La formació d'una identitat - Una història de Catalunya, de Josep Fontana

Eume Editorial
496 pàgines


És evident que a Catalunya estem vivint temps políticament difícils i dolorosos com va ser el primer d'Octubre, tot just fa 66 dies, especialment dur veient com la policia, més invasora que amiga, anava a cops de porra, causant més de mil ferits de baixa i alta intensitat. A més de mantenir a la presó persones que han contravingut la Constitució Espanyola, però que no va promoure cap acte violent, mentre persones que sí han emprat la violència per manifestar el seu pensament són lliures i, per tant, tenen la porta oberta per repetir.

Aquest conjunt de fets no ho havíem vist mai des que hi ha una Constitució que crèiem que respectava la llibertat d'opinió i manifestació.

Tot plegat m'ha fet interessar sobre la història de Catalunya perquè tenia idea d'alguns aspectes, però amb moltes llacunes, per tant, aquest llibre que acabo de llegir ha estat perfecte per mi i crec que pot ser útil per molts. 

Es parla molt de què Espanya té 300 anys, 400, 500 o mil anys. No importa la xifra, el que sí importa és que podem veure de la mà de Josep Fontana que la relació Castella-Catalunya no ha estat mai una història d'amor perquè uns han tingut i tenen una visió militar, d'imposició, de la política i els altres una visió comercial, pactista.

A la pàgina 232, el Borbó Felip V ja mana i hi llegim: "Havien aconseguit posar fi a l'estat català, però el conjunt de les característiques que en el transcurs de prop de mil anys havien configurat una identitat pròpia que caracterizava el poble, o la nació, dels catalans resistirien en uns primers moments, i s'enriquirien encara amb els nous elements que hi va aportar el desenvolupament d'una societat industrial."

A la pàgina 233 i arran del que es volia fer a Catalunya el 12 de març de 1715 s'ordenava al Consell de Castella fer una consulta sobre el règim que calia imposar al Principat, i es començava demanant les opinions de Francesc Ametller i José Patiño. Ametller va advertir que voler igualar totes les lleis a les de Castella "sería una grande confusión" tant pel que fa a l'exercici de la justícia, com en "los quotidianos contratos, disposiciones testamentarias y otros infinitos negocios que se sugetarían a continuas nulidades y defectos por dichas leyes, en prejuizio del comercio y de la pública quietud, utilidad y sociedad humana deste Principado".

Crec que aquest parell de citacions mostren el rigor en que ha estat fet aquest llibre i que anima a llegir-lo.

I am a Catalan

Pel polític que se li’n va l’olla

El 26 de gener (l’aniversari de l’entrada de Franco a Barcelona), em va entrar a casa, per correu electrònic, un missatge de contingut polític, però de molt baixa estopa. Vaig percebre una intenció de manipular-me amb arguments pobres, però que potser tenen ganxo. Després de donar-l’hi voltes el contesto a través de qui em va enviar el correu.

La paraula que em va irritar d’entrada va ser “padrino”. Comencem doncs per Jaume Roures, de qui no sé gran cosa fora de qué és l’alma mater de Media Pro. Una empresa que li veig sovint la gran torre que té a la Diagonal nova i de la que hi penja la bandera catalana, prou gran com per embolcallar el monument a Cambó. El tema és que encara que pugui ser cert tot el que diu sobre Roures no te cap importància. Pel ciutadà del carrer no és rellevant que hi hagi un lligam en el que hi entrin Jaume Roures, Miguel Barroso (marit de Chacón) i Vicent Navarro.

L’articulista diu: “Jaime Roures, el creador de Público, La Sexta y Mediapro y que, gracias al apoyo de Zapatero, se convirtió en apenas cinco años en multimillonario, gracias a las licencias de emisión concedidas en esos años, en detrimento del grupo Prisa.” El ciutadà normal sap que Prisa tenia un gran poder Mediàtic i ara el té, sembla, Media Pro. Això són coses del capitalisme i, evidentment, del que eufemísticament podríem dir del joc polític. Tots sabem que Prisa feia política i negocis. Roures fa negocis i política.

I tot seguit, se li’n va l’olla i escriu: “Roures es la auténtica mano que mece la cuna en la creación y ascenso de Pablo Iglesias, al igual que Krupp y Thyssen lo fueron de Hitler”. Quin salt! L’autor està tan integrat de PSOEisme que comença dient que Pablo Iglesias és un titella de Roures i acaba dient que serà qui diktarà el futur dels espanyols.

Tot això perquè el PSOE va tancar les portes a Carmen Chacón i ara el marit i el seu soci es vengen. Ens esta dient que Roures va fer això contra el PSOE perquè estava dolgut del que s’havia fet amb la Chacón malgrat que tots sabem que ella no està ni pel dret a decidir i Roures, segons l’articulista, està a favor del referèndum pel dret a decidir.

L’únic punt políticament coherent i cert és que Vicent Navarro és l’ideòleg econòmic de Podemos, per tant, l’acusa de ser antisistema i antiliberal.

No podem dir que sigui liberalisme que les targes opaques de Caja de Madrid i Bankia s’entreguessin amb tanta liberalitat a una completa representació de la classe política a Madrid.

El cas del pagament de 1.350 milions d’euros de l’Estat espanyol pel fallit projecte Castor explica que els bons negocis no tenen res a veure amb el liberalisme, sinó amb una bona relació entre la classe política i la financera. No importa que es faci energia o una partida de tancs (Krupp).

