EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, de setembre 19, 2022

CUESTIÓN DE FE, de Donna Leon.

  



Aquest és el primer llibre que llegeixo d'aquesta afamada autora de la novel.la negra. Admeto que no he estat mai un lector d'aquest tipus de novel.la. Certament fa dècades vaig llegir "Murder on the Orient Express" d'Agatha Christie i una altra que no recordo, tot i que en els seus temps encara no es deia novel.la negra. És evident que els fundadors de la novel.la negra són Agatha Christie i Arthur Conan Doyle. D'aquest darrer vaig llegir-li "The Hound of the Baskervilles", però aleshores no se'n deia "novel.la negra". Ara es diu que es pot considerar Edgar Allan Poe va ser-ne el pioner amb "Els crims del carrer Morgue". Resumint: si vaig llegir novel.la negra no em vaig adonar.

He disfrutat força amb la lectura d'aquest llibre fins arribar al punt que durant els dies que el vaig estar llegint, sobretot els darrers, no em venia de gust fer una altra cosa, tenia ganes d'arribar al final. Un final que per cert, crec que s'aparta de la norma, però per això llegim.


diumenge, de setembre 04, 2022

L'AGULLA DAURADA, de Montserrat Roig. (233 pàgines)


 

Una vegada, per un azar vaig tenir a prop a la Montserrat Roig, va ser el juny del 1976, al Palau Blaugrana, va ser el primer míting democràtic a Catalunya des de l’acabament de la Guerra Civil espanyola (1939). Aquell acte, convocat sota el lema “Guanyem la llibertat” i que va reunir 10.000 assistents, malgrat que havia estat promogut pels socialistes formalment era clandestí. Montserrat Roig era aleshores militant del PSUC i, per tant, la seva presència responia, com la de tants altres, "Puix parla català, vejam què diu."

No li havia llegit res, fora d'algún article a la premsa, però com esquerrana li tenia simpatia. Al principi de la lectura L'AGULLA DAURADA em va caure antipàtica perquè a les primeres pàgines vaig llegir tres vegades "em delia per fumar una altra vegada una cigarreta de Winston". M'empipa que es faci propaganda d'un producte americà que  mata. 

Tanmateix el centre del llibre no és que fumava, sinó que ens explica meravellosament molts aspectes de la vida russa. Per exemple, aquí a Catalunya, l'Estat espanyol i molts espanyols voldrien que s'ensenyés menys català i més "castellano" perquè ens volen espanyolitzar, és a dir, que no siguem tant catalans. Al nord de Rússia, en una zona que en la que arriben als 60 graus sota zero hi ha la cultura txuktxi. Aquesta cultura és respectada per la URSS i per la UNESCO. Quedi clar que el llibre de Montserrat Roig es va editar el 1985, per tant, el que dic és una veritat que podria haver-se alterat amb el pas del temps. Desconec, per tant, la situació actual del poble txuktxi.

El tema principal del llibre és el patiment del poble de Leningrado a partir de quan els "nazis ataquessin per sorpresa l'URSS la matinada del 21 i 22 de juny de 1941." A partir d'aquí el llibre deixa de ser una cosa agradable i està farcit de passatges que fan plorar. Aquí tenim un trist exemple d'un home que es va voler ser simpàtic, però després es va maleir ell mateix:

"Un dia de finals de gener de 1942, l'escriptor Nikolai Txukovski es topà amb la Bergggolts a la Perspectiva Nevski. Aquesta duia un mocador que li cobria el cap i les espatlles i tenia el rostre blavis de gebre. Feia molt de temps que Txukovski no la veia ien quedà impressionat. Va voler fer un comentari poca-solta: Tens molt bon aspecte, Oletxka. Ella arrosegava un trineu buit. --Vinc del cementiri -li va respondre-. Acabo de deixar allí el meu marit."

Perdre la cartilla del raccionament era la garantia de morir de fam...

"El silenci i el pa eren els signes externs de la pau"

Els alemanys podrien haver destruït totalment Leningrado en un parell de dies, però aquest no era l'objectiu, es tractava d'humiliar al poble rus i, per tant, van tancar la ciutat amb canons i bombes per a que no entré menjar i morissin tots de fam.





diumenge, d’agost 28, 2022

FORA DEL MÓN, de Graham Swift. (237 pàgs.)


 

M'ha agradat molt la seva lectura i a més té un plantejament curiós. Cada capítol té un protagonista i aquest dialoga amb un sol personatge que en un altre capítol pot ser el personatge, de manera que la majoria, no tots, són diverses vegades el personatge. A més a més la majoria són de la mateixa família. 

