Viatger, viatjant, turista, excursionista, arrossaire...

En una ocasió una anglesa em va dir que Since King Canut England is divided between "us and "them", cosa que nosaltres hem de traduir per Des de Guifré el Pilós Catalunya està dividida entre "nosaltres" i "ells".
.
Potser un dia desapareixeran les classes socials però aquesta altra divisió existirà sempre perquè és consubstancial a la naturalesa humana.
.
És estrany que acabi un estiu sense haver llegit quelcom en contra dels turistes i es crea una confusió entre el negoci turístic i el fet de ser turista com si el turista fos una mena de subespècie i es pogués parlar del homo sapiens turisticus.
.
Quan era xaval a la colla excursionista de la que en formava part hi havia alguns que tenien una mena d'obsessió de fer la distinció que nosaltres érem muntanyencs i no arrossaires. Els muntanyencs eren els qui es prenien la muntanya amb certa transcendència i els arrossaires els que hi anaven d'una manera lúdica.
.
Si pujar l'Aneto i el Bachimala em va donar un status he de dir que un dels moments més bonics per mi va ser la llarga conversa que vaig tenir amb un pastor de la Vall d'Aran (1964). En aquell moment em va semblar descobrir un món. Havia esdevingut viatger sense adonarme'n?
.
El gran viatger que fou Ramon Llull va escriure que el gran llibre és viatjar i viatgers n'hi hagut sempre i el turisme, com l'entenem avui, va néixer al mitjans del segle XIX de la mà de Thomas Cook, que va fundar la primera agència de viatges i encara existeix.
.
Amb el pas del temps han anat aparaguent diferents menes de turisme en funció dels seus objectius, sense ser exhaustiu, hi ha el turisme musical, de compres, de salut, sexual, de negocis, etc. L'antic viatjant de comerç ara és un turista comercial i el que anava a esquiar als Alps era un esquiador amb molta pela i ara és un turista de neu.
.
Tanmateix aquesta classificació del turisme per temes, podríem dir, no ens permet gran cosa perquè cada turista té la seva individualitat i si no és just dir que tots els anglesos que van a veure un partit de futbol són hoolingans tampoc es pot dir que tots els que baixen d'un autocar a Lloret de Mar són iguals. Hi ha famílies amb canalla que es passen el dia a la platja, un altres són els de les tres "S" (sun, sand, sex) i altres faran platja, però faran alguna excursió per fer una mica de cultura (Montserrat, MNAC, Codorniu, etc.)
.
Quan a Anglaterra treballava de cambrer vaig aprofitar per recórrer amb autobís de linea el País de Gal.les, en una altra ocasió vaig fer Escòcia amb auto-stop i una altra Stratford upon Avon a veure dos shakespeares. Era turista o viatger? Oficialment només immigrant.
.
Des d'aleshores he tornat a Londres vàries vegades. Unes per feina per a assistir a un sopar de gala en el que es reunia la gent del ram a nivell mundial i altres a veure teatre i altres les dues coses. La darrera teatre i restaurants estelats.
.
L'any passat el periodista Lluis Foix amb l'excusa de parlar de turisme de guerra perquè podria dir que ell és un viatjant de comerç, però que enlloc d'enviar comandes per a fer anar la fàbrica envia cròniques per fer anar la rotativa de La Vanguardia, que és qui li paga, doncs escrivia Cada vez hay más turistas que viajan a los mismos sitios. Millones de personas se desplazan con bajos costes, hoteles asequibles, transitan como rebaños humanos por las mismas calles, contemplan los mismos monumentos, comen y beben con desmesura.
.
Foix sap molt bé que hi ha classes i si uns paguen poc uns altres paguen molt És cert que anem junts a veure determinades coses, però això no li dona el dret de parlar de ramats, segur que no faria una comparació semblant quan els treballadors omplen el metro de gom a gom. Si es visiten els mateixos monuments s'ha de comparar en què es veuen les mateixes pel.lícules i es llegeixen els mateixos diaris. I és que, com dic al principi, amb els turistes qualsevol s'atreveix fins i tot a dir que es menja i beu massa. Si parla per ell que ho digui.
.
Recentment he vist una crònica de Lluis Foix des de Corea del Nord. És el nosaltres i ells. Jo també voldria anar-hi, però clar, voldria que fos baratet, un bon hotel i que em portessin als llocs bons d'amagat per no formar part de cap ramat, encara que a Corea del Nord no abunden aquests ramats, però ja arribarà el dia, com el Viatnam, de ser país en guerra a ser eminentment turístic.
.
Aquest any qui ha dit la seva és la Júlia Costa, la qual també cau amb els tòpics com si tots els turistes sortíssim d'una fotocopiadora, subespècie deia al principi. Enceta el tema perquè arran de la seva jubilació li han dit Ara podràs viatjar i tot seguit comença que viatjar ha estat una aspiració per pobres.
.
Els clients de Thomas Cook no eren pobres. Els rics sempre han viatjat i quan jo era nen només els rics anaven a París amb avió. Ara els rics van en primera o avioneta. Si com sembla ella anava amb cotxe per Europa, hi havia uns altres més pobres que no teníem cotxe i no diem que el cotxe va ser una imposició del sistema. Tanmateix per viatjar ara i sempre cal reunir tres condicions: Diners, salut i temps (l'ordre és alfabètic). Potser també cal afegir curiositat. I quan no es dona una d'aquestes condicions es un recurs fàcil fer com fa la guineu davant del raïm que no pot abastir, dir que està verd (Esop).