L’afer TTIP que empastifa tot el món occidental i d’una manera molt concreta la Unió Europea ens diu com és possible que la crisi hagi provocat que sigui l’1% qui acumula la riquesa del planeta, i que els que patim siguem el 99%. Seria interessant de saber si l’autor de l’article defensa aquest món.

El tema crucial d’avui no és qui és el padrí de Pablo Iglesias, sinó el lligam entre política i negocis, és a dir, la corrupció generalitzada que patim molts. Som molts que no ens podem explicar que el petit Ajuntament de Sant Vicenç de Montalt hagués contractat a Marta Pujol Ferrusola per assignació directe. Poso només aquest cas perquè demostra que una institució petitat no és garantia d’un tarannà més modèlic i humà.

Pablo Iglesias ha posat de moda el mot “casta”, però ho ha fet pèssimament perquè la gent no sap ben bé què vol dir. Enlloc de repetir tantes vegades aquesta paraula, seria profitós que n’expliqués el significat i estalviar-se dir coses com que Artur Mas és casta.

Si pensa que és casta que expliqui bé què vol dir casta i demostri que Artur Mas s’ajusta al requisit.

Fer pedagogia vol dir que de tant en tant expliqués que casta són els membres de les institucions polítiques extractives i els de les institucions econòmiques extratives que en la manera d’obrar les primeres entorpeixen el pluralisme, de forma que les segones no facin possible l’ascens social.

Se suposa que Pablo Iglesias promourà les institucions polítiques inclusives i les institucions econòmiques inclusive, però no ha explicat com ho pensar fer. Si governa i no ho fa serà casta, potser aquesta és la raó per no explicar les coses. Es podria donar el cas que al cap d’un any de manar, ell sigui també casta.

CONCLUSIÓ

Com es pot veure (clica aquí) ja fa un any que es vincula Jaume Roures i Podemos, però també sabem que esperar joc net en política i negocis és d'il.lusos, però a vegades és teatre i és quan se'n va l'olla. En el cas que ens ocupa és capitalisme contra capitalisme i una il.lusió, com també ho és en allò que es coneix com política de partits perquè el que veiem és que poden dir qualsevol bestiesa i no passa res, així ahir el PP deia amb tota la patxorra que "caja B" és "B" de Bárcenas, un altre que se li'n va l'olla o potser fa teatre? És així com ens governa un partit que se suposa que és un fer defensor del liberalisme i del mercat lliure.

(Text complet del missatge que vaig rebre el 26 de gener 2015)

El padrino de PODEMOS. ¿Quién es?.

 PODEMOS no ha salido de la chistera de un mago. Poco a poco se van conociendo sus promotores y mentores. El de la coleta, Pablito, es tan sólo la marioneta, cuyos hilos los mueven prestigiadores de alta alcurnia. Pasen y vean. Ya se va conociendo el porqué del fulgurante ascenso mediático de la formación PODEMOS en este país. El nombre clave es Jaume Roures, socio del marido de Carmen Chacón, Miguel Barroso, e íntimo amigo del ideólogo económico de Podemos , Vicent Navarro, reconocido anti sistema y antiliberal. Jaime Roures, el creador de Público, La Sexta y Mediapro y que, gracias al apoyo de Zapatero, se convirtió en apenas cinco años en multimillonario, gracias a las licencias de emisión concedidas en esos años, en detrimento del grupo Prisa. Roures es la auténtica mano que mece la cuna en la creación y ascenso de Pablo Iglesias, al igual que Krupp y Thyssen lo fueron de Hitler. Tras la caída de ZP apostó por Carmen Chacón, esposa de su socio Miguel Barroso, pero cuando el aparato del PSOE le cerró el camino, decidió atacar desde fuera, con una versión actualizada y un nuevo líder mediático con todo el apoyo de sus medios de comunicación. Ahora se encuentra explicación a la abundante presencia de Podemos en ciertos medios, y el trato que se le da en las entrevistas a Pablo Iglesias según la cadena que sea. PD. Detrás de Barroso estuvo siempre la rama francesa de la masonería. Jaume Roures Llop (Barcelona, 1950) es un empresario y productor cinematográfico español. Fue periodista deportivo en los inicios de TV3 y fue propietario de un 33% del grupo Mediapro, entre cuyos medios de comunicación se encontraban el diario Público y el canal de televisión La Sexta. Tiene tres hijos. Trabajó en TV3 entre 1984 y 2001. En 1995 fundó Mediapro. Alcanzó relevancia al crear el diario Público y obtener la concesión de la última licencia de televisión analógica en abierto que se concedió (La Sexta), por parte del gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero. Ideología Roures se define como de izquierdas y catalanista. En su juventud militó en la trotskista Liga Comunista Revolucionaria y en la IV Internacional, y estuvo encarcelado en diferentes ocasiones durante el franquismo. Está a favor de la celebración de un referéndum sobre la independencia de Cataluña aunque afirma que probablemente él votaría a favor de que Cataluña se quedase en España. Fruto de su compromiso político ha creado un diario de izquierdas, Público, y ha producido películas como Comandante de Oliver Stone, un documental sobre Fidel Castro. El caso Público En enero de 2012, Público despidió a la práctica totalidad de su plantilla mediante la aplicación de dos ERE. El 22 de mayo de 2012, una asociación de ex trabajadores y lectores acudieron a la subasta para adquirir el rotativo, que sorpresivamente fue adjudicado de nuevo al grupo de Roures. Finalmente, los ex trabajadores y socios decidieron formar una cooperativa, formalmente constituida el 8 de julio de 2012, y de la que nació el nuevo diario digital y futura publicación mensual MÁSPúblico. A partir de diciembre de 2012, este diario pasa a denominarse La Marea.

