos funciones, vestir a la mujer y alimentar a la familia." pg.39 

"La existencia de una cultura joven contribuye a atenuar las diferencias sociales que existen entre ellos. pg.41


diumenge, d’octubre 02, 2022

LA NOVELA DE LA MOMIA, de Théophile Gautier. (156 pàgs.)

 



Molt interessant aquest llibre per a fer-se una idea de l'Egipte de l'antiguitat. És per això que em permeto transcriure aquí alguns passatges.

"Bajo la cabeza de la momia se había colocado un rico espejo de metal bruñido, como si hubiesen querido proporcionar al alma de la difunta el medio de contemplar el espectro de su belleza." pg. 32

"Junto a Tahoser, tal es el nombre de la joven egipcia, había arrodillada, con una pierna replegada bajo el muslo y la otra formando ángulo obtuso, en esa actitud que los pintores gustan reproducir en las paredes de los hipogeos." pg. 44

"-Sí, es verdad, los dioses delas zonas superiores me han tratado favorablemente, pero ¿qué importan las cosas que se poseen si no se tiene la única que se desea? Un deseo no satisfecho vuelve al rico en su palacio dorado y pintado de colores vivos, en medio de sus montones de trigo, de esencias y materias preciosas, tan pobre como el más miserable..." pg. 48

"El amor no es el mismo en las cálidas regiones a las que abrasa un viento de fuego que en las orillas hiperbóreas en las que la serenidad baja del cielo con las escarchas; no es sangre, sino llama lo que circula por las venas: de modo que Tanhoser languidecía y defallecía, aunque respirase perfumes, se rodease de flores y bebiese los brebajes que hacen olvidar. La música la aburría..." p. 81.

"Tanhoser acababa de salir del baño, y los aceites aromáticos con lo que la habían frotado hacían aún más suave la mullida y fina pulpa de su piel. Su carne adoptaba transparencias de ágata y la luz parecía atravesarla; era de una belleza sobrehumana, y, cuando clavó en el metal bruñido del espejo sus ojos realzados con antimonio, no pudo evitar sonreir ante su propia imagen. Una amplia túnica de gasa envolvía su hermoso cuerpo sin ocultarlo, y como único adorno llevaba un collar formado por corazones de lapislázuli, coronados por cruces y colgados de un hilo de cuentas de oro. p. 138




dilluns, de setembre 19, 2022

CUESTIÓN DE FE, de Donna Leon.

  



Aquest és el primer llibre que llegeixo d'aquesta afamada autora de la novel.la negra. Admeto que no he estat mai un lector d'aquest tipus de novel.la. Certament fa dècades vaig llegir "Murder on the Orient Express" d'Agatha Christie i una altra que no recordo, tot i que en els seus temps encara no es deia novel.la negra. És evident que els fundadors de la novel.la negra són Agatha Christie i Arthur Conan Doyle. D'aquest darrer vaig llegir-li "The Hound of the Baskervilles", però aleshores no se'n deia "novel.la negra". Ara es diu que es pot considerar Edgar Allan Poe va ser-ne el pioner amb "Els crims del carrer Morgue". Resumint: si vaig llegir novel.la negra no em vaig adonar.

He disfrutat força amb la lectura d'aquest llibre fins arribar al punt que durant els dies que el vaig estar llegint, sobretot els darrers, no em venia de gust fer una altra cosa, tenia ganes d'arribar al final. Un final que per cert, crec que s'aparta de la norma, però per això llegim.


diumenge, de setembre 04, 2022

L'AGULLA DAURADA, de Montserrat Roig. (233 pàgines)


 

Una vegada, per un azar vaig tenir a prop a la Montserrat Roig, va ser el juny del 1976, al Palau Blaugrana, va ser el primer míting democràtic a Catalunya des de l’acabament de la Guerra Civil espanyola (1939). Aquell acte, convocat sota el lema “Guanyem la llibertat” i que va reunir 10.000 assistents, malgrat que havia estat promogut pels socialistes formalment era clandestí. Montserrat Roig era aleshores militant del PSUC i, per tant, la seva presència responia, com la de tants altres, "Puix parla català, vejam què diu."

No li havia llegit res, fora d'algún article a la premsa, però com esquerrana li tenia simpatia. Al principi de la lectura L'AGULLA DAURADA em va caure antipàtica perquè a les primeres pàgines vaig llegir tres vegades "em delia per fumar una altra vegada una cigarreta de Winston". M'empipa que es faci propaganda d'un producte americà que  mata. 

Tanmateix el centre del llibre no és que fumava, sinó que ens explica meravellosament molts aspectes de la vida russa. Per exemple, aquí a Catalunya, l'Estat espanyol i molts espanyols voldrien que s'ensenyés menys català i més "castellano" perquè ens volen espanyolitzar, és a dir, que no siguem tant catalans. Al nord de Rússia, en una zona que en la que arriben als 60 graus sota zero hi ha la cultura txuktxi. Aquesta cultura és respectada per la URSS i per la UNESCO. Quedi clar que el llibre de Montserrat Roig es va editar el 1985, per tant, el que dic és una veritat que podria haver-se alterat amb el pas del temps. Desconec, per tant, la situació actual del poble txuktxi.

