Acabo de llegir Els espies catalans, de Domènec Pastor Petit. Editat per Proa, Barcelona, Octubre 2006, 307 pàgines.
Es tracta d'un llibre realment molt interessant, que té un detall molt simpàtic, que he scanejat. A la primera pàgina hi ha la signatura de l'autor amb la dedicatòria: Als lectors de la Biblioteca Anglada i, tanmateix, a les bibliotecàries llurs, sempre competents i amables. I com és la biblioteca que tinc al darrera de casa ho he dir.
Al llarg del llibre hi desfilen personatges interessantíssims o curiosos. A tall de resum referiré aquells que em semblen interessants.
No hi ha cap dubte que el personatge més interessant és el barceloní Domènec Badia (1767-1822) tot admetent que és d'una època que no hi havia espies en el sentit actual del mot. La seva desgràcia va ser que era d'un país desgraciat: Espanya. La personalitat de Domènec Badia era immensa, una mescla d'Ulisses, Maquiavel i Napoleó. Aquest home arribà a Tànger degudament disfressat i es presentà com Ali Bei-el-Abbassi, príncep de la família dels abbàssides, descendent del sant i gloriós profeta.
Aquest engany durà quatre anys i amb l'engany fou rebut sempre per la màxima autoritat del lloc i li regalaren esposes. Indutablement, si Ali Bei hagués estat anglès, podem estar segurs que la història colonial anglesa hauria estat encara millor, però un desautoritzat Carles IV i un incompetent Ferran VII van convertir en no-res l'obra d'Ali Bei. Les seves memòries abans de ser editades en castellà es varen editar en francès, anglès, italià i alemany, tot un símptoma.
El primer espia remarcable és indubtablement Jaume Mir, un emigrat català que vivia a Bélgica. Durant la Guerra Europea (1914-8) va ser espia a favor dels aliats. La seva tasca va ser essencial perquè gràcies a ell i, per descomptat als seus enllaços, les bombes angleses o franceses queien el lloc exacte, una fàbrica d'armes o un port de submarins.
Aquest home passava cada dia la frontera amb Holanda per a introduir diners i documents, ho duia en un doble-fons del carro, carro que era escorcollat intensívament pels alemanys, per descomptat que en aquest punt mèrit era del fuster. De tota manera al final va caure en un parany dels alemanys i va ser condemnat a mort, però gràcies a una gestió d'Alfons XIII a prop del Kàiser se'n salvà.
La història de l'espionatge no ha donat a Mir la fama que es va meréixer...
Un cas d'alguna manera interessant és Josep Bertran i Musitu. Ell i el seu fill van posar en marxa l'espionatge en aquest país, en aquest cas es tractava de fer-ho al servei de Franco. En la seva òrbtita hi havia Cambó, d'Ors, Joan Estelrich, Octavi Saltor, entre altres.
La tasca de l'equip és que quan ens referim a Guernica solem blasmar la Legió Còndor, la qual es renta les mans perquè es va limitar a fer el que deien els papers rebuts...
Com diu l'autor els Bertran són una família catalana en la que totes les generacions parlen castellà, cosa de la que en puc donar fe perquè n'he conegut a la tercera, el José Felipe.
Un cas esmentat és el prosista Josep Pla, que era de l'equip de Bertran, com també el dibuixant Valentí Castanys i Carles Sentís.
S'esmenta Jaume Miravitlles per la part de la Generalitat. En aquest sentit cal dir que si Salvador Dalí l'hem conegut com a franquista, no sabrem mai si convençut o puro teatro, el cas és que es va oferir a Jaume Miravitlles.
De Pla no consta res concret perquè ell va passar pàgina d'aquella època, quan se li preguntava sempre responia mofeta i no aclaria res.
També hi desfila Ramon Mercader, l'assassí de Trotski. Un militant obedient de les consignes del partit, de Stalin i, sobretot, de la seva mare, que és qui li va influir ideològicament i pràcticament.
En el sentit més complet del mot espia, es pot dir que l'espia per excel.lència va ser Joan Pujol. I no solament a nivell català, sinó global, com cal dir ara.