Rajoy i "VICTUS" ahir al THE IRISH TIMES

Mastegot a Rajoy en una ressenya de 'Victus' a

The Irish Times

Retreu al govern espanyol que censurés la presentació del llibre si defensa la llibertat d'expressió 

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va anar a París el dia de la gran manifestació de rebuig contra l'atemptat a la redacció de Charlie Hebdo i en defensa de la llibertat d'expressió. El diari The Irish Times ho recorda en una ressenya publicada ahir del llibre 'Victus', d'Albert Sánchez Piñol. I posa en evidència la hipocresia de Rajoy, que diu que defensa la llibertat d'expressió mentre el seu govern feia mans i mànigues per impedir la presentació del llibre de Sánchez Piñol el setembre passat als Països Baixos.

(Aquest text en català està copiat de VilaWeb i aquest enllaç ens porta a l'enllaç de THE IRISH TIMES a on podem veure la ressenya original en anglès, però els que tinguin dificultats amb l'anglès poden anar a VilaWeb que informa/tradueix àmpliament

 

Carta publicada a LA VANGUARDIA el dia 6 Gener 2015

9N

Xamfrà carrer Calàbria amb París

El 9N

Tots sabem les dificultats que posa l'Estat Espanyol per a què els ciutadans de Catalunya tinguin l'oportunitat de decidir el futur. 

El punt en què ha arribat el referendum original és més que grotesc i no cal que hi entri perquè ja s'ha escrit prou.

Del que es tracta ara és de què farem el proper diumenge 9 de novembre. Com és de pensar el Tribunal Constitucional ho prohibirà tot, per altra banda, tal com ha quedat després de la darrera sentència ja sabem que no serà un referendum de veritat i, de fet, la consulta del proper diumenge serà més aviat una manifestació, com si fos un altre Onze de Setembre, però amb una diferència.

Hem d'anar al nostre col.legi electoral amb la papereta i el DNI a la mà. El col.legi electoral estarà tancat i no hi haurà cap urna. Ens trobarem amb els voluntaris al carrer amb els papers a la mà.

El voluntari que ens toqui ficarà el vot en un sac o bossa (insaculació) i posarà una creu o marca a la llista a la vista del nostre DNI.

Així a la seu central es podrà fer el recompte

Informació o desinformació?

Crec que un ampli sector de la població comparteix l'opinió que tradicionalment el diari El País és el més moderat respecte els altres diaris de Madrid, que són titllats com "la caverna madrileña". Tanmateix, de fa un temps El País s'acosta a la caverna quan el tema és el sobinanisme català. L'exemple el tenim a la portada que hem pogut veure aquest matí al quiosc: Mas deja el destino de Catalunya en manos de la movilización callejera.

El primer problema, més ben dit, la primera mentida que circula és que la situació actual és deguda al president de la Generalitat, Artur Mas, i no voler veure que ell s'ha vist forçat a seguir un moviment social que partint de la base -com tots els moviments socials- s'ha materialitzat amb tres grans manifestacions democràtiques, que per ser festives i pacífiques encara empipen més. En aquest sentit cal no oblidar que el dret de manifestació no solament és constitucional, sinó que està reconegut arreu del món com una forma de la llibertat d'expressió. La llibertat d'expressió és l'essència de la democràcia i la que fa possible el pluralisme i caracteritza l'Estat de Dret, el que no hi ha aquí perquè se'l confon amb el cumpliment de la llei.

Una manifestació no és una "movilización callejera" encara que semànticament sigui el mateix. Seria interessant veure quins titulars va posar El País sobre la gran manifestació madrilenya -amb indignació- arran de l'intent de cop d'Estat de Tejero o la barcelonina -amb condol- arran dels assassinats etarres al magatzem d'Hipercor. Segur que cap de les dues eren "callejeras".

Per altra banda, en el Alderdi Eguna del PNB, a Foronda (Àlaba) el president Ortuzar ha dirigit unes paraules en català per recordar als ciutadans catalans que el PNB els dóna suport i que estarà amb ells. Ha afegit que quan el govern central intenti deixar muts als catalans, que no estaran sols en la seva lluita. També ha dit que comparteix la ràbia i indignació dels catalans per la vergonyosa actuació d'un estat sord i cec. Doncs resulta que el Telediario de TV1 quan ha donat la notícia d'aquest Alderdi Edguna hi han sortit les referències que s'han fet a Escòcia, però ni una paraula de les que s'han fet a Catalunya malgrat ser més nombroses.

Escòcia (Regne Unit) / Catalunya (Espanya). Democràcia/Autoritarisme.

Arran del referendum escocés Mariano Rajoy ha dit: "Quiero felicitar a los ciudadanos escoceses que ayer han decidido, de manera clara e inequívoca, seguir formando parte del Reino Unido y, por extensión, de la Unión Europea. Lo han hecho de forma masiva, pacífica y con escrupuloso respeto a la legalidad de su país."

És realment un president de govern el Sr. Mariano Rajoy? Sempre he pensat que ser president de govern era un càrrec polític que té com a principal responsabilitat satisfer les necessitats dels seus ciutadans i que, per tant, els escolta. A la vista dels fets el Sr. Rajoy no governa Espanya i l'únic que sap fer és mirar la llei. Això l'ha portat a la paradoxa de felicitar els escocesos perquè el seu vot ha estat respectuós amb la legalitat del país.

