Va haver per tots els gustos i, com deia la meva filla, per tots els públics. El jardí botànic amb les seves espelmes en petits testos feia goig i veure com entrava la gent al MANAC era insòlit.
Fins aquí tot molt bé i no hi ha cap dubte que Montjuïc és un espai dins de la ciutat que permet perfectament a
collir actes d'aquesta mena sense perjudicar el moviment natural de la ciutat.
collir actes d'aquesta mena sense perjudicar el moviment natural de la ciutat.Tanmateix hi ha un aspecte que em va decebre profundament. Fa més de trenta anys vaig llegir en una revista teatral anglesa que burocracy is death (burocràcia és mort). Evidentment el tema de fons era la creació artística.
Tots sabem els conflictes cultural i polítics que envolten la indústria del cinema o l'activitat teatral.
El cas és que el que em duu a Montjuïc eren els espectacles de Els Comediants i el de La Fura dels Baus. No conec com l'Ajuntament de Barcelona va establir els aspectes tècnics i artístics del que es va fer a l'Estadi Olímpic que va ser pres per la casa Bacardí i, evidentment, Bacardí va apr
ofitar l'oportunitat per fer el que li va semblar si és que va pagar el lloguer de l'estadi.
ofitar l'oportunitat per fer el que li va semblar si és que va pagar el lloguer de l'estadi. El cas és que l'espectacle d'Els Comediants va ser francament fluix i el tema de fons era que s'havia d'anar a caçar el rat penat i que un cop en el seu poder que tragués el foc de les seves entranyes. El rat pena és la marca registrada de Bacardí... I al final de l'espectacle una veu deia mojito, el còctel que es fa suposadament només amb rom Bacardí... Clar que va està ben els focs artificials, però per això no calen Els Comediants.
El de La Fura dels Baus va ser molt més discret, vull dir, pel que fa a la publicitat. Evidentment també va haver alguna referència al rat penat, però cal dir que l'espectacle aeri va ser plàsticament bell. Tenia les tres estrelles, justificava la visita.
Això no treu que sigui lamentable que dos grups artístics d'aquesta categoria es vegin obligats a fer un espectacle en el que el patrocinador imposi d'una manera tan descarada un aspecte del contingut, clar, tot jugant en què el rat penat és un animal nocturn i que la ciutat celebrava una nit d'estiu, plena de calor, foc, màgia i amor.
4 comentaris:
Ens agradi o no, gairebé tot l'art és per encàrrec. I així ha estat en el passat. Qui paga mana, diuen.
Jo també vaig estar per Montjuic i em va semblar molt bona idea tot plegat, però no vaig arribar a veure aquests dos espectacles que comentes. Però el concert de música del Grec, que vaig disfrutar només una estona, estava rebé.
Tens raó que gairebé tot l'art és d'encàrrec, però fot, no?
Ja veus noia, com jo sóc més teatrer que melòmen no vaig tenir tanta sort com tu.
Com diu la Marta, l'art, en general, ha estat sempre fet per encàrrec o necessitat, els grans músics, els grans pintors del passat i molts del present ho feien per les dues coses. La llibertat de l'artista és, en sembla, una fal·làcia, una altra cosa és que amb els límits que tingui, hom treballi amb honestedat i exigència, com en qualsevol altra feina més convencional.
Penso per exemple en la música de pel·lícules, n'hi ha de molt bona, bona, mitjaneta i dolenta i tota ha estat feta per encàrrec.
Hola Júlia,
Aquest comentari el veig amb retard.
Doncs sí, aquesta comparació amb el cinema és molt encertada.
Publica un comentari a l'entrada