Penso que els lectors els pot agrada un personatge més que d'altres. Una de les reflexions d'un personatge que m'ha semblat molt bona és la que segueix:

"La gent bjusca motius, raons (i al capdavall s'empesquen el complex d'Èdip , explkicacions que aclareixen les coses. No importa la causa si l'efecte falla, no importa si l'efecte si se'n pot desacreditar la causa. Una qüestió personal, sabeu? Una qüestió de psicologia. Ell era un cas petit. De manera que no cal que us prengueu seriosament aquests macabres records que us ha portat de contrades llunyanes.

Només un observador! Només un ull darrera d'un joc de lents. Heu sentit mai la histyòria d'aquell científic amb bata blanca. (O, diguem d'aquell observador imparcial, o millor encara, d'aquell fotògraf?) Tornava de tant en tant i deia: "Ara, per fi estic en estat d'ensenyar-vos com és el món en realiotat". Molt impressionant, molt convincent. Fins que algú li va replicar: "Espera un moment. El fet que tu siguis allà mirant com canvia el món no l'afecta de cap manera. Si pretens ensenya-vos com són les coses, potser hauries de començar per tu mateix."

Animo a la lectura aquest llibre i, per si de cas, la pistola de la portada no té res a veure amb l'argument. No ni ha cap crim. En tot cas té un sentit simbòlic.

dimarts, d’agost 16, 2022

EL DÍA DE LA INDEPENDENCIA, de Richard Ford, (564 pàgines)

 

En El Día de la Independencia, Richard Ford recupera a Frank Bascombe, protagonista de El periodista deportivo. Es el verano de 1988, Frank sigue viviendo en Haddam, Nueva Jersey, pero ahora se dedica al negocio inmobiliario y, tras el divorcio, mantiene una relación sentimental con otra mujer, Sally.

Mientras busca una casa para unos insoportables clientes, Frank aguarda ilusionado la llegada del fin de semana del 4 de julio, Día de la Independencia, que va a pasar en compañía de Paul, su conflictivo hijo adolescente.

Ford retoma a su antihéroe y lo lanza a una nueva aventura cotidiana, en la que se entremezclan desolación, melancolía, humor y esperanza. Gerardo Vizueta. El narrador-protagonista té una constant preocupació pel civisme com exemple li llegim: "Hace varios días que no han recogido la basura, y un número llamativo de vehículos abandonados o saqueados invade los laterales de la calle".

Sobre el 4 de juliol o dia de la independència escriu "había colgados de las farolas y los cables, semáforos y parquímetros, como para proclamar que hay un modo de hacer las cosas bien, y es éste. Carteles en todas las esquinas anuncian "Un gran desfile de famosos" para el lunes con "estrellas de música country", y todos los visitantes que recorren las aceras parecen contentos de estar aquí."

Un dels aspectes més sorprenents de la cultura made in USA és la seva passió per l'esport. És evident que a Catalunya al voltant del Barça veiem també una passió que sorprèn, però res a veure amb els EUA. Quan jo era nen i noi el gran ídol del Barça va ser Kubala, tamateix avui dia no hi ha cap rastre de caràcter institucional mentre "Trato de recordar a quién consagrarán el mes que viene, pero no se me ocurre otro hombre de jugador de beisbol que el de Babe Ruth".

És un llibre molt recomanable perquè, entre altres qualitats, és una visió des de dintre dels Estats Units.








dilluns, d’agost 01, 2022

LIBRO DE HORAS, de Nélida Piñón. (166 págs.)


 

Nélida Piñón (Río de Janeiro3 de mayo de 1937) es una escritora hispano-brasileña, nacida en Vila Isabel (Río de Janeiro), y miembro de la Academia Brasileña de Letras. Su nombre es, como ella vio tardíamente, un anagrama del nombre de su abuelo Daniel, diligente y grato para ella.

WIKIPEDIA


No soy fuerte ni poderosa. Tampoco estoy en la flor de los veinte años.” Con estas rotundas palabras da comienzo el particular Libro de horas de la escritora brasileña Nélida Piñón. Con un estilo poético y embellecido, Piñón plasma en el libro algunas de sus más preciadas memorias. Los dilemas, preocupaciones y anhelos de la autora se dan cita en la obra en forma de desordenadas reflexiones sobre la vida, los afectos, el paso del tiempo o los viajes. Símiles y metáforas se convierten en figuras clave de un lenguaje que inspira quietud, profundidad, transcendencia, desasosiego en ocasiones. La reflexión sobre el mismo lenguaje también está presente: “El diccionario es una cornucopia”, afirma Piñón. 


Lorena Valera, EL IMPARCIAL, 8 diciembre 2013




El LIBRO DE LAS HORAS es un sabio relato con dos ingredientes que se combinan muy bien. La memoria y su conocimiento de la literatura, el arte y la historia, de manera que en sus textos, ya que el libro es una sucesión de textos explica una estancia en, pongamos Bayreuth, donde tiene amigos y asiste a una opera wagneriana que aprovecha para referirse a estos amigos, a dicha ciudad y, desde luego, de Wagner y Tristan e Isolda.