¿Alguna persona amb sis dits de front s'ha plantejat què signifiquen aquestes paraules? Com no sé si altres ho han fet, ho dic jo: El Sr. Rajoy ha dit als escocesos que si haguessin votat majoritàriament una altra cosa, els agosarats votants haurien prevaricat. Sort que el vot és secret perquè aleshores, en cas d'haver guanyat el SÍ, el Sr. Rajoy hauria demanat a les autoritats britàniques que fossin arrestats.

Estic segur que Rajoy va ser a Padrón un bon registrador de la propietat i, per tant, sap molt bé el que a Espanya és legal i el que no ho és, però al Regne Unit les coses són diferents. 

Arran del referendum escocés Artur Mas ha dit: "Veieu com quan deixes votar pots guanyar? Si l'estat espanyol defensa el no, aquest vot pot guanyar" ... "Un veritable demòcrata no bloqueja un referèndum". No m'apassiona el 9 de novembre perquè serà l'evidència que no visc en un país normal. Quan dic país podem referir-nos a Espanya o a Catalunya. El divorci no ha estat mai la millor solució quan les coses no van bé, però prohibir el divorci és un atemptat.


 És cert que el 2012 no hauria estat legal el referendum escocés, però resulta que el polític i demòcrata David Cameron, el polític i demòcrata Alex Salmond i la política i demòcrata Nicola Sturgeon varen signar el que es coneix pel Edinburgh Agreement (Acord 'Edinburg). Com a resultat d'aquest acord el 12 febrer 2013 l'Order in Council va ser aprovada, que feia possible constitutional legitimacy to the referendum held on September 18, 2014. Aquesta és la diferència entre el meu país i la cobejada Pèrfida Albió.



Finalment, suggereixo visionar els dos videos per a veure com el funcionari llegeix de manera inexpressiva i forçada, un discurs enllaunat i patètic, Rajoy fa una cara d'estaquirot que no pot amb ella, sembla que parli en somnis, cosa natural perquè sap que el que diu no interessa ningún, sap que és un tràmit. De tota manera és un tràmit més pensant en Catalunya que en Escòcia, tot i que Anglaterra l'ha pogut veure amb subtituls. Seria interessant saber quin efecte ha produït entre anglesos el speech d'aquest estaquirot, que no sabem si es creu el que llegeix i si sap que la gent el mira.. Per l'altra banda veiem un polític que explica al públic el que pensa.

Allò que no diu La Vanguàrdia

"Allò que no diu La Vanguardia" és el títol d'un llibre de J.V. Foix que no he llegit, però pel que vull dir aquí em va bé. Confesso que La Vanguardia Española i La Vanguàrdia han estat acollidors de les meves paraules perquè m'ha publica força cartes al Director, algunes ben llargues. Van ser especialment extenses les dues en què defensava la llengua catalana; tanmateix, noto que darrerament no me'n publica cap malgrat que solen ser curtes i, per tant, molt concises.

El cas és que el 10 de setembre 2014 van publicar una carta de Ramón Fernández López amb el títol "La guerra de Sucesión" que està plena de inexactituds. Vaig contestar l'esmentada carta en data 11 en la que tocava només un tema, cosa que permetia que fos curta, però com no me l'han publicada, la poso a continuació. Més avall hi poso l'esmentada carta del dia 10 a més de l'enllaç que surt més amunt. És una pena que La Vanguardia no hagi publicat la meva i hagi publicat una carta plena de mentides. Algunes vegades, quan ha passat això, he tingut el plaer de veure que es publicava una carta o un article millor que el meu text, però aquesta vegada s'ha permès que les mentides hi quedin.

Carta enviada per correu electrònic el 11 Setembre 2014

Acabo de leer en este periódico que se diga que Cataluña era a finales del siglo XVII una democracia avanzada. Efectivamente en Europa no había en la Edad Moderna ninguna clase de democracia. No está demás precisar que la palabra "democracia" tiene varios condicionantes, pero lo que es incuestionable que el Consell de Cent fue una de las instituciones municipales más abiertas de Europa y a gran distancia de los aristocráticos de la Península Ibérica.

Por abierta quiero decir inclusiva, pues el Consell de Cent fue de los pocos en que dio cabida a los artesanos. La importancia de esta inclusión no es una ocurrencia mía, lo dice el historiador norteamericano James Amelang, Profesor de Historia Moderna de la Universidad Autónoma de Madrid desde 1989.

Carta de Ramón Fernández López publicada el 10 Setembre 2014

Sorprende ver cómo ha calado en la sociedad catalana la idea de que una especie de "problema" catalán estuvo en la génesis de la guerra de Sucesión, que la guerra duró poco más de un día (la toma de Barcelona) y que aquella Catalunya era algo así como una democracia avanzada. Los que han logrado lo anterior obvian que fue una guerra europea en la que participaron todas las potencias de la época y que las austracistas usaron a Catalunya como una marioneta para sus intereses.

Omiten que lograron convertirla en una guerra civil española y que, aunque europea, la guerra se desarrolló, principalmente, en España. Pero además ocultan, maliciosamente, que parte de Catalunya luchaba con los Borbones y que parte de Castilla lo hacía con los Austrias. Acallan que antes de la guerra Felipe V había jurado los fueros de Catalunya y que en 1701 Felipe V fue recibido en Barcelona, aclamado y querido como rey de España. Ignoran que sólo el clero y la nobleza tenían derechos, no el pueblo llano. Pero sobre todo esconden que se trató de una guerra por la corona de España, nada más.

