EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, d’abril 14, 2006

Per la ciutat de Toūnis














Avui hem tingut dia lliure, la qual cosa vol dir que hem passejat pel centre de Toūnis (Tunis) sense guia, al nostre aire i com ha dit un blogaire sense anar formant part de cap ramat. Evidentment això fa il.lusió, especialment quan es porten ja uns quants dies formant part d'un grup de circumstàncies. Avui que ningú del grup m'escolta em permeto dir que nosaltres dos hem estat els únics catalans i els altres quinze madrilenys. Cap fuma, cosa que sempre s'agraeix, encara que hem pogut remarcar que els tunisencs i les tunisenques fumen molt.

D'entrada començarem per les fotos. La primera és el portal de la Medina des de fora i totes les altres són de dins de la medina. Les fotos de fora de la medina les he pujat a les golfes. Resulta òbvi que hi ha tres fotos de portes característiques, dues instantànies dels suqs, dos fotos de minarets i la zona coberta del suq, que és on hi ha els joiers. Un bar amb fumadors i a la foto anterior hi ha una tenda que es veuen bé el tipus de pipa que fan servir aquests fumadors.

Fa anys vaig regalar a la meva dona un llibre meravellós, es diu Barcelona Tendra, de la diubuixant Aurora Altisent, em ve al cap el títol d'aquest llibre perquè Toūnis n'és el contrari, per mi ha estat la Ciutat Dura.

Com a tots el suqs que he visitat de Tunísia, hem estat assetjats per fer-nos comprar el que no volem. Fins aquí normal. El que ja no és tant normal es que fem una consulta a uns policies i que un paisà que estava amb els policies petant la xerrada, uns minuts després se'ns presenti per fer-nos de guia, tot anomenant a Ronaldinho i Jordi Pujol -per fer-se el simpàtic, quan el seu objectiu real era dur-nos a la seva tenda...

Per fotografiar els minarets cal pujar a una terrassa perquè nosaltres no podem entrar a les mesquites, aleshores arreu de la medina se'ns ofereixi pujar a una terrassa; tanmateix resulta que per pujar a la terrassa has de passar pel mig d'una tenda...

Evidentment són llestos com la gana i sense sentir parlar a la meva dona va haver un que li va dir catalana guapa. Tot això passava dins de la medina, que amb el seus suqs estrets i laberíntics fan el seu efecte i a vegades són bon lloc per deixar-te pelat. Per tant, quan vam donar per visitada la medina vam anar a fer un cafè a una terrassa que ens feia patxoca de l'avinguda Habib Bourguiba, que és el seu Passeig de Gràcia.

Vam triar una taula i vaig deixar la meva bossa a terra i la meva dona es va quedar sola amb la seva bossa i la meva mentre jo era al lavabo. A la tornada ella tenia les dues bosses a les mans i enganxat a la meva esquerra dos joves fumant, ella em va dir que quan es van apropar s'havien mirat la meva bossa. Sort que fumaven i el seu fum tan a prop meu m'incomodava. A més em vaig adonar que no havien demanat res al cambrer. Me'ls mirava i al final em vaig posar dret fent un posat per marxar, mentre jo tenia ben agafada la bossa. Aleshores ells van marxar i em van mirar... Havien perdut la presa. S'havien assegut només per robar-nos, evident.

Pocs minuts després un altre jove es posà al meu costat, tampoc no demanà res al cambrer. Vam notar que aquest jove intercanviava la mirada amb un altre que estava assegut en una altra taula. Ja no vam resistir més, vam agafar les tasses de cafè i vam entrar a dins. Mentre entravem vam veure com aquest parell tocava el dos...

No cal dir doncs que després d'aquests dos intents clars de robar-nos i els diferents enganys que hem anat aguantant deixen un mal gust de boca. Sort que el proper dia hi ha una sortida amb guia. O sigui que, a segons quins llocs cal formar part del ramat. Pels qui fan comparacions he de dir que aquesta incomoditat no l'hem tingutda ni a Marràqueix ni Estambul.

Aquí a les golfes tinc les fotos del Toūnis fora de la Medina