EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dijous, de juliol 31, 2008

Mercat del Llibre Vell i d'Ocasió

No cal que m'extengui en la importància dels llibres en la cultural i l'economia, però crec que comença a ser hora que Barcelona esmeni una injustícia que va fer en temps de Franco i encara es manté.
.
No resulta lògic o coherent parlar de la memòria històrica i palesar tan poca memòria per un fet que segur és encara recordat per molts veïns de Barcelona.
.
Quan hom parla del Mercat del Llibre Vell i d'Ocasió sempre es pensar en el de Sant Antoni. Encara que no recordo la data del trasllat forçós recordo molt bé que a la Porta de Santa Madrona o, dit d'una altra manera, al darrera del que era la Comandància de Marina si es mira des de Colom, hi havia unes quantes barraques de fusta en les que cada dia es venien llibres vells.
.
Sospito que en base que aquestes barraques donaven una imatge pobra de Barcelona, Barcelona era pobra!, les autoritats els van obligar a traslladar-se al darrera del Seminari, al carrer Diputació entre Aribau i Balmes: un lloc amagat, tan amagat que féu que aquest mercat s'hagi anat esllanguin i ara faci pena perquè no té res a veure amb les barraques hi havia a la Porta de Santa Madrona amb les poques vegades que ara en queden.
.
És evident que el municipi franquista va fer el necessari per a fer desaparéixer del mapa aquesta activitat comercial, però també és evident que el municipi democràtic no ha fet res per a arreglar-ho.
.
Hom pot veure avui que hi ha unes tres barraques, però només una està oberta, la de la foto.


Segurament que els edils de l'Ajuntament de Barcelona quan van a París, com a turistes, s'han aturat a les parades de llibres vells, la foto d'abaix, que hi ha a la vora del Sena, parades que són conegudes com Les Bouquinistes, que en són dos-cents quaranta, i són una atracció turística.
.
Crec que no seria mala idea que l'Ajuntament traslladés aquest mercat al Moll de la Fusta i es fes càrrec d'unes noves parades, tan per a animar nous comerciants com per a compensar els que han resistit.
.
A aquestes alçades de la pel.lícula no estaria de més que aquestes parades haurien de ser de disseny, de tal manera que es demostrés en fets que Barcelona és una capital del disseny que està per la cultura i pels llibres.

dimecres, de juliol 30, 2008

L'Amour-la Danse


Coreografia Maurice Béjart . Companyia Béjart Ballet Lausanne. Gran Teatre del Liceu.
.
A la meva entrada d'aquest blog del 23 Novembre 2007 ja vaig escriuire, com admirador de Maurice Béjart, que va ser una de les persones que m'han donat unes engrunes o uns cabassos de felicitat, de bellesa.
.
I si el Liceu ha organitzat aquest espectacle a la seva memòria, jo també hi he anat per a enriquir-me de la bellesa que va produir el seu talent.
.
L'espectacle en qüestió d'abans d'ahir dilluns va ser extens, dues hores, i variat, divuit propostes diferents. Els detalls de l'espectacle es poden veure a Danza Ballet.
.
De tota manera vull fer una excepció i assenyalar que si Le sacre du printemps, d'Igor Stravinsky, va marcar una fita en la música del segle XX, però a l'estrena no va ser benvinguda, ni la música, ni el ballet, malgrat Vaslav Nijinsky. Va caldre la mà de Béjart qui va convertir música i ballet en una obra d'art amb èxit. La primera versió de Béjart és del 1940 i posteriorment en féu una altra, doncs a l'espectacle vàrem tenir una versió a la primera part i l'altra a la segona.
.
No em puc estar de dir que cada vegada que sóc davant de l'obra de Béjart em sento aclaparat per la bellesa, alguns en diuen el síndrome d'Stendhal, mentre jo penso amb aquell Arnau que havia de ser roca, havia de ser pedra, havia de ser mar esvalotat, però no hi trobà el camí i esdevingué en no-res, no conegué la bellesa, l'amor, la dansa.