La cirereta de la carta, el final, es una altra mentida. La historiografia no es refereix a una guerra per la "corona d'Espanya", sinó per la "Corona Hispànica" perquè Espanya no existia, la seva existència comença just després de la guerra. Veure: Monarquía compuesta


Aprofito aquesta entrada per fer un petit apunt. Anit vaig veure el programa televisiu "8 al dia amb Josep Cuní" sota el títol Catalunya mira Escòcia, en el que entre altres ha intervingut José Vicente Rodríguez Mora, que ha dit que mentre els catalans sentim menyspreu per a la resta d'Espanya, els escocesos no menyspreen els anglesos. Això del menyspreu dels catalans ho deixo a la consciència de cadascú, però és evident que els anglesos, a Anglaterra, consideren que els escocesos estan en el passat, per exemple, no tenen un únic banc emissor de moneda com el Bank of England.

Fa 300 anys, en un Onze de Setembre, Barcelona...

Sí, avui fa 300 anys que els espanyols i els francesos van véncer la resistència de la ciutat de Barcelona que portava mesos assetjada. Avui no es tracta de mirar la Història, el passat, un passat amb glòries i ombres, si portem 300 anys amb aquesta derrota a les espatlles és perquè les ombres han estat dominants entre nosaltres. Tanmateix, insisteixo, no hem de mirar el passat, encara que estigui tant a prop com el 25 de juliol, hem de mirar cap a endavant: el 9 de novembre.

Ja sabem que el 9 de novembre serà una jornada plena d'ombres també, però seran les ombres que ens venen de fora en forma de prohibicions.

La qüestió doncs no és si es votarà o no, sinó que el govern de l'Estat espanyol quedarà definitivament desemmascarat. Si li ha semblat poca cosa prohibir la presentació d'una novel.la (Victus) a Utrecht, aquest govern serà vist a Europa com el de les prohibicions i prohibir un acte democràtic com és deixar que els ciutadans de Catalunya votin d'acord amb una llei aprovada pel poble de Catalunya té unes connotacions autoritàries que no encaixen amb l'Unió Europea.

Tornant a mirar el passat algú podria dir que a Catalunya la Constitució del 1978 va ser aprovada per la majoria, però cal ajustar-se a la realitat i aquesta va ser modificada quan al Congrés de Diputats va esmenar articles significatius del nou estatut per a Catalunya aprovat en referendum i pel Parlament. Naturalment, aquesta trencadissa democràtica -i dubtosament constitucional- és a la base de la situació actual, que vol dir que Catalunya ha de sortir de l'Estat de les Autonomies perquè ha confós l'Estat de Dret amb l'aplicació de la llei.  

A guisa de comentari al marge no està de més apuntar que des del segle XIX han fracassat a Espanya tots els intents de federalisme. Fa pocs anys que els socialistes d'Espanya i de Catalunya es varen riure del federalisme asimètric de Pasqual Maragall, l'encara recent federalisme de Rubalcaba no era credible i el de Sánchez encara menys. No hem d'oblidar que el PSOE va protagonitzar, junt amb el PP, els retalls a l'Estatut ara en vigor, que van deixar per sota dels anhels del poble i de la democràcia. Més recentment hi hagut un manifest federalista per a combatre la independència de Catalunya, és això l'únic que saben fer els signants del manifiesto federalista?


Article recomenat en anglès sobre Catalunya:
https://www.opendemocracy.net/can-europe-make-it/patrice-de-beer/catalonia-vs-spain-clash-of-two-nationalisms
Article recomenat en anglès sobre Escòcia i que mostra certes similituds polítiques, socials i econòmiques amb Catalunya:
http://www.monbiot.com/2014/09/09/england-the-brave/ 

És racista el Partido Popular???

Jean Paul Sartre va escriure que qui mata un home no és menys assassí que qui en mata cent. Una opinió que comparteixo perquè qui mata un sol home ja ha demostrat quin valor atorga a la vida humana. Crec que es pot dir el mateix pel que fa a la manca de moral de qui roba, estafa, etc. Clar, aquí no direm que qui roba un euro...; tanmateix, si que podem fer la generalització sartriana a partir de xifres que la majoria no guanya ni amb cinc anys de treball. Podem dir que qui roba un milió d'euros no és menys innocent que qui en roba cent o mil milions perquè qui roba un milió també robaria mil si tingués l'oportunitat.

Evidentment que la xifra que es manega en el cas Pujol és superior als mil milions, però el HSBC té una llista de 569 de clients sospitesos i com diu The New York Times, entre els que hi destaca Emilio Botín. Tal com ja he assenyalat el cas Pujol és indignant, però el que és interessant apuntar és la mena de partidisme-patriotisme que domina l'escena catalana. Aquest deplorable afer resulta divertit pels catalans unionistes perquè demostra la feblesa dels sobiranistes, és a dir, fan el paper d'indignar-se, però ho festegen. És un afer que tot català hauria d'estar emprenyat, tant si és cristià, ateu, comunista o nacionalista.

Tanmateix hi ha un altre aspecte que cal també apuntar. Davant del fet indiscutible que la corrupció no afecta en exclusiva a la política catalana, sinó a la d'Espanya, no podem negar que l'afer Pujol fa mal d'una manera particular al catalanisme i és un reflex de la societat catalana. Només de la societat catalana? Aquí hem de recordar que un jurat popular va salvar al president de la Generalitat Valenciana.

