EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dissabte, de desembre 31, 2005

Uns dies a València II










Si ahir vaig posar les fotos de la València de tota la vida, avui hi poso la València nova, que porta un nom: Santiago Calatrava. M'agrada l'obra de Calatrava, però em començo a preguntar si m'agradarà sempre perquè, indubtablement, la seva marca és molt -o massa?- sostinguda, és a dir, que entre el pont que hi ha a Sant Martí de Provençals, que té molts anys o l'obra que l'hi vaig veure a Toronto i el que hi ha a València no hi ha cap diferència.

L'excepciò la tenim en aquesta "Font a l'activitat marinera" dissenyada conjuntament per Antonio Llopis Alandí, Enginyer Industrial de l'Ajuntament de València, i Luis González Lorenzo que representa una barca amb la vela desplegada i que està feta amb una estructura bàsica d'acer inoxidable i cortines d'aigües, 1998-1999. Luis González és professor de Física al Centre Alzira-València de UNED “Francisco Tomás y Valiente”

divendres, de desembre 30, 2005

Uns dies a València I










Aprofitant aquestes festes, després de Sant Esteve he estat uns dies a la Ciutat de València i com és una ciutat de la que des de la nostra cultura ja en sabem molt, aprofito per posar unes fotos de la València que la majoria ja coneixem.

El que sí vull assenyalar que m'ha sorprès gratament veure que està molt més neta que quan la vaig visitar fa poc més de deu anys.

I no solament són els carrers que estan molt nets, sinó que es deu haver fet una campanya de tipus València, posa't guapa perquè totes les finques que volten el Micalet, per exemple, estan perfectes

dissabte, de desembre 24, 2005

Bon Nadal





Un dels llibres dels que n'estic més satisfet de tenir i que cada any per aquestes dates llegeixo, encara que sigui parcialment és A Child Christmas in Wales, que és un poema de l'escriptor més gran que ha donat el País de Gal.les, Dylan Thomas. Les seves obres suren una mescla de màgia, comicitat amb una dòsi de costumisme, que li dona una certa tendresa, com és el cas de The Outing i la més famos de totes, la indiscutible Under milkwood, una obra per a veus, emesa per la Ràdio BBC amb la veu del gal.lès Richard Burton.

Recomano visitar http://www.bfsmedia.com/MAS/Dylan/Christmas.html

i, de nou, a tots els qui em llegiu: Bon Nadal

dimarts, de desembre 20, 2005

Avui a EL PAIS. Pàgines CATALUÑA





Molts sabem que Arcadi Espada és un lliure pensador a Catalunya, cosa que és la més noble de totes, així ho són també el Francesc de Carreras, Albert Boadella, etc. Els que no pensem com aquests i altres és que estem manipulats.

Així doncs Arcadi Espada parlava el dia 19 a EL PAIS d'una llibreria que li havia obert les portes perquè, entre altres coses, ens va dur les obres d'Erich Fromm en castellà i ell no es va adonar aleshores que aquestes obres ja les hauria pogut llegir abans en català. Quina llàstima!

Còctel: Bucks's Fizz (Mimosa)


Com avui fa 31 anys que em vaig casar, m'ha semblat que havia de posar un detall de luxe al desdejuni que fem cada dia. I no hi ha res millor que començar el dia com diuen que feia Winston Churchill, és a dir, xampany amb suc de taronja. Encara que sigui cava, també se li pot dir Buck's Fizz o Mimosa.

Lògicament això va a la copa d'argent i cristall que ens va regalar la nostra filla quan va fer 25 anys que érem casats.

Avui toca posar aquí una cançó del cantant francès d'orígen armeni Charles Aznavour

Bon anniversaire !

J'ai mis mon complet neuf mes souliers qui me serrent
Et je suis prêt déjà depuis pas mal de temps
Ce soir est important car c'est l'anniversaire
Du jour où le bonheur t'avait vêtue de blanc
Mais je te sens nerveuse au bord de la colère
Alors je ne dis rien, mieux vaut être prudent
Si je disais un mot, ton fichu caractère
M'enverrait sur les roses et l'on perdrait du tempsIl est huit heures un quart et tu attends la robe
Qu'on devait te livre ce matin au plus tard
Pour comble tes cheveux au peigne se dérobent
Tout semble se liguer pour qu'on soit en retard
Si tout va de ce train la soirée au théâtre
Et l'auteur à la mode on s'en fera un deuil
Adieu pièce d'Anouilh, d'Anouilh ou bien de Sartre
Je ne sais plus très bien, mais j'ai deux bons fauteuils
Bon anniversaire ! bon anniversaire !
Ta robe est arrivée enfin tu respires
Moi pour gagner du temps je t'aide de mon mieux
Tout semble s'arranger mais soudain c'est le pire
La fermeture arrête et coince au beau milieu
On s'énerve tous deux, on pousse et puis l'on tire
On se mêle les doigts, on y met tant d'ardeur
Que dans un bruit affreux le tissu se déchire
Et je vois tes espoirs se transformer en pleurs
Aux environs de onze heures enfin te voilà prête
Mais le temps d'arriver, le théâtre est fermé
Viens, viens on ira souper tous deux en tête à tête
Non tu as le cœur gros non tu préfères rentrer
Par les rues lentement nous marchons en silence
Tu souris, je t'embrasse et tu souris encore
La soirée est gâchée mais on a de la chance
Puisque nous nous aimons l'amour est le plus fort
Bon anniversaire ! bon anniversaire !
Bon anniversaire !