dilluns, de juliol 28, 2008

Rodoreda-Un retrat imaginari

Un espectacle de Carlota Subirós sobre textos de Mercè Rodoreda. Direcció: Carlota Subirós. Intérprets: Alba Pujol i Carlota Subirós. Teatre Mercat de les Flors.
.
Presentació
Carlota Subirós ens proposa una aproximació absolutament personal i intuïtiva al món de Mercè Rodoreda. Buscant les relacions invisibles que teixeixen vida i literatura, una dona del principi del segle XXI llegeix amb fruïció l’escriptura d’una dona que va viure pràcticament tot el XX, moguda per una vocació implacable i una personalitat intensa. Es tracta d’un diàleg fet de ressonàncies, contradiccions i fascinació on es despleguen progressivament, com en un calidoscopi, algunes de les veus més íntimes de l’autora de La plaça del Diamant. Un retrat necessàriament imaginari que és també, inevitablement, una exploració del propi llegat i de la pròpia identitat. D’aquesta manera, el Grec’08 ret homenatge a Mercè Rodoreda en el centenari del seu naixement, i s’afegeix als actes de l’Any Rodoreda.
.
Una altra vegada he vist una peça del Grec, programa que per la meva part ja s'acosta al final. Com ja va quedar clar en la meva entrada del 23 Abril 2008 sóc un seguidor de l'obra de Mercè Rodoreda no em podia permetre deixar de banda aquest espectacle malgrat que una altra vegada no he estat de sort perquè si hem d'agrair que es respecten els mots de Mercè Rodoreda, el que en podríem dir la representació teatral em resultà incomprensible.
.
Amb tota la consideració envers Alba Pujol com actriu no entenc que com una dona jove ens parli d'una vida viscuda perillosament, com no puc entendre els seus moviments absurds a l'escenari. El que per mi va ser el màxim de l'absurd, encara que segur ens puguin donar una explicació, l'escena en què es dedica a buidar els calaixos plens de terra per a escampar-la després i fer-ne cercles d'una manera gairebé histèrica no vaig saber veure res relatiu a la vida de Mercè Rodoreda i més aviat em va semblar un performance -ara que sembla tornen a estar de moda- de caire ecològic. Crec que tot plegat ha estat molt lluny de ser Un retrat imaginari de Mercè Rodoreda.
.
Em sap greu dir doncs que els dos espectacles de l'Any Rodoreda m'han decepcionat.

divendres, de juliol 25, 2008

Collonades entorn el català i el castellà




Els actors catalans es queixen que no poden fer una vida normal en català, però que coi es pensen aquest gent de teatre? Es creuen ser una excepció? Jo he estat administratiu i sempre he estat en empreses catalanes, però això no vol pas dir que sempre hagi pogut escriure en català a la feina.
.
A la darrera empresa que hi he estat els amos -car és una empresa familiar- es consideren catalanistes i ensenyen fotos del fill amb la bandera estelada, doncs quan vaig escriure una carta en català dirigida a una persona d'una empresa valenciana amb la qual jo li parlava en català i ell em responia en valencià el catalanista de l'empresa me la va fer repetir en castellà.
.
Clar que els de l'imperi ens posen les coses difícils, és la seva feina, cadascú mira per ell i nosaltres ens hem d'acostumar a cercar la normalitat al marge de les institucions, siguin de la Generalitat o de l'Estat.
.
Ara estem vivint la tamborinada del darrer progrom que no té altra finalitat que no sortim del call perquè ha de quedar clar que amb el català no es va enlloc.
.
Quan poso en aquest blog una carta o un article meu publicat a la premsa fa anys, ho faig amb la data exacte que l'escrit fa anys. No té altre funció que un recordatori de la meva activitat jovenil, però aquesta vegada he donat prioritat al contingut i no a la data i els lectors joves poden veure que el 1981 també vam haver de resistir un progrom, que era conegut per ser signat per 2300 intel.lectuals, ja sabem que tothom qui sap escriure una mica és un intel.lectual a Espanya. Així que aquesta carta va ser publicada a La Vanguardia el 21 Març 1981.
.
Qualsevol usuari de la llengua catalana pot dir moltes coses al respecte, jo només puc dir que porto enviades tres cartes ben diferents a El País i cap ha estat publicada.