Resulta que Esteban González Pons, dirigent del Partido Popular ha dit "ve "difícil" que evadiera impuestos durante años "sin que lo sepan sus consejeros, su partido y el conjunto de los políticos catalanes"

Aquesta generalització de González Pons sobre els polítics catalans és racisme perquè, cal no oblidar, que quan es diu "los políticos catalanes" també cal comptar els militants de tots els partits i, per tant, el conjunt de la societat. No es pot frivolitzar sobre un poble d'aquesta manera. 

Per altra banda, no sabem què opina dels polítics catalans que són membres del Partido Popular amb seu al carrer d'Urgell de Barcelona. Encara esperem que Rajoy contesti a Rubalcaba sobre els sms de Bárcenas. La corrupció és a tota Espanya, aleshores González Pons hauria de tenir el coratge de dir que és tota la classe política la que està involucrada amb l'estafa a la ciutadania. No ho dirà perquè no es tirarà pedres a sobre i, a més, com dic, no és cert. No es pot banalitzar la política amb aquestes afirmacions demagògiques i que no tenen altra funció que engreixar l'anticatalanisme. És racista el Partido Popular en boca de González Pons a partir del moment que aquest dirigent qualifica d'una manera general a la societat catalana, tota vegada que aquesta societat queda reflectida en "el conjunto de los políticos catalanes."

Són indignes i estem indignats.

Jordi Pujol amb la seva dona i els seus fills

Tenia intenció d'escriure sobre el darrer espectacle teatral que he vist, però la força dels esdeveniments m'obliga a canviar de tema.

El maig del 1984 va haver una manifestació per a expressar el suport a Jordi Pujol arran de la seva imputació per l'afer de Banca Catalana.

Aquell "gloriós" dia Jordi Pujol va dir que el govern de Felipe González i Narcís Serra havia fet una acció indigne.

Josep Vendrell és possiblement el que ha parlat més clar : "El secretari general d'ICV, Josep Vendrell, ha demanat aquest diumenge que "es retiri la pensió vitalícia i el tracte protocol·lari" de 'Molt Honorable' a l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, després que enunciés que ha tingut diners sense regularitzar a l'estranger. Segons ha informat el partit en un comunicat, Vendrell ha assegurat que aquests drets són una mostra de respecte institucional, i la confessió de Pujol "demostra que no és mereixedor" d'ells.

Vendrell ha considerat "molt greu que algú amb el seu càrrec hagi estat incomplint la llei i defraudant diners a Hisenda", vulnerant, segons ell, la dignitat de la Presidència de la Generalitat."

Naturalment el qui ha parlat menys clar Josep Rull, nou secretari general de CDC, que ha dit "És trist haver de tancar una etapa així". No és trist, és indigne i resulta indignant. És una cortina de fum dir a més a més "Catalunya està per sobre de tota persona per rellevant que hagi estat". Catalunya no està per sobre perquè amb aquesta acció indigne ha ferit greument bona part del que s'ha fet a Catalunya i ha malmès el moviment sobiranista endagat per l'A.N.C.

M'han dit que la declaració de Pujol no ha sorprès excessivament perquè fa uns dies fa es va presentar a una Sala del Born el llibre “Guerra bruta i discurs de la por” on es detallen totes les maniobres endegades pels serveis policials, polítics i mediàtics espanyols. Salvador Cardús ja va anunciar que “en els propers dies es veurien coses molt grosses”

L'objectiu és associar el sobiranisme amb la corrupció com si la corrupció fos un problema exclusivament català quan tots sabem dels casos Noos, els Gürtels, els EREs andalusos, Bárcenas, Agag. No cal dir que les presses amb l'abdiació-proclamació amaguen quelcom.  Arran d'aquesta generalització de la corrupció a Espanya em permeto assenyalar que Alicia Sánchez Camacho, del PP, ha dit quelcom de semblant a Josep Vendrell sobre retirar la pensió vitalícia de Jordi Pujol, però crec que abans hauria de començar per Paco Camps.

No és poca cosa tampoc el que ha dit el nou secretari del PSOE en voler posar en el mateix nivell la violència de gènere amb el independentisme perquè, agradi o no, l'independentisme és un noviment social de masses. Tampoc se n'ha estat de caure en la demagògia més barata per a fer el joc "patriotisme-patrimoni": un element prometedor. No sé si per a refundar el PSOE o per a reforçar el que ha estat sempre. Per altra banda, també caldria que expliqués si els EREs són justícia social o patrimoni versió "partido obrero español".

L'afer Pujol no solament posa en evidència la seva poca talla moral, sinó la política endegada per la Generalitat des de la Transició perquè només ha servit per a engreixar el seu compte corrent i fer una política de baix sostre? Només ha estat una carta per a formar part de la classe dominant. 

Què s'ha na fet del pal de paller?

La guerra de 1714-La clau catalana d'un conflicte mundial, de Joaquim Albareda i Joan Esculies

Tot i que, com s'ha pogut veure en aquest blog, fa pocs dies que vaig llegir el famós VICTUS, que tracta sobre el mateix tema, precisament perquè és una novel.la, he passat uns dies amb més dubtes que abans de llegir la novel.la.

Com no havia llegit mai res a fons sobre l'Onze de Setembre es pot pensar, amb raó, que no m'hauria d'haver conformat amb un llibre de només 174 pàgines. Per descomptat que no descarto llegir-un un totxo, però de moment m'ha estat suficient la lectura d'aquest llibre perquè és molt didàctic, en el que els temes van apareguent en forma de pregunta i resposta, tal com podeu veure a sota d'aquestes línies.