dissabte, de desembre 17, 2005

Una tarda al Palau de la Música Catalana


A propòsit del Palau em ve a la memòria que vaig ser-hi per primera vegada quan tenia uns tretze anys, no va ser amb els pares, sinó amb dos companys del col.legi, Miquel Roig i Alfred Rull. Els tres anàvem a portar un xec que per nosaltres era una fortuna, eren uns milers de pessetes que duiem en nom de tot el col.legi, el Colegio Academia Cataluña, que estava davant de la plaça del Clot.

Aquest donatiu era per a la Obra Pro Cama del Tuberculoso Pobre i la campanya es duia des de l'emisora Radio España de Barcelona amb les veus d'Enrique Casademont i Pilar Montero. Enrique Casademont va ser el creador del famós Pau Pi per a Ràdio Barcelona i elcreador de Paulinet per Radio España (la meva mare en deia Ràdio Successió) o el que és el mateix, pel programa esmentat, perquè la campanya pels donatius es feia tot l'any, però hi havia un dia que anàvem al Palau una representació de tots els col.legis de Catalunya que havien fet un donatiu i per l'emisora es deia l'aportació econòmica de cada escola i després venien els aplaudiments.

Després d'aquesta pàgina viscuda per mi, però que també és una mica el reflex d'una època pobresa, escriuré una mica de la tarda d'avui, però abans no em puc estar de dir una cosa sobre el Palau.

Qui ha seguit mínimament els meus escrits al blog o a d'altres blogs ha notat que intento marcar distàncies amb el nacionalisme català perquè entenc que el patriotisme, l'amor a la pàtria, a la pròpia terra, no té perquè donar lloc a una ideologia anomenada nacionalisme. Crec que, encara no sigui sempre, el nacionalisme cau en el xovinisme i la xenofòbia; tanmateix, ai las, confesso que he anat al llarg de la meva vida moltes vegades al Palau i no m'hi acostumo.

Cada vegada que estic assegut al Palau i veig aquelles escultures que són dones de cintura cap amunt, amb un instrument musical popular a les mans, o aixeco el cap i miro el cavall de Pau Gargallo; cada vegada, cantin o toquin, tinc la sensació de ser un privilegiat perquè estic en un dels llocs més bells fets per la mà de l'home. Podria dir que em ve una pujada o subidón de xovinisme o si es vol ser més elegant em ve això que ara en diuen el síndrome de Stendhal.

El programa que ensha ofert avui l'Orquestra Simfònica de Vallès, sota la direcció d'Albert Argudo, és de valsoso polques, és a dir música que ens porta a la Viena imperial.

Es tracta d'un programa idoni per aquestes festes i que té la virtud que és plaent per aquells que no estem gaire refinats en la música clàssica. Després del programa, en els bisos, ens han regalat amb una divertida i curiosa peça de Strauss jr. "Marxa Egípcia", durant la qual alguns músics s'han posat un mocador al cap de caire egipci, després el "Tren del Plaer" també de Strauss, que és una peça divertida en la que ens uns moments el públic ha de fer un xiulet (el del tren), tot plegat una gresca que ha acabat, com toca en aquestes dates, amb el melòdic White Christmas tenyit en uns moments de jazz i després fer-nos a tots picar de mans amb la Marxa de Radesky.

Tot plegat una bona estona, que em ens digué el director d'orquestra segur que passaríem uns moments feliços i a veure si l'any vinent llegint coses més agradables als diaris.

divendres, de desembre 16, 2005

Julián Marías



A propòsit de la mort del filòsof Julián Marías, no em puc estar de recordar un article meu que va aparéixer a la revista LES CORTS a l'Abril/Maig del 1978, de l'Associació de Veïns de Les Corts, quan jo vivia al barceloní barri de Les Corts de Sarrià i estava implicat amb l'esmentada associació. Cosa no sorprenent en aquella època.

Com passa en aquests casos, no puc dir que ara escriuriuria el mateix, però sí vull repetir aquí un bocinet del meu article dedicat a aquest famós folòsof, del que avui en trobareu força informació a la premsa i si no en teniu prou a les 1945 h. a Canal + , com diu també el diari.

