De tornada de Girona, el tren va parar a Caldes de Malavella i com ja estava veient la posta de sol, em vaig dir que no me la podria perdre i no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig saltar del tren.Una posta de sol és una posta de sol, que quasi sempre resulta un magnífic espectacle que ens dona la naturalesa.
Que el gran astre i els núvols ens apareguin entre els ferros i cables característics d'una estació de tren pot semblar que li tregui encant propi, però crec que no és així, sinó ans al contrari.
Precisament els ferros i els cables, que són la marca de l'home, no poden amagar el que de veritat hi ha al darrera, la natura amb tota la seva natural bellesa, amb perdó de la redundància.
De fet, dut pel sentiment vaig fotografiar la posta de sol des d'un punt que no es veuen els cables i el ferros, però m'ha sembla incoherent. Si estic en una estació de tren fem honor a la natura i allò més emblemàtic de la Revolució Industrial: el ferrocarril. I com he dit al començament, una posta de sol és una posta de sol.
A la segona foto veiem com hi ha un tren que està venint.
4 comentaris:
Felicitats per unes fotografies tan boniques, recordo, crec que de Sagarra, el poema 'Girona a la tardor', sota del pont camina l'aigua trista, és l'aigua de la pluja de Tots Sants, el cel és blau i rosa i ametista, hi ha un or de fulles pels camins forans... (cito de memòria).
Caram amb la poetessa de la blogosfera!
Gràcies.
Qui tingués la memòria de la Júlia! M'agrada la foto pel que té de dualitat: la mà de l'home sobre un cel "natural". Amb tot, LA NATURA com a tal crec que fa temps que no existeix, La mà de l'home (i la dona) hi és per tot, del Matagalls a l'Amazones; ens agradi o no. Una altra cosa és fins quin punt "d'artificialització" han arribat certs indrets.
Albert, unes fotos magnífiques, t'ho dic de veritat (començo a tenir-te enveja)
;)
Publica un comentari a l'entrada