No cal doncs que expliqui el contingut del llibre perquè a l'any del tricentenari dels fets que ens ocupen tot lector d'aquest blog segur que n'ha està assabentat.

L'única cosa que justifica aquesta entrada és que el llibre és molt recomenable per  aquell que vulgui saber els aspectes essencials que hi ha al voltant del que significa o va significar el 1714 a Catalunya en particular i a Europa en general.

Victus-Barcelona 1714, d'Albert Sánchez Piñol

  Tot i que aquest blog ja té prop de 10 anys aquest llibre és una excusa per a dir que de noi havia llegit alguna novel.la història de Eugenio Sue i de Pablo Feval, amb aquests perquè els llibres eren en castellà. Els llibres eren part d'una biblioteca feta a mitjans del segle XIX per un oncle-besavi. Finalment un lot d'aquest llibres els vaig donar no fa gaire a la Universitat Pompeu Fabra. A més d'altres llibres comprats per mi i d'aquesta manera tenir més espai a casa pels llibres més actuals. 

Aprofito per dir que quan vaig començar la carrera d'Humanitats, el setembre del 2004, vaig escriure al blog una entrada en la que deia que aturava el blog per a dedicar-me a la carrera. Els pocs lectors que des del setembre del 2004 em visiten es deuen adonar que darrerament la meva activitat blogaire ha augmentat. Té una explicació. Tal com dic en el blog A la Universitat el 16 de desembre vaig acabar la carrera i, per tant, estic més lliura del que he estat durant tot aquest temps.

Des d'aleshores no havia llegit mai novel.la històrica, però tenia interès per VICTUS perquè ho evidencia l'actualitat política, perquè som a l'any del Tricentenari (altres van celebrar el "V Centenerio") i perquè durant la carrera em vaig interessar per la Barcelona moderna. El motiu directe no era l'Onze de Setembre, sinó un llibre de l'americà James Amelang sobre el món dels artesans i la classe mitjana en general. Aquest llibre dóna llum sobre com era aquesta societat i perquè va defensar el seu sistema polític davant els borbons. 

Encara que sé que aquesta novel.la està en el mercat també en català, he optat per llegir-lo en castellà perquè així és l'original de l'autor essent la versió catalana una traducció que no és de l'autor.


Comencem per la sinopsi, que és part de la contraportada:

Victus es una novela histórica que nos narra la guerra de Sucesión española, un conflicto que puede considerarse como la primera de las contiendas mundiales y que termina el 11 de septiembre de 1714 con el apocalíptico asalto a Barcelona. También es la tragedia de Martí Zuviría, un joven barcelonés, alumno aventajado del marqués de Vauban, que se convierte en un genio de la ingeniería militar. VICTUS es un derroche de información y rigor histórico al servicio de un relato ágil, potente y desenfadado, con una dicción rabiosamente contemporánea que nos lleva de Francia a Barcelona pasando por Madrid, Toledo, Tortosa o las batallas de Brihuega y Almansa. Y es también una obra sobre la Barcelona irreductible de 1714, que sufrió un asedio desigual de trece meses y el bombardeo de más de treinta mil proyectiles. I la contraportada segueix: VICTUS cuestiona las versiones oficiales de ambos bandos y cede la palabra a los auténticos protagonistas de la historia, desde la figura inmensa de Villarroel, el general que defendió la capital catalana con lágrimas en los ojos, hasta los civiles y soldados anónimos de todas las naciones que lucharon a un lado y otro de las murallas. Pero ante todo, VICTUS es un festín literario de primer orden que se devora del modo en que siempre se han devorado las grandes obras, como demuestra que se hayan vendido los derechos al ruso, el alemán, el holandés, el italiano, el portugués, el coreano, el croata, el francés, el noruego y el inglés.

En El blog de Ivan Rúmar llegeixo: "A lo que argumento se refiere, el libro, durante la primera parte, es monótono. Sobre todo cuando el protagonista aprende de Vauban el arte de la ingeniería en una especie de Hogwarts para ingenieros; parece que es una retahíla de datos sobre murallas, baluartes y trincheras de ataque y la historia apenas tiene gancho".És una opinió que la puc comprendre, però no la comparteixo perquè la trobo interessantíssima i fa que tinguin més sentit les cavil.lacions sobre l'atac i o defensa d'una muralla o d'una trinxera. A l'esmentat blog no és l'únic d'opinar d'una manera semblant, em recorda el que diu Umberto Eco sobre les cent o dues-centes primeres pàgines de El nom de la rosa, que per ell són la formació del lector. Jo opino el mateix i, evidentment, és un mal lector el que abandona el llibre perquè aquesta primera part la troba "un rotllo".

De tota manera aquest punt no és el més important perquè el que m'interessa, com ja he exposat més amunt arran d'un llibre de James Amelang, és la lluita de classes que de forma soterrada vivia Barcelona durant aquell temps i el que diu l'esmentat blog no em convenç, ho considero una interpretació lliure: "Muchas veces, y tal y como nos retrata Piñol, nos llenamos la boca diciendo que el pueblo luchó para conservar las libertades catalanas, pero este lo hizo para proteger sus vidas y las de sus seres queridos." És possible que a VICTUS pugui fer aquest afecta perquè l'autor fa un esforç per a desideologitzar la novel.la. En aquest sentit crec que és interessant l'article que el 9 de gener de l'any passat el diari La Vanguardia li va publicar com a resposta a un article del 27 de gener signat per Francesc de Carreras. Albert Sánchez Piñol deia: "El revisionisme tendeix a fer creure que el poble català va ser manipulat per unes classes dirigents que van forçar-lo al sacrifici, quan la realitat històrica és la inversa: el 1713 els patricis catalans van votar contra la defensa de Barcelona, però la pressió popular va obligar-los a organitzar la lluita." Naturalment, al final de la lluita, quan es veia clarament que els exèrcits borbònics entrarien guanyadors a Barcelona, aleshores es van acollir a la vida, la família i la casa. Sabien que no solament serien invasors, sinó venjatius.