El seu estil és sempre distant i mandarí, per exemple: "la política és uno de los temas más interesantes y difíciles con que puede enfrentarse una mente teórica". És prou clar que ens parla de la política com d'una ciència aïllada, no interconnecta...... Xavier Rubert de Ventós , el qual ha escrit que "l'intel.lectual és orgànic en la mesura que no es troba perfectament sintonitzat amb el Partit o l'Estat: llavors la seva excentricitat és ensems testimoni de la injustícia objectiva i símptoma del caràcter anòmal de la seva posició en el sistema productiu".

Més endavant de llegim

"Si se establecen minorías, han de ser generosas". Moltes gràcies, passi-ho bé. De tots els articulistes catalans que han contestat el tristament cèlebre article de Marías que ens deia que Catalunya no és una nacionalitat, ha estat l'article de Rubert el que més m'ha atret......(La Vanguardia 31.1.78): "A la mentalidad totalitaria le gusta que las cosas -las más de las cosas- coincidan: Estado, Patria, Nación, y, si es posible, también Partido, Religión, Raza e Historia"

dissabte, de desembre 10, 2005

"Los nuevos dirigentes de China", de Andrew J. Nathan i Bruce Gilley



Acabo de llegir LOS NUEVOS DIRIGENTES DE CHINA, Los archivos secretos del Partido Comunista revelan quiénes son y qué proyectos tienen los líderes de la Cuarta Generación, de Andrew J. Nathan i Bruce Gilley, Ediciones del bronce, Barcelona, 2004.

És un llibre molt recomenable perquè et situa molt bé a la Xina d’avui. Crec que després d’haver llegir els dos llibres que ja he comentat en aquest blog, vull dir La construcció de Xina i Cisnes Salvajes, considero que aquest tercer fa un conjunt per fer-se una idea d’aquest país que junt amb els E.U.A., la Unió Europa i l’Índia esdevindran les tres forces econòmiques més importants.

És massa fàcil criticar les injústicies que encara es donen a Xina després d’haver superat el feudalisme i el maoisme, però donar drets humans i menjar a més de mil dos cents milions de persones no és gens fàcil i també sabem que les comparacions són odioses, però sense fer una comparació del tot justa, no fa gaire hem pogut veure que el país més potent del món té dintre el seu i això que la seva població no és ni la quarta part de Xina.

Acabo de llegir que la policia xinesa ha matat uns xinesos en una manifestació, que l’any 1994 van haver unes deu mil protestes i que l’any passat més de setanta quatre mil, que el capitalisme xinès ha creat milionaris mentre encara hi ha molts que passen fam, però també és un fet que ara hi ha més que mengen que no pas abans.

Admeto que arran de la lectura de l’esmentat llibre, el nou home fort Hu Jintao em va caure bé. De fet fa deu anys que ell ja estava destinat a ocupar el càrreg que ara té. Així és la “democràcia” xinesa.

Quan dic que Hu Jintao em cau bé, no puc evitar de pensar amb un article de George Orwell que vaig llegir fa molt sobre Charles Dickens. Orwell comença l’article ironitzant perquè uns se’l fan catòlic i altres marxista: cadascú l’apuntava al seu club...En opinió d’Orwell ens ve a dir que Dickens més enllà de tot compromís social, apel.lava a la bonesa, que si tots fossim més bons el món aniria millor.
No sé si Hu Jintao és un home bo, però voldria pensar-ho perquè si és un bé desitjable que la justícia sigui arreu del món, per simple aritmètica, que ho sigui Xina és més desitjable i a més, representaria un punt de referència als països del Pacífic

dimecres, de desembre 07, 2005

Fa avui 26 anys al TELEX/EXPRES










És prou evident que Federico Jiménez Losantos ha agafat darrerament certa notorietat perquè segons he llegit està a la tertúlia de la COPE. De tota manera per alguns ja fa molts anys que empipa als catalans i la prova és aquesta carta. Una carta que per molts els semblarà tova, però hi ha un detall que no vull deixar escapar els qui es creuen més que els altres. El detall està que tant en el blog com a la premsa apareix el meu nom real, mentre que molts blogs nacionalistes són de fet anònims i no cal dir que atrinxerar-se amb l'anonimat fa les coses més fàcils.
El dia 25 Gener 1981 va aparéixer a La Vanguardia un manifesta que de fet era contra la llengua catalana, aquest manifesta duia la signatura entre altres de Federico Jiménez Losantos i del que ahir esmentava Amando de Miguel

dimarts, de desembre 06, 2005

La manifestació contra l'Estatut i Amando de Miguel


Tots sabem molt bé que el nom no fa la cosa i que la manifestació de l'altra dia era de fet en contra del projecte d'Estatut per a Catalunya.

