Un dels molts arguments que darrerament hem pogut sentir i llegir en els mitjans cada vegada que es produeix alguna reclamació dels catalans és que amb la crisi que hi ha a Espanya el país no està per atendre el victimisme dels catalans. Primer s'ha de resolde la crisi i després ja en parlarem, que no és tenir visió d'Estat fer reclamacions territorials quan hi ha problemes més importants.
El cas curiós és que portem setmanes que el tema de l'Estatut ha quedat força tapat pel futbol. Quan escric això he sentit que Espanya s'ha proclamat campiona mundial de futbol. Espanya ha guanyat? Què ha guanyat Espanya? Una copa. Exactament ha guanyat una copa i res més. Quina part em toca d'aquesta copa? Com estem en plena crisi, suposo que ens diran quan ha guanyat cada jugador i l'entrenador que han participat amb aquesta contesa. És del nacionalisme més obscè dir que Espanya ha guanyat i no saber quans diners ens ha costat aquesta competició. Aleshores ens adonem que es pot parlar de futbol tranquilament perquè això no té res a veure amb la crisi, però parlar de les reivindicacions dels drets dels catalans és perjudicial per Espanya perquè el més important ara es resoldre la crisi, de moment ja ens han fet un gol i ens l'ha fet un jugador del Barça. Moltes gràcies.
3 comentaris:
Hola Albert.
Gracies per el teu consell, amb el llibre d´n Verdaguer
Jo mira, de vegades el pare s´enfadava amb mi perque amb deia que no era ni carn, ni peix.
El pare era molt catalanista, jo li deia que amb sentia ciudadana del mon.
Pero et diré que jo soc catalana i el que ha passat amb l ´Estatut no hi a dret.
Quan la Caputxinada, familiars meus estudiants d´aquella época faren estar refujiats a Sarríá, amb en Salvador Espriu i d´altres intel-lectuals. a mi no m´agrada el fútbol, per ara hi hagut la mala coincidencia del Miundial amb la "putada", ai perdona el "taco", que li han fet a Catalunya.
Saps jo aci Valencia, estic a atenció primaria els inmigrants i amb relaciono amb totes les races i culturas i amb sento germana de tots.
Pero estic, trista molt trista, per Catalunya.
Tu dirás com el meu pare que no sóc ni carn ni peix.
Vet ací les meves contradiccions.
Una abraçada, montserrat
Bon dia Montserrat, No et mortifiquis amb les teves contradiccions. Amb les contradiccions potser que el que hauríem de fer el mateix que els protestants fan amb els pecats, mirar-nos dins per aclarir-nos. El fet és qu les coses no són mai clares i hem de fer el que creiem honestament, com tu deus fer amb el teu treball quan et trobes persones de tantes cultures diferents.
Jo no diria que Verdaguer no era ni carn ni peix, potser el teu pare no li queia bé perquè era capellà i en part tenia raó. A Maragall la religió li donà plenitud, però a Verdaguer li creà problemes. Si Verdaguer no hagués estat creient segurament hauria fet una poesia de més abast humà, però això és pura especulació.
Albert al contrari per el meu pare Verdaguer era un Sant.
Era a mi que hem deia que jo no era ni carn ni peix perque devades parlava en castellá.
I el meu pare era de la seba
Una abraçada, Montserrat
Publica un comentari a l'entrada