dimecres, de juliol 23, 2008

LAS TROYANAS



d'Eurípides. Director: Mario Gas. Intérprets. Mia Esteve, Glòria Muñoz, Anna Ycobalzeta, Clara Sanchis, Ricardo Moya. Festival de Teatre Clàssic de Mèrida. Teatro Español. Teatre Grec.
.
SINÒPSI
El vencedor no tindrà pietat del vençut. No hi haurà consideració per als infants que sobrevisquin. No hi haurà respecte pels déus caiguts. Las troyanas ens transporta a l’últim dia de Troia, una ciutat ja vençuda, i explica la història de les seves dones, condemnades a caure en els braços dels comandants vencedors. Mario Gas dirigeix aquesta adaptació d’un text on les dones són protagonistes: Andròmaca, vídua d’Hèctor; Hècuba, antiga reina de Troia; Cassandra, sacerdotessa ignorada; Helena, bressol de tota una guerra...

.
Aquesta vegada ha estat un Grec de veritat perquè has estat teatre grec al propi Teatre Grec de Barcelona i això pels barcelonins és un premi doble. Clar que un purista sempre pot dir que el Teatre Grec de Barcelona no és grec de veritat, sinó que és obra de l'arquitecte Ramon Raventós, que el va fer arran de l'Exposició del 1929, tanmateix és un lloc molt agradable i té un marc més bonic que el d'Epidauro.
.
Pel que fa Las Troyanas no hi ha molt a dir perquè és un clàssic de veritat i la sinòpsi ja dona idea de què va, de tota manera la primera versió que he vist d'aquesta obra va ser pel cine, una versió que no oblidaré perquè tenia un repartiment de luxe, en el que el paper d'Hècuba el feia Katharine Hepburn, però a més hi havia Vanessa Redgrave, Geneviéve Bujold, Irene Papas,
Patrick Magee. Durant força temps la vaig tenir en video... I no em puc estar de dir que si la premsa diu que la gran vencedora de la nit va ser Gloria Muñoz fent d'Hécuba a mi, potser perquè tinc massa present a Katharine Hepburn, em va resultat poc potent i vaig trobar millor a Mia Esteve fent d'Andrómaca. De gustibus non est disputandum.
.
Qui no hi hagi anat, acaba aquest dijous i val molt la pena.

Qui aprofiti l'anada al Grec per a sopar a restaurant he d'avertir-li que s'hi presenti d'hora, a les vuit de vespre perquè són molt lents i no gaire ben organitzats. La cuina és discreta, però si considerem l'entorn doncs és un lloc magnífic per sopar.

dimarts, de juliol 22, 2008

Avui fa 30 anys a la revista CUADERNOS PARA EL DIÁLOGO







La revista madrilenya CUADERNOS PARA EL DIÁLOGO em va publicar aquest article en el Nº 275 del 22 Juliol 1978, essent director Pedro Altares

