Tot i que aquest blog ja té prop de 10 anys aquest llibre és una excusa per a dir que de noi havia llegit alguna novel.la història de Eugenio Sue i de Pablo Feval, amb aquests perquè els llibres eren en castellà. Els llibres eren part d'una biblioteca feta a mitjans del segle XIX per un oncle-besavi. Finalment un lot d'aquest llibres els vaig donar no fa gaire a la Universitat Pompeu Fabra. A més d'altres llibres comprats per mi i d'aquesta manera tenir més espai a casa pels llibres més actuals.
Aprofito per dir que quan vaig començar la carrera d'Humanitats, el setembre del 2004, vaig escriure al blog una entrada en la que deia que aturava el blog per a dedicar-me a la carrera. Els pocs lectors que des del setembre del 2004 em visiten es deuen adonar que darrerament la meva activitat blogaire ha augmentat. Té una explicació. Tal com dic en el blog A la Universitat el 16 de desembre vaig acabar la carrera i, per tant, estic més lliura del que he estat durant tot aquest temps.
Des d'aleshores no havia llegit mai novel.la històrica, però tenia interès per VICTUS perquè ho evidencia l'actualitat política, perquè som a l'any del Tricentenari (altres van celebrar el "V Centenerio") i perquè durant la carrera em vaig interessar per la Barcelona moderna. El motiu directe no era l'Onze de Setembre, sinó un llibre de l'americà James Amelang sobre el món dels artesans i la classe mitjana en general. Aquest llibre dóna llum sobre com era aquesta societat i perquè va defensar el seu sistema polític davant els borbons.
Encara que sé que aquesta novel.la està en el mercat també en català, he optat per llegir-lo en castellà perquè així és l'original de l'autor essent la versió catalana una traducció que no és de l'autor.
Comencem per la sinopsi, que és part de la contraportada:
Encara que sé que aquesta novel.la està en el mercat també en català, he optat per llegir-lo en castellà perquè així és l'original de l'autor essent la versió catalana una traducció que no és de l'autor.
Comencem per la sinopsi, que és part de la contraportada:
Victus es una novela histórica que nos narra la guerra de Sucesión española, un conflicto que puede
considerarse como la primera de las contiendas mundiales y que termina
el 11 de septiembre de 1714 con el apocalíptico asalto a Barcelona.
También es la tragedia de Martí Zuviría, un joven barcelonés, alumno
aventajado del marqués de Vauban, que se convierte en un genio de la
ingeniería militar. VICTUS es un derroche de información y rigor
histórico al servicio de un relato ágil, potente y desenfadado, con una
dicción rabiosamente contemporánea que nos lleva de Francia a Barcelona
pasando por Madrid, Toledo, Tortosa o las batallas de Brihuega y
Almansa. Y es también una obra sobre la Barcelona irreductible de 1714,
que sufrió un asedio desigual de trece meses y el bombardeo de más de
treinta mil proyectiles. I la contraportada segueix: VICTUS cuestiona las versiones oficiales de ambos bandos y cede la palabra a los auténticos protagonistas de la historia, desde la figura inmensa de Villarroel, el general que defendió la capital catalana con lágrimas en los ojos, hasta los civiles y soldados anónimos de todas las naciones que lucharon a un lado y otro de las murallas. Pero ante todo, VICTUS es un festín literario de primer orden que se devora del modo en que siempre se han devorado las grandes obras, como demuestra que se hayan vendido los derechos al ruso, el alemán, el holandés, el italiano, el portugués, el coreano, el croata, el francés, el noruego y el inglés.
En El blog de Ivan Rúmar llegeixo: "A lo que argumento se refiere, el libro, durante la primera parte, es monótono. Sobre todo cuando el protagonista aprende de Vauban el arte de la ingeniería en una especie de Hogwarts para ingenieros; parece que es una retahíla de datos sobre murallas, baluartes y trincheras de ataque y la historia apenas tiene gancho".És una opinió que la puc comprendre, però no la comparteixo perquè la trobo interessantíssima i fa que tinguin més sentit les cavil.lacions sobre l'atac i o defensa d'una muralla o d'una trinxera. A l'esmentat blog no és l'únic d'opinar d'una manera semblant, em recorda el que diu Umberto Eco sobre les cent o dues-centes primeres pàgines de El nom de la rosa, que per ell són la formació del lector. Jo opino el mateix i, evidentment, és un mal lector el que abandona el llibre perquè aquesta primera part la troba "un rotllo".