Joan Pujol era Garbo pels aliats i Arabel pels alemanys. Va ser un doble agent i fins al final va ser premiat pels dos bàndols. Encara que Garbo tenia un gran equip al seu darrera, més ben dit, al seu costat, operava còmodament des d'Anglaterra, va ser qui amb el seu enginy va enganyar els alemanys i els va convèncer que el desembarc es faria a Calais i no a Dunquerque, engany que facilità la victòria.
Es pot dir doncs, sense exagerar, que Joan Pujol ha estat l'espia més important de la història universal.
No seria just acabar aquest panorama sense esmentar Francesc Viadiu, que des d'Andorra va ajudar a passar molts pilots caiguts i d'altres cap Espanya, per despr´çes passar a Portugal i tornar a Anglaterra i tornar a lluitar.
Viadiu va rebre un diploma de gratitud del general Dwight D. Einsenhower. L'any 1952 quan tornà a Barcelona, estigué tancat a la presó durant onze mesos.
Llibre molt recomenable, especialment pel que fa als personatges esmentats.
9 comentaris:
A Catalunya hi ha de tot, he, he. Aquest autor és un gran especialista en el tema. Bon dia, Albert.
Bon dia júlia,
Cert, tenim de tot.
Ostres quina casualitat, en vaig parlar fa poc d'aquest llibre. Molt bo.
Per cert, em podries dir perquè Heribert Barrera és un impresentable? No he vist que a Anglaterra, França o Alemanya s'els falti d'aquesta manera al respecte als presidents dels seus parlaments.
pedro,
No és casualitat, vaig veure que tu en parlaves i després el vaig veure a la biblioteca i em va animar. A Catalunya he vist tractar de borratxo l'alcalde de la capital i d'inepte un exministre que anava a ser president. Per altra banda, un alt càrrec de la Generalitat se suposa que és home d'estat, de l'Estat espanyol. Un alt càrrec no pot dir que per sortir a l'exterior ja té l'anglès perquè entre l'anglès i el català hi ha el castellà. La defensa del català no passa per l'odi al castellà i aquest odi no es pot exportar perquè un holandès no ho pot entendre. Clar que els holandesos s'agafen a l'anglès, però odien l'alemany que no és del seu estat. Ja sé que hi ha un nacionalisme que té aquest estil, però jo no estic amb els fanàtics. Els xinesos diuen que els 4 idiomes del futur són: anglès, àrab, castellà i xinès (ho dic per ordre alfabètic)
Tot dient que falto el respecte a un càrrec institucional, em vas preguntar perquè dic que Heribert Barrera és un impresentable.
JO t'he respost. I tu et calles que abans de dir com ara que no té idiomes, abans ja havies dit que és tonto. De fet, ja estaves moralment desautoritzat per fer-me la pregunta.
Ara confons democràcia amb coneixement d'idiomes perquè consideres que només els que tenen idiomes poden accedir a la política.
Fas com Sala Martín.
On he dit que era tonto? Ho has somiat?
Quina ràbia que et fa Sala Martín Albert, potser perquè fa entrevistes on no pregunta el que s'espera que pregunti. Per una alenada d'aire fresc que tenim la caverna políticament correcte se li llença a sobre.
a pedro,
A la teva entrada Tripartit del 7 de novembre escrius:
Pedro dijo...
Efectivament, no el considero digne, trobo que és massa tonto, és massa poc llest.
10:59 PM
a l'anònim:
Estic contra el vel musulmà que tapa la cara per la mateixa raó que en una democràcia escriuen sota l'anonimat. Jo ho feia en temps de Franco.
Per tant, no tens cap dret de parlar d'aire fresc. Tanmateix, els liberals Sala i Schwartz no m'inspiren respecte, que un sigui CiU i l'altre PP se me'n fot. Com ara toca parlar de Sala direm que és un classista perquè preguntar sobre els estudis que té no em sembla ètic. Evidentment jo no tinc carrera, però alguns que tenen el títol se senten membres d'una mena d'Almanach of Gotha. Sé molt bé que en els partits d'esquerra hi ha "pijerio" (Rafael Ribó o Narcís Serra), per tant, m'encanta que hi hagi un xarnego i m'encanta que el "pijo" de Mas es quedi amb un pam de nassos.
Això no és partidisme perquè és una altra cosa perquè si un filla de Mas, per exemple, va a viure a Madrid per sempre ja sabem quin partit votarà, el de Schwartz.
Publica un comentari a l'entrada