Crec que la millor presentació del llibre és la que fa l’autora.
Kaouther Adimi (Alger, 1986) és llicenciada en literatura moderna i en gestió internacional de recursos humans. Va decidir instal.larse a París després de viure a Alger, Orà i Grenoble, i es considera algeriana i francesa d’adopció. Els seus relats curts han estat distingits dues vegades amb el Premi Jove Escriptor Francès de Muret (2006 i 2008) i el Premi del FELIV (Festival Internacional de la Literatura i del Llibre Juvenil d’Alger, 2008). Amb la seva primera novel.la, L’envers des autres (2011), va guanyar el Premi Literari de la Vocació. El setembre del 2017 va publicar Les nostres riqueses (Periscopi, 2018), el llibre que l’ha consagrat en l’escena francesa i algeriana i que, a més de nombrosos premis al seu país, li va valer la Menció Especial del Premi Llibreter 2019.
L'obra que m'ocupa es pot considerar autobiogràfica, però casl dir que d'aquesta paraula no en podem fer gaire cas. No oblidaré el meu professor de literatura que solia repetir el cas del gran Vladimir Nabókov en el que hi havia més veritats de la seva vida real en les seves novel.les, com el cas de "Lolita", i més mentides en les seves obres autobiogràfiques. Aquesta observació no és per a què penseu que Kaother Adimis també menteix, però sí que és una premisa per a tenir en compte.
Evidentment hi ha dos aspectes que es relacionen i que en certa mesura confirmen la seva veritat. La principal preocupació d'ella i de la seva mare és que no es casi. En aquest sentit a ella li preocupa tenir poc pit. Les dues coses són veritat i més encara si es vol casar amb un home de la seva terra.
La coincidència bàsica és que l'autora i el personatge va néixer a Alger i treballa a París. Un aspecte interessant és que el personatge no té a París amics ni amigues. Precisem, sí té una amiga, però que és una relació d'amistat pura perquè ella és una dona molt culte, per això fa una feina intel.lectual i la seva amiga, la Clothilde és una dona del carrer, és a dir, sempre està al carrer.
La Clothilde vol saber quan tinc previst marxar cap a Alger, però no té cap noció del temps. Cada dia es pensa que és l'endemà...Em pregunta: "Perquè tens els ulls apagats?. Aleshores explico. Algèria i les seves dones. Els somnis de casar-se. Les feministes, les arribistes, les guapes, les riques, gairebé totes han abandonat la causa. Volen un home, un benestar, una situació. Tenen por d'aquests mateixos homes: "I les òrfenes?"
Sóc una barra travessera: ben al mig, ni al davant, ni al darrera, ni lletja, ni superba. Atrapada entre Alger i París, entre l'obstinació de la mare perquè torni a casa per casar-me i la meva vida còmoda a París.
Ser una barra travessera és com un integrista sense barba, un policia sense bigoti...És incoherent. Totema la setmana em pregunten: "Vostè hi està a favor o en contra?. Jo sempre estic entremig, ni a favor ni en contra. És la barreja extranya de toc de queda i rai, de dones amb vel i dones en biquini, el que ha fet de mi una barra travessera."
Aquest matí m'he despertat tard. M'he descuidat de posar-me els sostenidors. No se n'ha adonat ningú tret de la Françoise, que amb tota la perfídia m'ha preguntat si volia que m'anul.lés les cites del matí perquè pogués tornar a casa a acabar de vestir-me. La bruixa.
- La Clothilde em diu: Les persones com nosaltres no es fan mai adultes. Encara que et casessis, continuaries sempre plena de dubtes.
- Però la solitud desapareixerà.
- Es pot ser dos i estar sola. Es pot estar molt sol en parella.
- Doncs així de què serveix?
Riu
Espero que els qui han tingut la paciència de llegir aquestes citacions acabin llegint el llibre. Són només 164 pàgines, però tot és pura psicologia de la bona i, per descomptat, una llenguatge planer que entra com bresques.
Sophie Joubert, L'Humanité - "Discret homenatge a Virginia Woolf, que es va suicidar amb les botxaques plenes de còdols, ...
´
