EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dijous, de juliol 31, 2014

VELLS TEMPS, de Harold Pinter

Traducció: Joan Sellent
Direcció: Sergi Belbel
Intérprets: Míriam Alamany (Kate), Sílvia Bel (Anna), Carles Martínez (Deeley)
Sala Beckett

SINOPSI
Una habitació i una parella. El marit és un director de cinema. La dona espera l’arribada d’una vella amiga que fa vint anys que no veu i amb la qual havia compartit pis durant els anys de joventut. Quan finalment aquesta amiga fa acte de presència, però, ben aviat l’alegria pel retrobament dóna pas a la desconfiança. I comença una pugna entre el marit i l’amiga per tal de veure qui té més poder damunt de la dona. Què passa entre aquest home i aquestes dues dones? Quina relació van tenir elles dues? Quins secrets amaguen els tres personatges?

PRESENTACIÓ
La visita d'una vella amiga de la infància d'un matrimoni causa un seguit de sospites, recels i ambigües tensions en la parella. L'obra ha estat qualificada com un "triangle minimalista". Sota una aparent lleugeresa inicial, gairebé més a prop d'una comèdia de bulevard que d'una obra de tesi, Pinter retrata magistralment els estralls del pas del temps, els laberints de la memòria i la fragilitat de les relacions humanes i de parella. De mica en mica, els records evocats comencen a entortolligar-se i tot acaba agafant una densitat gairebé tràgica. "Hi ha coses que recordes encara que pugui ser que no hagin passat mai. Hi ha coses que jo recordo que potser no m’han passat mai, però, quan les recordo, llavors passen de debò," afirma l'Anna, l'enigmàtic personatge que irromp un dia en la vida d'una parella aparentment convencional. Amb una ironia i un sentit de l'humor ben especials, Pinter escriu una mena de trencaclosques de peces que difícilment encaixen, tota una filigrana per a dues grans actrius i un gran actor, una història ambigua que inquieta, sedueix i interroga constantment l'espectador. Sergi Belbel

Anna és precisament el personatge que diu ""Hi ha coses que recordes encara que pugui ser que no hagin passat mai. Hi ha coses que jo recordo que potser no m’han passat mai, però, quan les recordo, llavors passen de debò" i és precisament el personatge més complicat de l'obra, de fet ho són els tres de complicats perquè l'obra és complicada fins al punt que permet a cada espectador interpretar-la d'una manera diferent. Si dic que Anna és el que ho és més potser és només perquè és l'intrús; tanmateix és així? o potser resulta que Anna i Kate són la mateixa persona? o potser Anna va ser assassinada per Kate?

A la meva manera de veure, potser simplista, cal imaginar-se que l'obra consta d'una dotzena o més de quadres en la què cada quadre és una història diferent que com una mena de patchwork s'hi van afegint quadres nous, però que entre ells l'autor hi ha establert un fill conductor que sembli que les diverses Annas siguin la mateixa o que les diverses Kake siguin la mateix i els diferents Deeley siguin el mateix, però que això és una mena de trompe-l'œil i, per tant, l'espectador quedi lliure de fer les relacions perquè, d'això no hi ha cap dubte, sense ser teatre de l'absurd resulta absurda.


diumenge, de juliol 27, 2014

Són indignes i estem indignats.

Jordi Pujol amb la seva dona i els seus fills
Tenia intenció d'escriure sobre el darrer espectacle teatral que he vist, però la força dels esdeveniments m'obliga a canviar de tema.

El maig del 1984 va haver una manifestació per a expressar el suport a Jordi Pujol arran de la seva imputació per l'afer de Banca Catalana.

Aquell "gloriós" dia Jordi Pujol va dir que el govern de Felipe González i Narcís Serra havia fet una acció indigne.

Josep Vendrell és possiblement el que ha parlat més clar : "El secretari general d'ICV, Josep Vendrell, ha demanat aquest diumenge que "es retiri la pensió vitalícia i el tracte protocol·lari" de 'Molt Honorable' a l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, després que enunciés que ha tingut diners sense regularitzar a l'estranger. Segons ha informat el partit en un comunicat, Vendrell ha assegurat que aquests drets són una mostra de respecte institucional, i la confessió de Pujol "demostra que no és mereixedor" d'ells.
Vendrell ha considerat "molt greu que algú amb el seu càrrec hagi estat incomplint la llei i defraudant diners a Hisenda", vulnerant, segons ell, la dignitat de la Presidència de la Generalitat."

Naturalment el qui ha parlat menys clar Josep Rull, nou secretari general de CDC, que ha dit "És trist haver de tancar una etapa així". No és trist, és indigne i resulta indignant. És una cortina de fum dir a més a més "Catalunya està per sobre de tota persona per rellevant que hagi estat". Catalunya no està per sobre perquè amb aquesta acció indigne ha ferit greument bona part del que s'ha fet a Catalunya i ha malmès el moviment sobiranista endagat per l'A.N.C.

