"El laberinto sentimental", de José Antonio Marina

Acabo de llegir El laberinto sentimental, de José Antonio Marina, Editorial Anagrama, Barcelona 1996, 280 pàgines. Tot i que el llibre llegit és una edició del Febrer del 2006.

Encara que el nom de l'autor em sonava molt, la veritat és que, fora d'alguna entrevista, no havia llegit mai res d'ell. El cas és que aquest llibre l'he trobat interessantíssim.

Es tracta d'un vol prou aprofundit per tot allò que afecta els sentiments i com els humans expressem els sentiments en paraules, es pot dir que el llibre és quasi un diccionari.

I és un diccionari en un sentit ampli, dins d'uns inevitables límits. Lògicament l'autor tira mà especialment del significat en castellà d'un determinat mot; tanmateix, precisament perquè una llengua és una cultura i una manera de sentir, també passa revista a determinats mots en altres llengües o els matisos que diferents idiomes donen a un sentiment; fent-nos descobrir tot un món dins un sentiment.

Per exemple, per a explicar-nos el sentit del mot japonès amae ens diu que mentre l'ego occidental fomenta una actitud individualista, dominant, competitiva i agressiva, la cultura japonesa està orientada envers les relacions socials i fomenta una personalitat depenent, humil, flexible, passiva.

El conegut aloha de Hawai té més significats dels que ens creiem i ve a significar amor, afecte, gratitud, amabilitat, compassió, pena.

A Java diuen que ser humà és fer-se javanès, però és que fer-se javanès significa quelcom semblant el que per nosaltres seria un cavaller sofisticat amb domini de vàries disciplines.

Ens parla del liget de les Filipines o del llegat de Margaret Mead sobre els arapesh i la seva visió de l'incest.

Com qui em llegeix sap que tinc l'ull ficat a la Xina, m'ha cridat l'atenció llegir: Varios estudios realizados en China y Japón, revelan que las personas modestas, no jactanciosas, son consideradas de forma más positiva que las que presumen de sus actividades, y que las personas que en nuestra cultura se definirían como asertivas allí se ven infantiles e inmaduras.

És molt bona la cita que l'autor fa de Cervantes: siempre miran los celosos con antojos de allende, que hacen las cosas pequeñas grandes, los enanos gigantes y las sospechas verdades.

Tots hem dit, fent honor a Ortega y Gasset, que jo sóc jo i la meva circumstància, però l'autor ens matisa que la circumstància no és un fet objectiu perquè depèn de com la veiem i que a més els nostres sentiments són també esclaus de la nostra fisiologia.

Ah! I podríem lligar això darrer amb què ens diu que no tenim memòria, sinó que som memòria.

Llibre molt recomanable.