La memoria funciona como una herramienta que va acumulando relatos y vivencias. Evoca a su madre que le explicó el papel que desempeñanba Narciso y escribe “Si la vanidad de Narciso es un axioma, resume igualmente el ideal de la perfección. Pues, además, de refutar a los que censuraban sus excesos, propagaba, bello e impávido, un paradigma estético inalcanzable para los mortales”.


Desde luego Nélida Piñón es una gran escritora y pensadora de forma que tiene páginas en las que no dependen de la memoria ni de nombres propios, sino que es ella misma con toda su fuerza: “Cada día aprendo a perder las pequeñas utopías y los ideales indomables. No lamento vivir sin ellos. Me siento más leve sin el lastre que representan. Es imposible servir a los dioses y a mí misma.”


Es muy posible que esta última cita casi sin darme cuenta la comparta, quizá sea que no sé si es una debilidad o quizá la fuerza de mis setenta y ocho años.


divendres, de juliol 29, 2022

LA TAZA DE ORO. Vida de Henry Morgan, bucanero, con ocasionales referencias a la historia, de John Steinbeck

 

Títol original: Cup of Gold. A Life of Sir Henry Morgan, Bucaneer, with Occasional Reference to History

He disfrutat plenament la lectura perquè perquè hi ha una penetració esplèndida de la vida del protagonista fins el punt que comença quan era un nen que visia amb els seus pares al País de Gal.les.

L'ambició de Henry va ser arribar a pirata bucaner per fer-se ric, famós i admirat. Va sortir de casa amb 14 anys i el seu principal objectiu no se'l va plantejar fins quan ja tenia uns 30 anys:_ conquerir Panamà per a destruir-la i fer-se un bon botí. Panamà havia estat rica i poderosa, però amb el pas del temps es va anar dormint, es varen confiarm massa.

"La seguridad se fue ablandando a los habitantes de Panamá. La ciudad de se consideraba inexpugnable. El mar la protegía por un lado y en el mar del sur no había buques extranjeros; y hacia el interior, había murallas y un pantano que podía inundarse en caso de peligro, convirtiendo la ciudad en una auténtica isla"

"Un día llegó a Panamá la noticia de que el temible Morgan iba a ir a conquistarla... Todos corrían a las iglesias, se confesaban, besaban las reliquias..."

Per altra banda, la fama de l'invencible Henry Morgan va atreure la participació de pirates de les dues costes de l'Atlàntic.

"... los viejos expertos piratas de Gonave, franceses, holandeses, ingleses, portugueses: los proscreitos del mundo...llegaron en canoas esclavos que habían escapado de los españoles"

Quan Henry va tenir a tots reunits va dir: "Esto no es pillaje sino una guerra gloriosa. Imaginaos a la gente de Tortuga señalandoos y diciendo "Ese hombre estuvo en la batalla de Panamá, ese hombre es un héroe, y es rico."

M'ha agradat el detall feminista de l'autor quan Henry Morgan està davant d'una dona que és considerada la més bella de Panamà quan els do-s estan parlant i ell li ensenya la fortuna que ha cobrar del seu marit per a alliberar-la, volent dir que ella val tota aquella fortuna i ella l'hi respon així: "-¿Pero que tengo yo que valga todo este oro? -insistió ella-, ¿Cree que serían mis brazos? ¿Mi cabello? ¿O será tal vez que soy la encarnación de la vanidad de mi marido?"

No us la perdeu

dijous, de juliol 21, 2022

1Q84, de Haruki Murakami


 
1Q84 (いちきゅうはちよん , Ichi-Kyū-Hachi-Yon?) és una novel·la de Haruki Murakami, publicada per primera vegada en japonès en tres volums. El primer mes després de la seva publicació es van vendre més d'un milió d'exemplars, convertint la novel·la en un best seller. En japonès, la lletra «Q» es pronuncia com el 9 (kyuu). Alguns crítics consideren que la novel·la de Haruki Murakami és un homenatge a la novel·la 1984 de George Orwell.

1Q84 és una novel·la que ens transporta a un Tòquio alternatiu on les vides dels personatges principals, l'Aomame i en Tengo, es van encreuant. El llibre està ambientat el 1984, a Tokio, any que George Orwell va fer emblemàtic al seu llibre 1984. Escenes màgiques i personatges solitaris, componen la novel·la, potser la més esperada de l'autor —acollida arreu del món amb gran expectació—, que recupera un dels seus grans temes, el de l'enfrontament de l'individu amb la societat i amb el sistema imperant, i reprodueix un món original, fosc i alhora lluminós, que molts reconeixeran com l'univers narratiu de Haruki Murakami.

WIKIPEDIA