El cas és que avui a LA VANGUARDIA hi ha també un manifest que es diu En defensa de la Constitución española", que li hem d'agrair que no amaga la feritat i en un dels punts fa referència al llamado nuevo Estatuto de Cataluña. Potser ens diran que la coincidència en el temps de la manifestació i del manifest és pura casualitat.

No hi falta la pàgina web per a què us hi adheriu i la llista dels primers signants.

Em vull permetre esmentar un signant perquè en el seu moment em va caure bé: Amando de Miguel.

De la famosa manifestació de la Diada Nacional de Catalunya d'un milió, Amando de Miguel va escriure un magnífic article, del que jo vaig citar una frase en una carta publicada el dia 21: esa masa millonaria del día 11 en Barcelona era fundamentalmente de izquierdas.

Ja sé que Amando de Miguel va abandonar la Universitat de Barcelona perquè no estava d'acord amb el catalanisme, però d'aixo a declarar el seu odi a Catalunya i participar en una manifestació fonamentalment de dretes hi va un bon troç.

Com m'agrada ser equànim em sap greu el seu cas perquè en un temps que jo havia fet una tasca de caràcter feminista, Amando de Miguel havia estat per mi un punt de referència com a home en tant que autor de EL MIEDO A LA IGUALDAD. Varones y mujeres en una sociedad machista, Grijalbo, Barcelona, 1975, de tal manera que va participar com a conferenciant en unes jornades que vaig organitzar sobre la família, en les que també van participar també Victòria Sau i Josep Maria Carandell, tots tres ho van fer de franc, és a dir, per amor a la causa feminista. Això era a l'estiu del 1977 quan, evidentment, Amando de Miguel no s'havia destacat com espanyolista i es definia simplement per castellano viejo.

Avís a nevegants intrèpids: Quan Amando de Miguel mereixia la meva simpatia va ser doncs entra 1975 i 1977. Como jo no hi era al món universitari, vaig perdre tot contacte amb ell després de la xerrada que vam tenir quan va venir a fer la conferència.

El dia 25 Gener 1981 LA VANGUARDIA va publicar un manifest d'intel.lectuals que vivien a Catalunya que anava en contra el català, aquest manifest va ser signat per Amando de Miguel, cosa que em va doldre. El dia 21 Març 1981 LA VANGUARDIA va publicar una carta meva en contra del manifest que es deia Por la igualdad de los derechos lingüístico en Cataluña, com deia al principi el nom no fa la cosa i aquí enganyaven també amb el títol.

diumenge, de desembre 04, 2005

Avui fa 25 anys a l'AVUI


Admeto i reconec que Ramon Barnils era mestre de periodistes i que, evidentment, sabia molt més que jo i que s'havia guanyat fama i que el seu nom sortia en molts llocs, diaris i revistes.

Fa ja una pila d'anys que l'AVUI havia publicat moltes cartes meves, així com LA VANGUARDIA i altres mitjans.

Hi havia una revista que es deia L'HORA en la qual Ramon Barnils hi col.laborava i jo n'era lector. Aquesta revista va publicar una carta al director meva que no va plaure a Ramon Barnils, el qual enlloc de discutir-la es va dedicar a atacar els qui tenim costum d'escriure cartes al director i feia referència a una personatge-periodista de no sé quin diari que estava amargat perquè la seva feina no era altra que dedicar-se a fer la tria de quines cartes publicar.

Val a dir que aquest mestre de periodistes ho feia d'una manera insultant menyspreant aquelles persones que, com jo, creiem que la secció de "cartes al director" no deixe de ser una extensió de la llibertat d'expressió o de la llibertat de premsa, la qual no té perquè quedar limitada els professionals dels diaris.

Evidentment no vaig respondre a l'article de Ramon Barnils, el qual duia per títol L' OS BOFARULL, una vergonyant mofa als meus cognoms. Tanmateix vaig aprofitar l'oportunitat que em va donar el premi SONTEX per enviar la carta que es pot aquí veure. No vaig fer mai res per optar a l'esmentat premi.

En tot cas el meu premi va ser que moltes vegades els meus escrits van ser publicats en forma de carta i algunes vegades en forma d'article.

Com tothom aquí sap, l'aparició d'internet i, especialment, de la blogosfera ha fet possible que a tots el qui ens agrada expressar el nostre pensament o aquells qui tenen una qualitat narrativa que els empeny per la literatura, tots plegats ho podem fer amb tota llibertat sense dependre dels censors de l'Estat o dels interessos comercials dels mitjans de comunicació o dels qui tenen un esperit gremial com va ser el cas de Ramon Barnils.

dissabte, de desembre 03, 2005

"Contar nuevo historias viejas", de Lu Xun


Aquest llibre ha estat editat per HIPERIÓN, Madrid, 2001. Són vuit contes que han estat traduïts directament del xinès per Laureano Ramírez, professor a la Universitat Autònoma de Bellaterra.

En primer lloc he de dir que entre el primer (1922) i el darrer (1935) conte hi ha tretze anys i que el darrer va ser escrit poc abans de morir.

Els seus contes es poden dividir en dos blocs. Els tres primers contes estan basats en llegendes conegudes per tots els xinesos o desenvolupaments individuals dins un marc històric i literal estricte d’altres històries, mentre que en els altres contes Lu Xun reinventa a partir d’unes dades reals la història original amb la intenció de fer-nos arribar una conclusió moralizadora.

La compostura del cielo suposa un primer intent per dur a la pràctica el seu desig de conjugar en forma de relat breu allò que és antic d’allò que és moder, és a dir, d’allò antic conformat per les llegendes populars amb allò nou de la seva pròpia expediència vital del mòn d’avui.

A La forja de la espada i també a La huida a la luna trobem dos relats en els que Lu Xun manifesta la voluntat de seguir la seva obra, amb les seves motivacions profundes per a assolir el seu desig de ser comprès o, si més no, de no ser mal interpretat.

A La contención de las inundaciones la crítica va dirigida directament contra el poder; contra la separació radical entre els qui manen i els que són manats, així com la incapacitat i la superficialitat del rei i els seus funcionaris

A Los recogedores de helechos fa un alegat contra el menyspreu envers aquestes estranyes persones que tenen conviccions morals.

A La travesía del paso va contra conformisme interessat i la ceguesa dels funcionaris.

A Contra la guerra , ja ho diu el nom, contra la iniquitat de la guerra.

A El muerto ha resucitado és contra el mal que poden fer els qui intenten canviar el curs natural de les coses, així com el ridícul que poden arribar a fer.

Lu Xun és un pessimista, però més aviat cultural que universal perquè el seu pessismisme està arrelat en allò més profund del sentiment xinès a causa de segles de feudalisme i opressió. El canvi, la revolució es preveu com la seva única sortida, una revolució dirigida a transformar les estructures i alliberar la humanitat sotmesa per segles de despotisme i negació. Lu Xun va confiar amb la República del 1911 i al moviment progressista del 1919, conscient, en el fons de la seva ànima, de la llunyania que el separa d’un món idil.lic que faci néixer el nou home xinès lliure de l’opressió feudal.

La seva obra és com un fluctuació entre el món antic i el d’ara per la seva lluita contra la tradició paralitzant, per oposició a la tradició enriquidora, la que justifica la seva revolta davant la visió sacrosanta d’unes llegendes sense cap possibilitat de qüestionament des de l’inici dels temps

dimecres, de novembre 30, 2005

"Nada", de Carmen Laforet


Aquesta novel.la té el Premio Nadal 1944. Tot i que hi ha premis més ben pagats encara manté el seu antic prestigi. Va ser editat el 1945 però el de la foto està editat per Comunicación y Publicaciones, Barcelona, 2004.

No és de sorprendre la seva re-edició perquè és una obra que manté la vigència de la mateixa manera que continuen sortint al mercat nous llibres d'història sobre la Guerra d'Espanya i és que la novel.la és un retrat de les misèries de la Barcelona que s'estrenava amb el franquisme.

Andrea, una noia de poble, de 18 anys, orfe, pobre, viatja a Barcelona a fer estudis de Filosofia i Lletres , a la Universitat de Barcelona, i entra viure a casa d'uns parents que tenen el pis al carrer Aribau.Història ubicada a la postguerra civil espanyola, transmet al lector la misèria econòmica i moral d'una família benestant vinguda a menys, amb ínfules d'"haver estat", però sotmesa a una vida sense esperança, mancada de l'essencial, i amb una gana mai satisfeta. Lluita per la vida, moral de conveniència, maltractaments del marit a la dona amagats i acceptats per la família, masclisme a flor de pell.L'Andrea es mou en l'ambient de la seva família com a testimoni mut dels conflictes interns entre els seus membres, tractant de no quedar influïda o tocada per tots ells, lluitant per mantenir-se independent econòmicament, amb una més que minsa pensió que rep com a orfe. Gana, fred, soletat, falta d'amor, l'ambient de la novel.la ens atrapa més i més i ens ofega, resultant-nos clautrofòbic, tufat i enrarit.Primera amistat intensa amb Ena, una amiga de la Universitat, amb qui comparteix emocions jovenils, i que li descobreix altres tipus de vida, sense problemes econòmics, amb un aire fresc i amb expectatives davant la vida. La família de Ena obra a Andrea un altre món, al que ella no obstant no podrà accedir mai. Pons, un altre amic de la Universitat, que en principi s'enamora d'ella, li obre l'esperança d'un futur millor. L'Andrea, malgrat no estimar-lo copça que pot ser la seva solució per sortir del seu món miserable, i intenta mirar-lo amb els mateixos ulls dolços que ell té per a ella. La diferència de classe social entre ella i Pons li acabarà tancant aquesta possibilitat i fent-li adonar que no té cap escapatòria i que és del tot probable que es vegi abocada a una vida tan gris com la dels seus parents del carrer Aribau.

dilluns, de novembre 28, 2005

"Match Point", de Woody Allen





Ahir vaig veure la darrera pel.lícula d'aquest director nordamericà i com, per altra banda, fa poc comentava la darrera d'Ingmar Bergman, em permeto puntualitzar que Interiors (1978) era un homenatge a Bergman.
Si cliqueu a
http://fr.movies.yahoo.com/promo/matchpoint/trailer.html

veureu algunes escenes i diàlegs de MATCH POINT.

Encara que no sigui la millor pel.lícula de Woody Allen, no treu que és una de molt bona i manté a l'espectador tens fins al final.

En aquesta pel.lícula es repeteix una temàtica que Allen ja la va tocar a Crimes and Misdemeanors (1989), que és la culpabilitat. Per descomptat que com tots els seus films aquest aspecte de la conducta humana el tracte magistralment i, a més, no cau amb aquesta mania de Hollywood que qui la fa la paga, que a més no és cert enlloc i E.U.A. no és cap excepció. També tracta molt bé un altre aspecte de la natura humana, el desig de no perdre un nivell socio-econòmic aconseguit per qui era un ningú. Aquests dos aspectes, així com l'amor i el sexe és tractat amb finura i mestratge.

diumenge, de novembre 27, 2005

Torre Agbar










Quan era nen a la plaça de les Glòries Catalanes em diem el Camp del Sidral i com vivia al carrer del Clot (final carrer València) i el col.legi era davant la plaça o mercat, alguna vegada, havíem anat a fer un partit de pilota al Camp del Sidral.

Aquesta zona se li vol donar certa centralitat perquè en teoria la plaça de les Glòries havia de ser una mena de "place de l'Etoile" de París, però sí això està lluny, és un fet que el Teatre Nacional de Catalunya i l'Auditori ja hi són, sembla que arribaran altres edificis d'interès public. El que també acaba d'estrenar-se és la seu central d'una empresa privada que ha volgut donar un toc de prestigi i fer el que no sol fer darrerament la burgesia catalana, aquesta burgesia que va deixar una ciutat modernista.

Així doncs la societat que fa possible que a Barcelona no ens manqui l'aigua a l'aixeta ens ha plantat la Torre Agbar, un edifici que ja és emblemàtic.

He tingut l'oportunitat de fer-hi una visita guiada que ha resultat molt interessant.

Es tracta d'una torre de 142 metres d'alçària, amb 34 pisos i 4 pisos de sòtan, dos dels quals són aparcament i els altres dos sales audotòrium amb capacitat de 316 persones.

En el seu interior la Torre Agbar ofereix un espai únic: plantes diàfanes i minimalistes que aporten llum mitjançant 4500 finestres.

Com a dada curiosa és que a sota de la Torre Agbar, com passa al Liceu, però el què han fet aquí és treure'n partit d'aquesta aigua i que mitjançant una tècnica dona a l'edifici una certa estabilitat que el fa menys vulnerable en cas de terratrèmol.

Després de dues fotos externes de la torre, tenim una feta a l'auditori on ens han explicat aspectes interessants de la construcció, seguides de dues fotos de la cúpula, que recorda a la del Reichstag a Berlín, per acabar amb una vista del pont de Calatrava i una dels Encants.

"Saraband", d'Ingmar Bergman






Quan era noi, una de les pel.lícules que va crear molta polèmica va ser El manantial de la doncella, del director suec Ingmar Bergman. Des d'aleshores he anat seguint la trajectòria d'aquest director, no puc pas dir que m'han agradat totes, però sí que quan m'han agradat, m'han entusiasmat.

Avui he vist Saraband, que és el darrer film de Bergman, en el que hi ha actors clàssics de Bergman com la Liv Ullmann (64 anys) i Erland Josephson (80 anys i amb parkinson), que són els del cartell i les dues primeres fotos, però m'ha impressionat el treball de Julia Dufvenius (30 anys), la de la darrera foto.

A http://es.movies.yahoo.com/db/f/2/0/2000789.html s'hi pot trobar la sinòpsi de la pel.lícula, per tant, el que em permeto assenyalar que tracta de l'amor i de l'odi. Això fa que se la compari amb Escenas de un matrimonio, però encara que feia 30 anys que Bergman no feia cap pel.lícula, la maduració s'ha notat en positiu. Això és valid pels seus actors veterans com pel propi director perquè malgrat la comparació, aquesta pel.lícula diria que és de les més dures que ha fet, però tranmateix una gran pel.lícula que cap aficionat al cinema s'hauria de perdre.

Val a dir que la fotografia es manté en la línia bergmaniana, que per alguns és lenta, però d'una gran bellesa com l'escena en que Karin (Julia Dufvenius) està tombada al llit i son pare al seu darrera.

