de Tadeus Slobodzianek
Traducció: Joan Senent
Direcció: Carme Portaceli
Intérprets: intèrprets David Bagés / Rosa Boladeras / Jordi Brunet / Ferran Carvajal / Roger Casamajor / Lluïsa Castell / Gabriela Flores / Albert Pérez / Xavier Ripoll / Albert Triola
Teatre Lliure de Gràcia
Programa de mà:
El 1941, prop de 1.600 jueus van morir cremats a la lo¬calitat polonesa de Jedwbane. La versió oficial de la història en va responsabilitzar els ocupants nazis, però dos estudis publicats a principis d'aquest segle van de¬mostrar que els autors de la massacre van ser, de fet, els mateixos companys i veïns de les víctimes.
Partint d'aquest material històric, l'obra posa en esce¬na deu companys de classe, cinc de catòlics i cinc de jueus, que esdevenen víctimes i botxins en el moment dels fets i que, en els anys posteriors, al llarg de cator¬ze escenes/lliçons, assumiran el paper de supervivents torturats o de fantasmes permanentment presents en la ment dels assassins.
La nostra classe és una història escandalosa sobre la relació entre aquells que, durant el segle xx, es van tornar enemics sense cap raó personal, sobre la culpa col•lectiva, sobre la veritat que ningú sembla tenir ne¬cessitat de conèixer i sobre la Història, que no pot ser jutjada, que no pot tornar enrere i, moltes vegades, ni tan sols pot explicar-se.
Però l'obra no parla només de Polònia. Ens mostra tam¬bé que, com diu Thomas Bernhard, si rasquem una mica trobarem sota la nostra pell el nazi, l'intolerant, l'irra¬cional. I, tal com es va veure al nostre país durant la Guerra Civil o com ens ensenyen les pel•lícules sobre els Balcans, una circumstància aliena a nosaltres el pot fer emergir ràpidament.
Com es pot endevinar és un espectacle molt dur i cal dir que portar a l'escenari un text d'aquestes característiques és molt difícil; tanmateix, goso dir que és de les millors tasques que ens ha muntat la Carme Portaceli. Estic segur que aquesta producció marcarà un abans i un després en la trajectòria personal i professional d'aquesta gran directora teatral. No cal dir que també, com sempre, és gràcies al bon treball dels artistes, especialment si tenim en compte que és una obra coral per excel.lència en la que els actors interpreten amb la paraula, però també amb el cos, movent-se per l'escenari unes vegades com autòmates i altres com saltimbanquis: tot al servei d'un intens dramatisme i d'una crítica social i política perquè si, com es demostra, tots tenim un nazi dintre, també ens adonem del dret de la memòria històrica i alhora com alguns la corrompen.
