Un treball magistral de l'autora, en el que tot i inacabada és una obra mestra de com l'autora manipula el monòleg interior a fi i efecte el lector no està mai segur de qui pensa què.
Per altra banda l'autor té un domini del llenguatge que li permet crear un espai interior. Un dels aspectes que donen cos a la novel.la és la bellesa de la senyora Ramsay. Mentre ella tenia un bon tarannà amb la família i els amics el seu marit era un dèspota. Ella era estimada per tots.
"Per tant, si hom es fixava només en la seva bellesa, calia que no oblidés aquell component tremolós, aquell detall ple de vida (en aquell instant pujaven rajoles per un tauló) i encaixar-ho en el conjunt; i si hom no la veia com a dona, calia conferir-li una particularitat un si no era estrafolària; o imaginar-la amb un cert desig de dessempellagar-se de l'excessiu esclat de bellesa, com si l'avorrís, tanta bellesa i tot el que els altres solien dir-ne, com si desitgés ser una dona qualsevol, insignificant. No ho sabia. No ho sabia. Havia de posar-se a la feina."
"la poca gràcia que li feia, que li havia fet mai, sentir-se superior al seu home; i a més, no suportava no està del tot conveçuda, quan parlava amb ell, del que deia. Les universitats i els alumnes el demanaven, el demanaven, les seves classes i els seus llibres eren molt importants: sí, d'allò no en dubtava; però l'amoïnava la mena de relació d'entre ells dos, i la manera que ell li demanava ajuda, en públic, davant de tothom; i en acabat tothom deia que ell depenia d'ella."
"Un cop més es va ressentir, encara que sense hostilitat, de l'esterilitat dels mascles, perquè si no ho feia ella ningú més ho faria, i per tant, després de sacsejar-se tota, com un rellotge que s'ha aturat, el conegut batec de costum, comença a sentir-se de nou, talment un rellotge que torna a fer tic-tac.
Fins aquí hi ha aquestes citacions que tenen un contingut ideològic o de pensament o, senzillament, feminisme. La següent citació té a veure a la riquesa del vocabulari o, potser millor, la creació en mots d'una pintura.
"I aleshores, com si amb tant de netejar i de fregar i de tallar herba amb la falç i la màquina de tallar gespa, hagués estat ofegada, tornà a alçar aquella melodia a mig copsar, aquell música intermitent que l'orella agafa i després deixa anar, un lladruc, un bel; irregulars, intermitents, i tanmateix connectats; el brunximent d'un insecte, la tremolor de l'herba tallada, escadussers i no obstant per això aparellats; el xerriqueig d'un escarabat, el grinyol d'una roda, estridents, somorts, però misteriosament emparentats; sons que l'orella s'escarrassa per ajuntar i que estan sempre a punt de convertir-se en harmonia, però que mai no acaben de sentir-se ben bé, fins que a l'últim, quan arriba el vespre, moren tots, l'un darrera l'altre, i l'harmonia trontolla, i es fa el silenci."