El tema principal del llibre és el patiment del poble de Leningrado a partir de quan els "nazis ataquessin per sorpresa l'URSS la matinada del 21 i 22 de juny de 1941." A partir d'aquí el llibre deixa de ser una cosa agradable i està farcit de passatges que fan plorar. Aquí tenim un trist exemple d'un home que es va voler ser simpàtic, però després es va maleir ell mateix:

"Un dia de finals de gener de 1942, l'escriptor Nikolai Txukovski es topà amb la Bergggolts a la Perspectiva Nevski. Aquesta duia un mocador que li cobria el cap i les espatlles i tenia el rostre blavis de gebre. Feia molt de temps que Txukovski no la veia ien quedà impressionat. Va voler fer un comentari poca-solta: Tens molt bon aspecte, Oletxka. Ella arrosegava un trineu buit. --Vinc del cementiri -li va respondre-. Acabo de deixar allí el meu marit."

Perdre la cartilla del raccionament era la garantia de morir de fam...

"El silenci i el pa eren els signes externs de la pau"

Els alemanys podrien haver destruït totalment Leningrado en un parell de dies, però aquest no era l'objectiu, es tractava d'humiliar al poble rus i, per tant, van tancar la ciutat amb canons i bombes per a que no entré menjar i morissin tots de fam.





diumenge, d’agost 28, 2022

FORA DEL MÓN, de Graham Swift. (237 pàgs.)


 

M'ha agradat molt la seva lectura i a més té un plantejament curiós. Cada capítol té un protagonista i aquest dialoga amb un sol personatge que en un altre capítol pot ser el personatge, de manera que la majoria, no tots, són diverses vegades el personatge. A més a més la majoria són de la mateixa família. 

Penso que els lectors els pot agrada un personatge més que d'altres. Una de les reflexions d'un personatge que m'ha semblat molt bona és la que segueix:

"La gent bjusca motius, raons (i al capdavall s'empesquen el complex d'Èdip , explkicacions que aclareixen les coses. No importa la causa si l'efecte falla, no importa si l'efecte si se'n pot desacreditar la causa. Una qüestió personal, sabeu? Una qüestió de psicologia. Ell era un cas petit. De manera que no cal que us prengueu seriosament aquests macabres records que us ha portat de contrades llunyanes.

Només un observador! Només un ull darrera d'un joc de lents. Heu sentit mai la histyòria d'aquell científic amb bata blanca. (O, diguem d'aquell observador imparcial, o millor encara, d'aquell fotògraf?) Tornava de tant en tant i deia: "Ara, per fi estic en estat d'ensenyar-vos com és el món en realiotat". Molt impressionant, molt convincent. Fins que algú li va replicar: "Espera un moment. El fet que tu siguis allà mirant com canvia el món no l'afecta de cap manera. Si pretens ensenya-vos com són les coses, potser hauries de començar per tu mateix."

Animo a la lectura aquest llibre i, per si de cas, la pistola de la portada no té res a veure amb l'argument. No ni ha cap crim. En tot cas té un sentit simbòlic.

dimarts, d’agost 16, 2022

EL DÍA DE LA INDEPENDENCIA, de Richard Ford, (564 pàgines)

 

En El Día de la Independencia, Richard Ford recupera a Frank Bascombe, protagonista de El periodista deportivo. Es el verano de 1988, Frank sigue viviendo en Haddam, Nueva Jersey, pero ahora se dedica al negocio inmobiliario y, tras el divorcio, mantiene una relación sentimental con otra mujer, Sally.

Mientras busca una casa para unos insoportables clientes, Frank aguarda ilusionado la llegada del fin de semana del 4 de julio, Día de la Independencia, que va a pasar en compañía de Paul, su conflictivo hijo adolescente.

Ford retoma a su antihéroe y lo lanza a una nueva aventura cotidiana, en la que se entremezclan desolación, melancolía, humor y esperanza. Gerardo Vizueta. El narrador-protagonista té una constant preocupació pel civisme com exemple li llegim: "Hace varios días que no han recogido la basura, y un número llamativo de vehículos abandonados o saqueados invade los laterales de la calle".

Sobre el 4 de juliol o dia de la independència escriu "había colgados de las farolas y los cables, semáforos y parquímetros, como para proclamar que hay un modo de hacer las cosas bien, y es éste. Carteles en todas las esquinas anuncian "Un gran desfile de famosos" para el lunes con "estrellas de música country", y todos los visitantes que recorren las aceras parecen contentos de estar aquí."

Un dels aspectes més sorprenents de la cultura made in USA és la seva passió per l'esport. És evident que a Catalunya al voltant del Barça veiem també una passió que sorprèn, però res a veure amb els EUA. Quan jo era nen i noi el gran ídol del Barça va ser Kubala, tamateix avui dia no hi ha cap rastre de caràcter institucional mentre "Trato de recordar a quién consagrarán el mes que viene, pero no se me ocurre otro hombre de jugador de beisbol que el de Babe Ruth".

És un llibre molt recomanable perquè, entre altres qualitats, és una visió des de dintre dels Estats Units.