De tota manera aquest punt no és el més important perquè el que m'interessa, com ja he exposat més amunt arran d'un llibre de James Amelang, és la lluita de classes que de forma soterrada vivia Barcelona durant aquell temps i el que diu l'esmentat blog no em convenç, ho considero una interpretació lliure: "Muchas veces, y tal y como nos retrata Piñol, nos llenamos la boca diciendo que el pueblo luchó para conservar las libertades catalanas, pero este lo hizo para proteger sus vidas y las de sus seres queridos." És possible que a VICTUS pugui fer aquest afecta perquè l'autor fa un esforç per a desideologitzar la novel.la. En aquest sentit crec que és interessant l'article que el 9 de gener de l'any passat el diari La Vanguardia li va publicar com a resposta a un article del 27 de gener signat per Francesc de Carreras. Albert Sánchez Piñol deia: "El revisionisme tendeix a fer creure que el poble català va ser manipulat per unes classes dirigents que van forçar-lo al sacrifici, quan la realitat històrica és la inversa: el 1713 els patricis catalans van votar contra la defensa de Barcelona, però la pressió popular va obligar-los a organitzar la lluita." Naturalment, al final de la lluita, quan es veia clarament que els exèrcits borbònics entrarien guanyadors a Barcelona, aleshores es van acollir a la vida, la família i la casa. Sabien que no solament serien invasors, sinó venjatius.
Darrerament es parla d'una segona part de VICTUS, serà interessant veure com es novel.larà la post-guerra perquè no va ser gaire diferent a la que hi va haver després del 1939.
De tota manera no hem d'oblidar que VICTUS és una novel.la i, per tant, el que més val no és que té de veritat o de versemblant. Tant Cervantes com Nabokov van ser uns grans mentiders i, tanmateix, els seus llibres es llegeixen amb gran fruïció, doncs jo també m'ho he passat molt bé amb VICTUS. No solament això, sinó que la part final m'ha emocionat.
En El blog de Ivan Rúmar llegeixo: "A lo que argumento se refiere, el libro, durante la primera parte, es monótono. Sobre todo cuando el protagonista aprende de Vauban el arte de la ingeniería en una especie de Hogwarts para ingenieros; parece que es una retahíla de datos sobre murallas, baluartes y trincheras de ataque y la historia apenas tiene gancho".És una opinió que la puc comprendre, però no la comparteixo perquè la trobo interessantíssima i fa que tinguin més sentit les cavil.lacions sobre l'atac i o defensa d'una muralla o d'una trinxera. A l'esmentat blog no és l'únic d'opinar d'una manera semblant, em recorda el que diu Umberto Eco sobre les cent o dues-centes primeres pàgines de El nom de la rosa, que per ell són la formació del lector. Jo opino el mateix i, evidentment, és un mal lector el que abandona el llibre perquè aquesta primera part la troba "un rotllo".
De tota manera aquest punt no és el més important perquè el que m'interessa, com ja he exposat més amunt arran d'un llibre de James Amelang, és la lluita de classes que de forma soterrada vivia Barcelona durant aquell temps i el que diu l'esmentat blog no em convenç, ho considero una interpretació lliure: "Muchas veces, y tal y como nos retrata Piñol, nos llenamos la boca diciendo que el pueblo luchó para conservar las libertades catalanas, pero este lo hizo para proteger sus vidas y las de sus seres queridos." És possible que a VICTUS pugui fer aquest afecta perquè l'autor fa un esforç per a desideologitzar la novel.la. En aquest sentit crec que és interessant l'article que el 9 de gener de l'any passat el diari La Vanguardia li va publicar com a resposta a un article del 27 de gener signat per Francesc de Carreras. Albert Sánchez Piñol deia: "El revisionisme tendeix a fer creure que el poble català va ser manipulat per unes classes dirigents que van forçar-lo al sacrifici, quan la realitat històrica és la inversa: el 1713 els patricis catalans van votar contra la defensa de Barcelona, però la pressió popular va obligar-los a organitzar la lluita." Naturalment, al final de la lluita, quan es veia clarament que els exèrcits borbònics entrarien guanyadors a Barcelona, aleshores es van acollir a la vida, la família i la casa. Sabien que no solament serien invasors, sinó venjatius.
Darrerament es parla d'una segona part de VICTUS, serà interessant veure com es novel.larà la post-guerra perquè no va ser gaire diferent a la que hi va haver després del 1939.
De tota manera no hem d'oblidar que VICTUS és una novel.la i, per tant, el que més val no és que té de veritat o de versemblant. Tant Cervantes com Nabokov van ser uns grans mentiders i, tanmateix, els seus llibres es llegeixen amb gran fruïció, doncs jo també m'ho he passat molt bé amb VICTUS. No solament això, sinó que la part final m'ha emocionat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada