EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimarts, de setembre 09, 2008

L'Índia, més que un gran viatge, una experiència única

Brutícia generalitzada; cotxes vellíssims; tricicles atrotinats; claxons que no paren; semàfors, passos cebra i municipals que ningú fa cas; motos amb quatre persones, cap amb casc; autobusos plens fins al sostre i la porta, bruts i atrotinats; vaques, porcs, gossos i rucs pel carrer; gent dormint pel carrer sigui de dia o de nit, amuntegada per racons i estacions de tren; assetjament de venedors de rampoines, mendicants i tota mena d'atabaladors; cases sense finestres i la teulada mig caiguda; barraques amb només un o dos llits i quatre persones assegudes perquè de dia són sofàs; llits fets de quatre potes i cordills per aguantar el pes; no es detecten mobles; la casa no existeix de fet; la vida és al carrer; els botiguers estan asseguts o tombats i xerrant amb algun conegut, mai drets esperant el client; les noies pijes no s'acaben la consumició i deixen la copa mig plena; l'aranya que penja al sostre ja pot ser de Murano, que s'hi posen els coloms.
.
Més que un gran viatge, una experiència única
.
Reconec que en mi s'ha complert el tòpic que qui visita l'Índia no queda impassible, insensible. La qualitat humana dels seus habitants , la pobresa més dura de pair als nostres ulls junt amb la riquesa més insultant.
.
Els colors, les olors, les pudors, els sabors fan impossible oblidar un país que potser és d'alguna manera una síntesi del que és tot el món.
.
Abans de fer el viatge tenia lògicament referències, però contradictòries com crec que no passa en cap altra destinació turística, si més no d'una manera tan remarcable. Algunes persones que han estat a l'Índia en deien pestes i que mai més, mentre que hi ha unes altres que repeteixen i repeteixen. Què passa doncs amb l'Índia?
.
Confesso que quan només portava uns sis o set dies de viatge em deia que no entenia els que repeteixen l'Índia, que amb una vegada hi ha més que prou. Quan ja era al final del viatge i ara mateix, mentre escric aquesta darrera entrada del viatge m'agradaria tornar a l'ïndia perquè he només el Kajastan, gran com Alemanya, però hi ha molt més que m'agradaria veure, com Mumbai i Calcuta i també la petita part ex-portuguesa, Goa.
.
Segurament no hi tornaré perquè malgrat tot, hi ha més països que no he vist que hagi vist i l'ïndia, encara que no l'he vista tota, ja m'he fet una idea. Aquest viatges de quinze dies de la mà d'una agència de viatges només tenen una finalitat: fer el tast d'un país. Qui cregui que ja el coneix s'equivoca, però el món i la vida són el que són i el món és molt gran i la vida és molt limitada per moltes raons, però principalment: diners, salut i temps (l'ordre és alfabètic).
.
Més que un gran viatge, una experiència única
.
Quan a Barcelona es mora algú en un geriàtric o en un hospital, els altres residents no veuen, no sabes res, a no ser que aquella persona la trobin a faltar. Aquí la mort es tapa, fa nosa, millor que no hi pensem. En la cultura de l’Índia està plenament assumit, no d’una manera intel.lectual, sinó real, vital, que tot allò que viu mor, que la mort és un pas més del cicle vital i que no serveix de res posar-s’hi d’esquena.
.
La vida i la mort es donen de la mà d’una manera escenogràfica en el ghats. Jo ho he vist en els de Varanasi, però les cremacions es fan a tota l’Índia i no es donen aquelles escenes punyents tan mediterrànies, sinó que la cremació es fa en silenci.
.
Més que un gran viatge, una experiència única
.
Qui ha seguit el meu recorregut pel blog ha vist que m'he fet una mica pesat dient cada cosa que ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Pot semblar que jo li dono una importància cabdal. Ho he escrit només com una exigència del que en podríem dir el guió turístic i aquest blog té com objectiu també el d'informar.
.
Recordo molt bé, encara que no recordi els mots exactes, que el filòsof Betrand Russell deia que quan ens proposem a estudiar una persona cal fer-ho amb simpatia, a concer-li intel.ligència. Hi estic d'acord. I jo em permeto donar una sentit més ampli a aquesta reflexió i també l'aplico quan un visita un país. I per això crec que el més imortant que té un país són les persones i no les pedres. Si les pedres resulta que són patrimoni de la humanintat doncs felicitats, però el que compte és com són i com viuen les persones. I el millor que té l'Índia indiscutiblement són les persones. Encara que per uns dies la simpatia envers aquest poble va trontollar, ara és més ferma que mai.
.
Aquesta apreciació no treu que hi ha pedres que m'han impressionat de debò perquè indiscutiblement la grandesa del Taj Mahal és aclaparadora, la qual cosa no t'ho transmet la millor de les fotos o un DVD. Malgrat això el Taj Mahal és un punt força conegut i per tant un s'hi apropa amb una mena de cosa vista, per la qual cosa la sorpresa me l'ha fet el Temple Jainista de Ranakpur perquè no havia vist mai tant marbre treballat en tant poc espai.
.
Més que un gran viatge, una experiència única
.
Encara que ja ho he escrit quan tocava, ara, en aquest mena d'epíleg crec que toca tornar a dir-ho. Una de les coses que més m'ha tocat el cor és la naturalitat amb la què la gent de poble s'ha deixat fotografiar i si ha pogut -cal tenir càmera- ens ha fotografiat com a record d'aquest intercanvi.
.
En una de les darreres entrades posava la foto d'unes dones que treballant amb pic i pala al carrer, van fer una pausa per deixar-se fotografia per mi i saludar-me tot somrient.
.
També eren tres dones les que em somreien mentre les fotografiava i elles tiraven d'un carro.
.
En una mena de petita festa en la que hi havia música i ball, quan els de la colla van veure que els volia fotografiar, ells eren uns quinze o vint, el nen es va destacar i es va posar a ballar davant meu. Imagina! Va ballar només per mi, per aquest desconegut que ve de fora, d'un país que segurament no saben on és.
.
A l'estació de tren de Jhansi tenia a prop dues senyores i un nen i amb gests les vaig demanar que em deixessin fotografiar i com es pot veure no van posar cap problema i com tantes vegades em van obsequiar amb un somrís.
.
Aquests somrís és una de les coses que amb més goig m'he posat a la maleta de tornada a Barcelona, la terra del català emprenyat.
.
Sobre aquest punt cal fer una remarca. Els carrer són realment molt bruts, però les cases són netes. Un pot veure com es netegen els portals i cap dintre de la casa; com també hom ot veure que la gent va neta, fins i tot les pageses, que van elegantment vestides pel camp amb els seus saris de tots els colors, groc, blau, vermell i també fosforito.
.
A la gran majoria de les cases de Barcelona fa cinquanta anys no tenien banyera o plat de dutxa, mentre que a l'Índia per raons religioses fa centenars d'anys que es renten de cap a peus.
.
Més que un gran viatge, una experiència única
.
La primera foto és per mi un must, quelcom imprescindible, la Flor de Lotus, que simbolitza divinitat, fertilitat, riquesa, coneixement i il.lustració. Està associada amb la deesa de l'abundància, Maha Lakshimi, que dona prosperitat, puresa i generositat. Ella se seu sobre una flor de lotus simbolitzant puresa, bellesa i tot allò que és bo.
.
Quan a Barcelona es mora algú en un geriàtric o en un hospital, els altres residents no veuen, no sabes res, a no ser que aquella persona la trobin a faltar. Aquí la mort es tapa, fa nosa, millor que no hi pensem. En la cultura de l’Índia està plenament assumit, no d’una manera intel.lectual, sinó real, vital, que tot allò que viu mor, que la mort és un pas més del cicle vital i que no serveix de res posar-s’hi d’esquena.
.
La vida i la mort es donen de la mà d’una manera escenogràfica en el ghats. Jo ho he vist en els de Varanasi, però les cremacions es fan a tota l’Índia i no es donen aquelles escenes punyents tan mediterrànies, sinó que la cremació es fa en silenci.
.
Un proverbi indi
El sabor de l'oliva i el que ha dit el savi, s'aprecien al cap d'una estona.
El sabor, l'emprempta que m'ha deixat aquest viatge és inesborrable. Ho dic jo.
.
Aquí totes les fotos