El títol fa al.lusió a un moviment d'una suite per a violoncel de J.S.Bach

dijous, de novembre 24, 2005

"La construcció de Xina", de Dolors Folch


Aquest llibre d'Editorial Empúries, Barcelona, 2001, és molt especialment recomenable a tothom perquè nosaltres, els europeus, ens creiem ser el melic del món i Xina és realment una altra civilització.

La història de Xina és la que té una línea més contínua i té la particularitat que encara no ha estat absorbida per la nostra. Fins i tot el capitalisme xinès és diferent, però aquest tema l'aparco perquè "ara no toca". Al nostre planeta blau hi ha altres civilitzacions, però han estat absorbides per l'occidental.
Vull dir que la civilització de l'Antic Egipte es pot considerar ja que és part de la nostra perquè a més del que van fer els científics que Napoleó hi va dur, quan un anglès va descobrir la tomba de Tutankhamon esdevingué un fet científic europeu, mentre que la tomba de Fu Hao, dona de l'emperador Wu Ding, morta pel 1250 aC, la seva troballa no té res a envejar a la de Howard Carter, però va ser trobada i estudiada pels xinesos perquè en tots els seus aspectes el món xinès evoluciona sobre si mateix, sense interferències.

Evidentment la muralla xinesa és una obra colossal, però és alhora la plasmació d'un fet: Xina és un món apart o, si es vol, fins fa poc.

Aquest aspecte de l'isolament de Xina afegit en què el xinès és l'idioma més difícil del món per nosaltres fan que sigui una cultura interessant perquè jo crec que: (a) si assumim que la màxima que més ens humanitza és "coneix-te tu mateix", una de les millors maneres d'assolir-ho és conéixer les altres cultures o civilitzacions perquè faran adonar-nos que molts dels nostres valors, déus, mites i creeneces són relatius i que els absoluts tendeixen a dur-nos a la intolerància. Conéixer és estimar. (b) això no treu que un anglès o un català miri el món des del color del cristall que la seva pròpia cultura ha tintat.

Un aspecte simpàtic del llibre de Dolors Folch és que no solament és en català; així trobem un tipus de comparació al que no estem acostumats, com per exemple: Xina té 6000 illes, dues de les quals, Taiwan i Hainan, amb unes superfícies de 36000 i 32000 km. quadrats respectivament, són lleugerament més grans que Catalunya

Un dels aspectes més polèmics de la cultura xinesa rau en la persona de Cunfuci en el sentít de si el confucisme és una religió, per Dolors Folch sí.

Donat el debat que avui dia hi ha a Barcelona sobre el civisme, el confucisme ens aniria força bé perquè per a Confuci l'educació tant humana com cívica de l'individu es fa dins del marc familiar: l'amor filial, en tant que profund respecte pel marc jeràrquic, educa l'individu a comportar-se en societat a través d'educar-lo a comportar-se en família.

Així doncs mentre aquí ens han sublimat l'acadèmia de traductors de Toledo, Dolors Folch ens diu que Les traduccions del cànon budista al xinès són l'esforç d'adaptació cultural més important del món antic i que a l'any 400 de la nostra era es va fer una escola de traductors on treballaven 500 monjos.

Ja sabem que el xinesos també se'nsvan anticipar en el descobriment del paper entre altres coses, però és que si van descobrir el paper abans que aquí era per raons de necessitat, van escriure abans que nosaltres i abans del paper havien usat ossos, pedres i bambú. Com també van ser els primer enginyers hidràulics, per tant, quan acabin l'envassament de les Tres Gorges no haurem de dir que és gràcies a la tecnologia occidental.

Espero que això animi a llegir aquest llibre perquè, evidentment, Xina ens ofereix ara molts clarobscurs, però aporta un bagatge cultural immens i aquest llibre és una petita, discreta i, a principiants com jo, imprescindible aportació. I és per això que em permeto transcriure els darrers mots de la introducció: l'exotisme de Xina es dissol en un mar de múltiples individualitats i ens permet, finalment, mirar la nostra pròpia història des de l'altre costat del mirall.

dimarts, de novembre 22, 2005

RAIMON al Palau de la Música Catalana


Aquests dies l'Institut Químic de Sarrià commemora el seu centenari.

El Dr. Enric Julià, Director General de l'IQS, explica que entre els diferents actes per aquesta celebració s'ha considerat oportú que Raimon faci un recital al Palau de la Música com a record d'un que va fer també per l'IQS el dia de Sant Albert Magne (patró dels químics) de l'any 1966 i que va tenir un gran ressó per raons extra-artístiques.

Jo no sóc químic, ni he passat per la universitat; i en aquella data per mi (que em dic Albert) va ser un dia qualsevol de treball, però ara he tingut oportunitat de tornar a veure el "meu" Raimon al Palau.