M'han dit que la declaració de Pujol no ha sorprès excessivament perquè fa uns dies fa es va presentar a una Sala del Born el llibre “Guerra bruta i discurs de la por” on es detallen totes les maniobres endegades pels serveis policials, polítics i mediàtics espanyols. Salvador Cardús ja va anunciar que “en els propers dies es veurien coses molt grosses”

L'objectiu és associar el sobiranisme amb la corrupció com si la corrupció fos un problema exclusivament català quan tots sabem dels casos Noos, els Gürtels, els EREs andalusos, Bárcenas, Agag. No cal dir que les presses amb l'abdiació-proclamació amaguen quelcom.  Arran d'aquesta generalització de la corrupció a Espanya em permeto assenyalar que Alicia Sánchez Camacho, del PP, ha dit quelcom de semblant a Josep Vendrell sobre retirar la pensió vitalícia de Jordi Pujol, però crec que abans hauria de començar per Paco Camps.

No és poca cosa tampoc el que ha dit el nou secretari del PSOE en voler posar en el mateix nivell la violència de gènere amb el independentisme perquè, agradi o no, l'independentisme és un noviment social de masses. Tampoc se n'ha estat de caure en la demagògia més barata per a fer el joc "patriotisme-patrimoni": un element prometedor. No sé si per a refundar el PSOE o per a reforçar el que ha estat sempre. Per altra banda, també caldria que expliqués si els EREs són justícia social o patrimoni versió "partido obrero español".

L'afer Pujol no solament posa en evidència la seva poca talla moral, sinó la política endegada per la Generalitat des de la Transició perquè només ha servit per a engreixar el seu compte corrent i fer una política de baix sostre? Només ha estat una carta per a formar part de la classe dominant. 

Què s'ha na fet del pal de paller?

dissabte, de juliol 26, 2014

BARTOLOMÉ ENCADENADO, de José Santis Sinisterra

Direcció: Antonio Simón
Intérprets: luís Soler, Manel Barceló, Maria Molins, Tilda Espluga, Montse Vellvehí, Bernat Quintana i Xavier Ruano
Cor: Arnau Armengol, Ramon Bonvehí, Carles Calabuig, Laura Calvet, Anna Farriol, Ana Roche, Alberto Ruiz, Ivan Giménez, Alicia Lorente, Anna Massó, Marina Mulet, Ariadna Pastor, Laia Pastor, Andrea Portella
Ajudant de direcció: Glòria Balañà
Escenografia: Ramon Simó
Teatre Grec

El 2012 un jubilat grec es va suicidar davant del Parlament com a protesta, per a entendre's era la màxima acció que ha fet un indignat a l'Europa dels mercaders, capitalista, banquers i polítics professonals.. L'autor trasllada aquest estat de coses, aquesta indignació, a l'escenari del Grec. 

La idea de relacionar aquesta situació de quasi-esclavatge a què s'ha arribat en ple segle XXI amb el Prometeu Encadenat és original i interessant. En aquest sentit és interessant el protagonisme de Lluís Soler amb el paper de Bartolomé, que ja abans que comenci la representació ell ja està posat dalt d'una torrer d'un pont en construcció, d'aquesta manera es fa visible al poble, però la policia té dificultats per detenir-lo, cosa que permet a Bartolomé fer-se sentir pel poble. Bartolomé no té res, com el grec, i diu que se suicidarà l'endemà.

El sainet comença amb els diàlegs de la parella de policies que el descobreixen a dalt de la torre i continua amb el cor, que són els indignats. Si els policies són un parell de ximplets que es creuen la bondat del cos policial, el cor és la summa summarum una rauxa de fórmules ben aconseguides amb tots els ingredients dels tòpics possibles que dóna de si el capitalisme i els seus mals, amb una retòrica que busca plaura els espectadors per a què se sentin intel.lectuals d'esquerres, però amb el llenguatge més pobre i facilot. Sort que som en uns altres temps i acabada la funció tots anem cap a casa, sense plantejar-se fer una manifestació.

No hi ha dubte que han estat uns esforços desaprofitats i el bon treball de Maria Molins i Tilda Espluga.

dijous, de juliol 24, 2014

VICTÒRIA D'ENRIC V, de William Shakespeare

Versió i direcció: Pau Carrió. 
Intèrprets: Pep Ambrós, Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, 
Pau Carrió, Pol López, Albert Prat, Mima Riera, Maria Rodríguez, 
David Verdaguer, Arnau Vallvé. 
Vestuari: Sebastià Brosa i Raquel Bonillo. Il·luminació: Raimon Rius. 
Música: Arnau Vallvé. Moviment: Anna Rubirola. Espai: Pau Carrió. 
Ajudant de direcció: Bernat Pons. 
Coproducció Grec 2014 i Teatre Lliure. 
Teatre Lliure de Gràcia



Cal dir d’entrada que no sóc amic de les revisions o, com és aquest cas, agafar un clàssic i donar-li una nova versió, encara que sigui mínima. En aquest cas, però, Pau Carrió ha fet el miracle d’actualitzar un text de Shakespeare, actualitzi el llenguatge i no grinyoli gens. És més, quasi sembla que el superi. Pau Carrió té màgia, de manera perquè no solament és el director, sinó que és també músic de la banda que acompanya l’actuació. Tot i que la música és d’Arnau Vallvé, que és també intérpret i director de la banda.


