NIELS LYHNE, de Jens Peter Jacobsen

Títol original: Niels Lyhne
Publicat per: Acantilado/Quaderns Crema
Barcelona 2003
Traducció d'Ana Sofía Pascual Pape

Com el meu Treball de Final de Grau de la carrera d'Humanitats es basa principalment en l'Edat del Bronze a Dinamarca he agafat una certa afecció a les coses d'aquest país, un país que té un dels millors Índex de Desenvolupament Humà, una xocolata (Friis Holm) que ara és la nº 1 del món, el cineasta més sensible de la història (Carl Theodor Dreyer), en el marc de l'Edat de Bronze el danès és el més ric d'Europa pel que fa a la la quantitat d'artefactes trobats en bones condicions i, evidentment la novel.la Niel Lyhne que és considerada el Werther danès.

Si de jove em va impressionar Werther, avui estic impressionat per Niels Lyhne perquè és, de fet més poderosa que la de Goethe, encara que no s'haurien de comparar, però el protagonista de la danesa és més espiritual, més romàntic, més compromés que Werther. Comparats els dos personatges, el danès no és egoista.

El personatge Niels Lyhne cerca la perfecció mentre que les dones no li corresponen precisament en el seu desig de perfecció.

Una perfecció que en cada cas és diferent. El cas més corprenedor és el darrer, precisament el de l'única dona mab la que s'hi casa. Ell més gra i més culte que ella la convenç en l'ateisme, però es posa malalta i sap que morirà, aleshores no gosa a morir sola sense déu i acaba estimant més a Déu que el seu marit.

Val a dir que Jacobsen, igual que Goethe, va ser un gran poeta i la novel.la està farcida de magnífiques descripcions romàntiques o de profundes reflexions del seu temps, unes reflexions que, evidentment, deixen pertit a l'home Werther.

Només resta assenyalar que he llegit aquesta novel.la amb gran interès, satisfacció i apassionadament fins la darrera paraula.

Per exemple: 

Ansiaba miles de sueños estremecedores, imágenes de fría delicadeza: colores ligeros, aromas huidizos y música tenue de torrentes de cuerdas plateadas angustiosamente tensadas, a punto de quebrarse; y luego el silencio, ansiaba introducirse en el corazón más íntimo del silencio, donde las ondas del aire nunca transportan ni una sola gota naufragada, pero donde todo descansa hasta sucumbir en la apacible incandescencia de los colores encarnados y el calor expectante de la fragancia colmada de fuego. No ansiaba aquello y aun así prosperó, saliendo "de lo otro", anegándolo, hasta que él le dio la espalda y volvió a sacar "lo suyo". Pàgina 91

-¡Si yo fuera bella! Oh!, pero emlelesadoramente bella, más hermosa que cualquier otra mujer que haya existido, para que todo aquel que me viera fuera poseído por un amor inextinguible y plañidero, fuera vencido por él como por arte de magia; cómo yo iba entonces, merced al poder de mi belleza, a forzarles a adorarme, no a su ideal tradicional y exangüe, sino a mí, tal como soy, a mí, pulgada a pulgada, pliegue a pliegue de "mi" ser, destello por destello de "mi" naturaleza. Pàgina 98

El aire templado de la primavera estaba colmado de aromas, no saturado de ellos como puede estarlo una noche de verano, sino más bien listado de aromas, del especiado aroma balsámico de los jóvenes álamos, del hálito refrescante de las violetas tardías, de la cálida fragancia almendrada de los ciruelos de Santa Lucía, y todo aquello vino y se mezcló, se fue y se disgregó, llameó momentáneamente, apagándose súbitamente o disolviéndose con lentitud en el aire de la noche. Y al igual que las sombras del baile veleidoso de los aromas, los sentimientos airosos atravesaron su mente. Y al igual que los aromas, que iban y venían como les placía, se burlaron de los sentidos, también la mente, dulcemente reposada, ansió en vano ser transportada en un vuelo sosegado por las alas batientes de un sentimiento. Sin embargo, no eran pájaros alados capaces de soportarlo, sino tan sólo plumas y plumones llevados por los vientos, que caían como copos de nieve y desaparecían.”Pàgina 100/1