dissabte, de juliol 19, 2008

SU SEGURO SERVIDOR, ORSON WELLES

de Richard France. Versió i direcció: Esteve Riambau. Intérprets: Josep Maria Pou, Jaume Ulled Escenografia: Ramon Simó Producció: Grec’08 Festival de Barcelona . Teatre Romea.
.
SINÒPSI:
L’endemà del seu darrer aniversari, Orson Welles enregistra anuncis de menjar per a gossos i laxants en un estudi de Los Angeles amb la col·laboració d’un jove tècnic de so. Vell i esgotat físicament, el director de Citizen Kane espera una trucada de Steven Spielberg que li permeti acabar la seva adaptació de Don Quixot en una darrera afirmació del seu talent creatiu. Mentre es debat entre la realitat i aquesta quimera, Welles rememora episodis destacats de la seva intensa activitat en el cinema, el teatre, la ràdio i també la màgia. Una obra de Richard France adaptada i dirigida per l’escriptor cinematogràfic Esteve Riambau
.
Encara que no sigui una novetat es tracta d'una altra anada al teatre que forma part del Grec d'enguany i encara que no sigui en el Grec és en el teatre de l'escena catalana per excel.lència. Malgrat no sigui l'obra en català val a dir que com es tracta bàsicament d'un monòleg de Josep Maria Pou, val a dir que en el Romea també va fer el magnífic monòleg El cazador de leones.
.
Com a dada personal curiosa he de dir que en el perío de servei militar (1966) a la Marina, quan desfilava anava a la segona fila perquè encara que era alt davant meu hi havia tres més que eren més alts que jo i que sempre els tocava fer de caporal gastador, un d'aquests era Josep Maria Pou.
.
Per mi Orson Welles és de les figures més interessants del segle XX de la que, malgrat aquesta sensació, no sé quasi res d'ell, per altra banda, no em sorprèn que l'autor sigui qui fa dècades que l'estudia –The theatre of Orson Welles (1977) i Orson Welles on Shakespeare (1990)– i creia que ja havia acabat quan va escriure el text de l'espectacle sense, però, haver posat el punt final. Arran de l'experiència amb Riambau i Pou, tots tres treballen en un altre projecte.
.
Per altra banda no és de sorprendre que sigui Pou qui fa d'Orson Welles perquè els dos van començar a la ràdio i no cal dir que Welles va ser l'artífex de la històrica retransmissió radiofònica de La guerra dels mons, el programa radiofònic més impactant de la història.
.
I no hi ha dubte que qui sap qui era Welles i qui sap qui és Pou, Pou és indiscutiblement l'actor ideal i així queda demostrat perquè Pou està colossal fent el paper d'aquest gran colós de Hollywood.

divendres, de juliol 18, 2008

SUTRA


Director d'escena: Sidi Larbi Cherkaoui, Antony Gormley, Szymon Brzóska i els monjos del Temple de Shaolin. Producció: Sadler’s Wells Theater, Londres. Teatre Grec.
Sinòpsi
Els sutra són els discursos pronunciats per Buda o per alguns dels seus deixebles. Dins el context budista, la paraula designa també els aforismes i les normes que regulen la vida de cadascú. Sutra és també el nom de l’espectacle amb què Sidi Larbi Cherkaoui torna a Barcelona. El reputat coreògraf, amant de les arts marcials, s’ha proposat desvetllar l’espiritualitat que hi ha al darrere del kung-fu. Després de conviure amb els monjos del temple de Shaolin a Dengfeng, Cherkaoui ha pogut recuperar el context d’aquest art marcial i revelar la filosofia que el va fer néixer. En aquest viatge l’acompanyen el reconegut escultor Antony Gormley, que ha dissenyat i delimitat l’espai on els monjos evolucionen, i també el compositor Szymon Brzóska, que ha creat peces musicals basades en l’ambient que es respira al temple i els seus voltants: el paisatge, l’atmosfera, les converses amb el mestre... El viatge que han fet aquests tres artistes, en companyia dels monjos, no és al passat, sinó a l’interior de l’esperit, on les distàncies entre l’Orient i l’Occident es fan més petites del que pensem.
Una altra vegada estem en el Grec. No hi ha cap dubte que, com ens diuen, són tres artistes de veritat. La posta en escena de l'arquitec és de les millors coses que he vist car és sorprenent que d'una manera tan simple, aparentment senzilla, s'aconsegueixi una sofisticació com la que ens han regalat els qui hem tingut la sort d'anar al Grec.