Vaig veure a Raimon per primera vegada en una de les seves primeres actuacions que va fer a Barcelona, va ser un diumenge pel matí al Teatre Romea als principis de la dècada dels seixanta.

Més endavant va ser en una de les Sis Hores de Canet amb la Guàrdia Civil a la porta i algunes vegades més en condicions més normals, en democràcia.

Quan avui amb disposava a agafar el metro per a anar al Palau de la Música, una amiga de 32 anys m'ha dit que no li agrada Raimon. Normal. Ella, com els de la seva generació, no ve d'un silenci antic i molt llarg, per ella, com els de la seva generació, Raimon és un cantant que pot ser com a mínim son pare.

Per això parlo del "meu" Raimon, encara que no sigui l'únic que pugui dir "el meu Raimon" o, si es vol, "el nostre Raimon" perquè sentir segons quines cançons emociona i quan un cantant té la capacitat d'arribar directe al nostre cor i emocionar-nos és perquè hi ha un nexe entre l'artista i l'expectador. Evidentment que Raimon és un artista de ple dret, com ho demostra en cançons com Veles e vents o amb la simple lectura d'uns versos de l'Espill, de Jaume Roig.

Tanmateix, en cantants com Raimon es combina, més ben dit, es combinava, la pràctica d'un art amb la necessitat de comunicar unes inquietuds que una part del poble va fer seves i jo, com un més, vaig fer meves i el crit de Raimon era el meu crit.

M'ha omplert de joia veure com avui el crit de Raimon no ha perdut la seva força física, ni tampoc l'emotiva. Potser perquè he mirat aquesta terra l'emoció sempre m'acompanyarà. Després del recital he tornat a casa en un taxi que sintonitzava la COPE.

diumenge, de novembre 20, 2005

Maurice Béjart i Ángel Corella





Qui segueix el meu bloc ja ha vist la meva afició al teatre, però he de dir que també fa molts anys que en sóc del ballet. Suposo que, com molts, el primer ballet que vaig conéixer va ser el clàssic dels clàssics, El Llac dels Cignes. Després vingueren altres com Les Silfides, Giselle, com també grans ballarins com Margot Fonteyn i Rudolf Nureyev; tot al Liceu.

El que per mi va marcar una nova manera de veure el ballet va ser el coreògraf Maurice Béjart al Sadler’s Wells, Londres, amb el ballet Nijinsky, Clown of God (1971) amb el gran Jorge Donn, com estrella, i també un desconegut Víctor Ullate.

Des d’aleshores he procurat no perdre’m cap coreografia de Maurice Béjart.

Fa poques setmanes Maurice Béjart va ser al Liceu amb la companyia Béjart Ballet Lausanne a presentar les seves noves creacions: Brel et Barbara, basat amb les cançons d’aquests dos grans chansoniers, un espectacle que mesclava la tendresa i l’humor, així com L’Art d’être Grand-Père, en què ens parla de la relació entre el ballarí i el professor de ballet. L’espectacle va acabar amb un clàssic del seu repertori: Boléro, un ballet que encara no havia vist mai i que és un impressionant mescla de força i sensualitat, un ballet que només pot tenir un efecte amb qui té la sort de veure’l: entusiasmar-se.

Cal dir que el gran Maurice Béjart va voler obsequiar els barcelonins amb unes proves d’un ballet que està preparant amb música de Richard Wagner. Promet, però esperarem amb il.lusió.

Ahir vaig veure un espectacle de ballet al Palau de la Música, es tracta de la companyia Ángel Corella & Stars of American Ballet, que està liderada pel propi Ángel Corella que és indiscutiblement un gran ballarí, com també un bon empresari.

Ángel Corella és estrella en diverses companyies de fora d’Espanya i al mateix temps ha creat la seva pròpia troupe i tres botigues per vendre roba i complements pel ballet (Madrid, Barcelona i la tercera on-line).

L’espectacle d’ahir consistia amb Who cares?, Work within work, Tango i After the rain. La segona part La fierecilla domada, Sueño de una noche de verano i Romeo y Julieta.

Vull destacar en primer lloc l’únic que em va emocionar, que va ser After the rain. Un pas a deux d’una gran sensualitat i tendresa, fet a l’estil Modern American Ballet.

La resta de l’espectacle és molt digne, pels noms dels coreògrafs semblen americans, però no s’aparten gaire dels ballets de l’estil que va imposar Marius Petipa el segle XIX.

Es tracta d’un bon i entretingut espectacle de ballet, portat a Barcelona per un senyor que en el seu programa de mà ens diu que ha ballat per la Reina Isabel II d’Anglaterra i la Princesa Margarida, per Bill Clinton i Hillary Roddam Clinton, per George Bush i la seva esposa i que té molts premis de dansa, entre altres. Em deixava que el 2004 va ser nominat pel Premi Príncep d’Astúries.