No sé si és casual, però sembla que un altre aspecte màgic és que poques vegades es veu un públic jove en un Shakespeare.


Per acabar-ho d’adobar amb aquesta obra s’estrena la Kompanyia al Teatre Lliure i ho fa amb un muntatge auster, però ric en recursos.

Pau Carrió ens ofereix principalment la segona part de l’obra, que és no casualment la que aprofundeix amb el personatge del rei.

Com quelcom que em va emocionar per la seva força és la coreografia, que modestament la directora (Anna Rubiola) li diu “moviment coral”, però que per mi ha estat un dels millors ballets que he vist en una obra de teatre: representa la batalla d’Agincourt en la que els cossos xops de sang i suor s’arrosseguen, s’aixequen, cauen i s’arrosseguen, que com en les danses tàrtares acaben quan estan extenuats.

Aplaudeixo la interpretació de tots els actors i molt especialment la dicció d’en Pol López, potser perquè em recorda el mestratge del Lluís Omar.
 

.

dissabte, de juliol 05, 2014

Acte de Graduació a la UPF



El 25 setembre 2008 vaig escriure en aquest blog que començava la carrera d'Humanitats. Com l'acte comprèn vàries facultats, cal dir que la d'Humanitats comença en el punt 53:24.

divendres, de juliol 04, 2014

Espanya i França: Dues democràcies?

Els espanyols estem tan feliços amb la nostra constitució com un nen amb sabates noves. El motiu és senzill, com a Espanya la pau social ha estat sempre un salt de pardal, ara ens creiem els reis del mambo. No hi ha dubte que portem molts anys sense cap pronunciamiento, ni revolta de pes, i que malgrat una situació econòmica més tràgica que dramàtica (desnutrició infantil) no hi ha aldarulls. A més segons . Això fa que el nostre cofoïsme sembli un miralleig, per no dir un miracle.

Abans es deia allò de Spain is different i ara amb orgull diem que a Espanya hi ha una democràcia homologable a qualsevol d'Occident i, com és normal, si amb un país concret se la vol comparar no falla que el país de referència és França, cosa normal perquè és el veí i és el que ens posa a l'abast la resta d'Europa. La germana Portugal no compten perquè representen la contradicció espanyola donat que tots sabem que el nom d'Espanya deriva d'Hispània, és a dir, el que políticament és Espanya i Portugal. Anem doncs cap a França.

Ens hi podem comparar? A les darreries del segle XVIII els francesos van liquidar la monarquia per sempre, van fer la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà i la Constitució. No cal dir que amb molts entrebancs (Napoleó, la Comuna, etc.). Comparem una mica amb Espanya.

Se'ns diu que Espanya no és un estat confessional, però l'Església Catòlica és l'única que s'esmenta a la Constitució. No es tracta, però, que s'esmentin totes les altres, sinó cap. Fa quatre dies que en una cerimònia senzilla es va proclamar Felip VI com rei d'Espanya sense cap litúrgia religiosa. Perfecte. Resulta, tanmateix, que el primer viatge internacional el fa al Vaticà. En què quedem? Una de cal i una d'arena.

Si ens hem tornat tan europeus, crec que la primera visita l'hauria d'haver fet a Brussel.les o Estrasburg i després l'ONU, sense oblidar els veïns: París i Lisboa.

Ara toca una mica dels drets del ciutadà. Tots hem vist com el partit que governa Espanya amb els vots de la majoria dels espanyols (encara que a Catalunya va perdre) ha anat molt ràpid per a aforar a Joan Carles I amb caràcter retroactiu. Mentre a Espanya es cuina aquesta llei l'expresident de la República Francesa és imputat per un possible delicte financer. Aquí es fa evident que el president de la república és un ciutadà, mentre que el rei de la nostra monarquia és a un altre nivell. Vive la différence!



No per raons religioses, sinó de seguretat i jo em permeto afegir d'igualtat i dignitat ciutadana davant la llei, la República Francesa va prohibir l'ús dels vels islàmics integrals. Sarcozy va dir que el vel no era benvingut a França. Ara el Tribunal d'Estrasburg ha donat la raó a França per a prohibir l'ús de la burka i de la niqab en llocs púlics. Els jutges d'Estrasburg consideren que la cara juga un paper important en la interacció social i que anar amb la cara tapada als llocs públics pot ser una amenaça per a la convivència.

El fet interessant ara és quina mesura prendrà el govern de l'Estat espanyol amb base la sentència de la Unió Europea perquè és un fet que ara hi ha un terreny abonat per a fer una bona llei que prohibeixi el vel integral.

Sempre que surt l'afer del vel islàmic hi ha uns que diuen que ho diu l'Alcorà. Em remeto a l'experta en cultura islàmica, Dra. Dolors Bramon, que diu que un dels problemes són les traduccions que circulen. En la versió original només es diu que la dona ha de vestir amb decència, però després de manipular aquesta versió se li han fet traduccions i fa possible que, com he sentit avui per la ràdio en català, que es deia de manera ferma que l'Alcorà obliga a les dones a duu el vel.