Per descomptat que la sort de SUTRA no és només gràcies als esmentats creadors, sinó també a l'equip de ball, que en aquest cas són monjos. Uns monjos que deixen petit el millor ballarí del ballet El corsari perquè ens fan una exhibició de totes les maneres possibles de saltar, però com no són gimnastes ni jumpers, tot pensant amb Tom Stoppard, demostren fins al final que realment són monjos.
Si tot l'equip de ball fa una demostració de tècnica i precisió amb la dansa, cal fer esment de l'únic nen que forma part de la companyia, el qual no desmereix gens ni mica respecte els altres, dit digui sense considerar que és nen, sinó un més.

Els qui vulguin fer un tast de l'espectacle, els recomano fer una visita aquí i després anar a YouTube.








diumenge, de juliol 13, 2008

ENSAM

d'August Strindberg. Direcció: Teresa Vilardell Producció: Vania Produccions Versió: Pep Paré Il·luminació: Lluís Martí Producció: Grec’08 Intérprets: Pere Arquillué, Tamara Cunill, Ferran Vilajosana. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya

Com a part de la programació del Grec, aquesta vegada ha tocat anar al TNC, per a veure aquest sucós monòleg per part de Pere Arquillué en el que hi mostra una molt bona dicció i una magnífica veu, una veu d'home madur, com correspon al personatge.

Al voltant de Pere Arquillué es mouen dos personatges. Un el de Dona que representa diverses facetes del paper femení i per l'altra un xicot, que és alhora el pianista i representa, d'alguna manera la joventut. Mentre el personatge central va deixant surar el que di dicta la memòria i l'ànima.

Una obra amb un llenguatge ric amb matisos i contingut. Una obra profunda, com no podia ser d'altra manera venint de la mà de Strindberg.

dijous, de juliol 10, 2008

Curs on-line de fotografia digital Nikon

Fa força temps que vaig comprar una càmera digital Nikon que em permetia fer-me del Club Nikonistas, la importància del qual és que et permet fer un curs on-line de fotografia digital. Aquest curs està dirigit professoralment per l'escola de fotografia IDEP de Barcelona.

Aquest curs està compost de quatre nivells i que per passar al segon nivell cal haver aprovat el primer. Així successivament, tanmateix per passar el Nivell IV no hi ha exàment, sinó un projecte en el que hom pot triar, per exemple jo vaig triar paisatge urbà, però podria haver estat paisatge natural, retrat, experimental o reportatge. I dins de la proposta un tema, que jo vaig triar posar la ciutat és moviment.

Malgrat ser conscient que per les característiques del curs om ja pot suposar que no és de gran volada i que també té, inevitablement, un tint comercial no treu que avui per la tarda m'ha fet molta il.lusió rebre l'email en el que he acabat el curs i rebré el corresponent diploma.



















Tot i que vaig enviar nou fotos, en poso aquí quatre. La primera té la gràcia que al final de les bicicletes del Bicing, passa pel centre de la plaça Espanya la camioneta del Bicing;














a la segona tenim un cotxe que passa davant d'una casa georgiana de Dublín















a la tercera un noi vola davant del MACBA
i la darrera és la simple sortida del metro.

Com sempre, el professor d'IDEP, comenta les fotos, em permeto assenyalar que arran del senzill tema de la darrera foto em suggereix que doni una ullada a les fotografies d' Alexei Titarenko, doncs ja ho sabeu.

dimarts, de juliol 08, 2008

EL REI LEAR

de William Shakespeare. Traducció Joan Sellent. Direcció Oriol Broggi. Intérprets: Joan Anguera, Paula Blanco, Marcia Cisteró, Babou Cham, Oriol Guinart, Pep Jové, Carles Martínez, Òscar Muñoz, Mercè Pons, Xavier Ripoll, Xavier Ruano, Enric Serra, Marc Serra, Xavier Serrano i Ramon Vila. Biblioteca de Catalunya.

Aquesta és la meva segona anada al Grec d'enguany. El lloc és aquest espai de la Biblioteca de Catalunya que té dins de l'Antic Hospital de la Santa Creu i val a dir que la nau gótica en la que es desenvolupa l'obra és perfecte per aquest text.