Un aspecte interessant és quan diu que li agradaria veure com és la casa d'un alumne marroquí que té a la seva classe. Igual que encara recordo el pastor aranès, a la darrera visita a Marràqueix teníem un taxistat contractat per tot el dia i quan es va adonar la nostra preocupació de no trobar un bon lloc per fer el cafè, el taxista ens va invitar a prendre'l a casa seva i hi vam conéixer la seva dona, la seva mare i els seus fills. Per descomptat que són coses que passen, però no es poden preveure. I és que, com deia la meva mare, qui no en fa no en conte.

.
Els que sí poden anar a casa de tal o qual són els qui realment són rics. Evidentment aquests viatgen al marge dels tradicionals circuits turístics i quan arriben a una gran ciutat sempre tenen amics que els invitaran a sopar i els portaran a l'òpera. I és que els rics sempre van unes passes endavant i els altres no els atrapem mai. I si no són rics és que són viatjants, és a dir, pagats per alguna empresa, com Lluís Foix, Ryszard Kapuscinski, Javier Reverte, etc. Resumint: classe o élite.

.
Amb tot això he volgut dir que no comparteixo aquesta crítica al turisme des d'una posició de privilegi (Lluis Foix) o d'una posició aparentment intel.lectual però que té un to elitista (Júlia Costa).

.
Podria contestar a la Júlia Costa que té raó, que sí, que m'agrada presumir de les fotos que faig en els viatges, però és que primer disfruto fent les fotos, les gaudeixo quan les miro i, m'agrada ensenyar-les. Em recordo encara ensenyant les dispositives de la Vall d'Aran al gerent de l'empresa d'on treballava i jo era un xixarel.lo. No he canviat tant doncs.

Finalment he de dir que el vol de tornada de Londres d'aquest 14 de Setembre estava programat per a les set de la tarda. A les deu de la nit ens dien que s'havia cancel.lat per manca de tripulació. Ens varen enviar a un hotel amb les maletes després de passar la policia. A la una de la matinada teníem habitació que havíem de deixar a les quatre per a agafar un vol de dos quarts de vuit del matí. La cosa és que avui els que la majoria que agafem l'avió no som tractats com clients, sinó com una mercaderia que fa nosa i s'ha de col.locar per alguna banda. Som massa i formem una massa. Malgrat tot, ens agrada viatjar, tot essent sabedors d'aquest maltracte. Dubto que sigui una cosa per presumir, però si no ets ric i vols veure món has d'aguantar.