Com fa poc que he vist aquesta mateixa obra en castellà al TNC pel Centro Dramático Nacional podria semblar una repetició d'espectacle, però aquesta és precisament una de les grans diferències entre el teatre i el cinema. Encara que hi ha excepcions tots sabem que la Sabrina de Sydney Pollack és un remake, una còpia, de la de Billy Wilder, en el teatre, especialment si es tracta d'autors com Shakespeare i encara més si es tracta d'una de les peces més completes d'aquest autor, aleshores podem dir que cada producció del Rei Lear aporta alguna cosa que la fa especial i aquest és el que assoleix Oriol Broggi amb aquest Rei Lear.
Efectivament la tasca del dicrector és d'aplaudir perquè encara que també sigui un mèritque cal compartir amb l'actor val a dir que Joan Anguera en el paper de Rei Lear, Paula Blanco en el de Cordèlia i, pel meu gust, molt especialment el de Oriol Guinart en el de bufó contribueixen, junt amb la resta a regalar-nos un Rei Lear més que digne.

dilluns, de juliol 07, 2008

És art l'art per encàrrec?

Tal com deia La Vanguardia d'ahir diumenge deia que la nit blanca de Montjuïc va ser un èxit de públic. Jo també vaig ser-hi i efectivament va ser un veritable èxit. Feia goig veure com una munió de gent baixava per a anar a un espectacle mentre una altra baixava cap a un altre espectacle o un museu.

Va haver per tots els gustos i, com deia la meva filla, per tots els públics. El jardí botànic amb les seves espelmes en petits testos feia goig i veure com entrava la gent al MANAC era insòlit.

Fins aquí tot molt bé i no hi ha cap dubte que Montjuïc és un espai dins de la ciutat que permet perfectament acollir actes d'aquesta mena sense perjudicar el moviment natural de la ciutat.

Tanmateix hi ha un aspecte que em va decebre profundament. Fa més de trenta anys vaig llegir en una revista teatral anglesa que burocracy is death (burocràcia és mort). Evidentment el tema de fons era la creació artística.

Tots sabem els conflictes cultural i polítics que envolten la indústria del cinema o l'activitat teatral.

El cas és que el que em duu a Montjuïc eren els espectacles de Els Comediants i el de La Fura dels Baus. No conec com l'Ajuntament de Barcelona va establir els aspectes tècnics i artístics del que es va fer a l'Estadi Olímpic que va ser pres per la casa Bacardí i, evidentment, Bacardí va aprofitar l'oportunitat per fer el que li va semblar si és que va pagar el lloguer de l'estadi.

El cas és que l'espectacle d'Els Comediants va ser francament fluix i el tema de fons era que s'havia d'anar a caçar el rat penat i que un cop en el seu poder que tragués el foc de les seves entranyes. El rat pena és la marca registrada de Bacardí... I al final de l'espectacle una veu deia mojito, el còctel que es fa suposadament només amb rom Bacardí... Clar que va està ben els focs artificials, però per això no calen Els Comediants.

El de La Fura dels Baus va ser molt més discret, vull dir, pel que fa a la publicitat. Evidentment també va haver alguna referència al rat penat, però cal dir que l'espectacle aeri va ser plàsticament bell. Tenia les tres estrelles, justificava la visita.

Això no treu que sigui lamentable que dos grups artístics d'aquesta categoria es vegin obligats a fer un espectacle en el que el patrocinador imposi d'una manera tan descarada un aspecte del contingut, clar, tot jugant en què el rat penat és un animal nocturn i que la ciutat celebrava una nit d'estiu, plena de calor, foc, màgia i amor.

dijous, de juliol 03, 2008

La Sagrada Família, Gaudí i l'AVE


Abans que comencessin les queixes per les obres de l'AVE perquè posaven en perill la Sagrada Família, segons alguns l'obra cimera de l'arquitecte Antoni Gaudí, molts veïns de Barcelona que temien que aquestes obres podrien causar greus sinistres en el seus habitatges ja havien iniciat la seva campanya contra aquestes obres.

Una prova d'això és aquesta foto (1 maig 2005), en la que uns dels balcons és meu. De fet jo aleshores vaig fer campanya per a què més veïns poséssin el cartell dient que l'AVE anés pel Litoral. I per descomptat la prova fefaent és la tasca que des del 2005 duen a terme els de la Plataforma l'AVE pel Litoral.

El ressò ciutadà d'aquesta campanya va ser pobra i dos anys després les forces vives de la nostra estimada Barcelona es varen adonar que l'AVE no era bo per a la Sagrada Família i seria pel Setembre del 2007 que vaig rebre un correu d'un dels organitzadors de la campanya contra l'AVE en funció de la Sagrada Família.

L'escrit en qüestió va ser per mi ofensiu perquè el motiu essencial de la campanya era la Sagrada Família, tot donant explicacions de la importància arquitectònica de l'obra, però el fet graciós és que hi havia una frase dedicada al fet que també afectava a molts veïns de Barcelona i jo em vaig preguntar si era possible que no sabessin res de la Plataforma l'AVE pel Litoral. Era clar, era diàfanament clar, era barrudament clar que la menció sobre el mal que podria fer l'AVE a moltes llars de barcelonins era per pura apariència per donar un toc d'humanitat o potser fins i tot de cristianisme.

Alguns diuen que hi havia un mòbil polític pel que fa els salvadors de la Sagrada Família, ja sabem que en aquest país tan petit en el que quasi tots ens coneixem es fa difícil de dir, però és innegable que la Sagrada Família és més un negoci que no una altra cosa i estic convençut que si Gaudí era un arquitecte devot, com sembla pels qui el volen fer sant, s'esgarrifaria de veure en què s'ha convertit el seu (?) temple expiatori. En aquest sentit em permeto transcriure el que diu el diccionari de l'Encliclopèdia : 3 RELIG Restauració, mitjançant una acció humana, de les relacions entre l'home i la divinitat, deteriorades pels mancaments humans.

Política o negoci? No ho sé, però que alguna cosa està podria a la plaça de la Sagrada Família no hi ha dubte i és que 27 milions d'euros de calaix el 2006 justifiquen moltes coses.

Per altra banda no cal ser gaire entès en art o en l'obra gaudiniana que l'obra que s'està fent per a acabar el temple no té res a veure amb l'estil de l'arquitecte de Reus. En aquest sentit només cal dona un cop d'ull a la foto.

Si a la tomba de Shakespeare podem llegir la seva maledicció a qui gosi tocar els seus ossos, és una llàstima que Gaudí no hagués deixat escrita una cosa semblant a qui toqués les pedres de la seva obra.

Suposo que a causa del rebombori per les obres de l'AVE ha fet que molts no diguéssim res de com s'està maltractant l'obra de Gaudí perquè haver-ho fet s'hauria interpretat que es prenia partit a favor de l'AVE quan no és aquesta la qüestió, per això entenc que ha arribat el moment de dir les coses i això és el que han fet els directors del Museu Reina Sofia, Fundació Miró, Fundació Tàpies, Fundació Espai Guinovart, Fundació Vila Casas, els presidents del FAD i de l'Institut d'Estudis Catalans, així com de la Fundació MACBA, són alguns dels signants del manifest, titulat "Deixem Gaudí tranquil!".

Aquest manifest és la guinda que posa en evidència les contradiccions i hipocresia que envolten l'obra gaudiniana, que de sant a maçó s'ha dit de tot, la qual cosa m'és indiferent, el problema és que també s'ha fet de tot.

Com veí afectat per les obres de l'AVE no vull que ocasionin cap sinistre, però si l'AVE s'emportés pel davant la part més nova de la Sagrada Família estic segur que Gaudí aixecaria el cap per esclatar a riure.