Darrerament es parla d'una segona part de VICTUS, serà interessant veure com es novel.larà la post-guerra perquè no va ser gaire diferent a la que hi va haver després del 1939.

De tota manera no hem d'oblidar que VICTUS és una novel.la i, per tant, el que més val no és que té de veritat o de versemblant. Tant Cervantes com Nabokov van ser uns grans mentiders i, tanmateix, els seus llibres es llegeixen amb gran fruïció, doncs jo també m'ho he passat molt bé amb VICTUS. No solament això, sinó que la part final m'ha emocionat.

Rajoy i el nacionalisme

El dissabte 15 Març 2014 Mariano Rajoy, a Las Palmas de Gran Canaria, va inaugurar el pavelló poliesportiu GRAN CANARIA ARENA. Va fer un discurs per a elogiar els canaris, les seves autoritats i el govern que ell mateix presideix, així com la importància de l’esport com a factor que crea riquesa turística.

El que em va cridar l’atenció és aquesta frase que pot semblar natural i no en té res de natural: té una càrrega de nacionalisme espanyol indiscutible. Aquesta és precisament la peculiaritat del nacionalisme espanyol, que s'exerceix amb tanta naturalitat i convenciment que no es nota, encara que sigui potent i fort com un roure:

El espíritu competitivo nos lleva a mejorar y que no hay metas que ningún español no pueda aspirar a alcanzar.

Aquest roure passa dessapercebut, tanmateix. Tothom veu el bri d'herba del nacionalisme català.  Com és això? L'única explicació és la potència aclaparadora del roure. Ningú no parla del nacionalisme espanyol perquè els mitjans de comunicació han fet el "miracle" de què quan a Espanya es parla dels nacionalismes ja s'entén que és en relació al català, al basc o al gallec, per ordre de més a menys. El nacionalisme basc estava a les converses quan matava, com ara ja no mata, l'únic perillós és el català. Les víctimes del nacionalisme basc formen part del panteó sagrat del nacionslime espanyol. Ara s'està intentant crear un retaule del nacionalisme espanyol amb una entelèquia de les víctimes del nacionalisme català. Alicia Sánchez Camacho (PP), l'Anna Grau (C's) i altres voluntaris a declarar-se víctimes tenen un problema: el bri d'herba no és un roure.

Les paraules de Rajoy són un clar exemple de nacionalisme. El nacionalisme demana a l’individu que sigui prou lliure per a sentir lleialtat envers un concepte abstracte de nació. El nacionalisme demana lleialtat i lligam, qualitats que només poden funcionar si es desenvolupa una cultura portadora d’un codi de conducta perquè l’individu tingui la sensació de formar part d’un tot, que és la nació. Aquest codi està, per exemple, en les paraules de Rajoy quan diu "ningún español". Amb aquesta demagògica frase Rajoy apel.la al sentiment nacionalista espanyol per tal que ens arribi el missatge de què com espanyols també podem assolir les nostres aspiracions. Tanmateix, caldria preguntar-se si es refereix a un dels que està a l'atur o es refereix a un d'aquests nois que no poden pagar la matrícula univeresitària o al fill d'una família desnonada o aquest talentut que ha tret excel.lents en enginyeria i ara és a Alemanya.

Aquest discurs no està a YouTube, sinó a la web de La Moncloa, per tant, qui vulgui escoltar-lo ha d’anar a:

http://www.lamoncloa.gob.es/Presidente/Actividades/ActividadesNacionales/2014/150314Canarias.htm

Les paraules del govern espanyol

el manual de Soraya

En aquests moments del partit un ja no se sorprèn de res, però malgrat tot, recomano mirar i escoltar com Soraya Sáenz de Santamaría, vicenpresidenta del govern de l'Estat espanyol, respon al poble de Catalunya, perdó, a tots els espanyols sobre l'acord de la majoria parlamentària d'ahir per a convocar un referèndum que faci possible el federalisme asimètric o la independència de Catalunya.

Deixant de banda els continguts trobo interessant fixar-se amb el to de la veu, la forma pausada amb què va deixant sortir les paraules, la manca d'una mínima i natural entonació, es tracta d'una verbalització totalment plana, com la que ofereixen els metges quan expliquen l'estat d'un pacient.

No fa un discurs polític, sinó que llegeix el manual i el manual del govern es resum en un "no a tot". Evidentment no sorprèn, però sí que és una característica d'aquest govern. Tindria la seva gràcia veure com un tsunami entra a l'avinguda de Puerta de Hierro i acaba arribant a La Moncloa perquè, no és que desitgi cap desgràcia, perquè amb la mateixa entonació i parsimònia la Soraya ens estaria dient "las fuerzas y cuerpos de seguridad en coordinación con protección civil han tomado la medidas necesarias para desviar esta masa de agua que está a las puertas de Madrid" i que mentre ho està dient l'aigua ja ha enderrocat la porta del Palau de la Moncloa".

El problema no és ja de sentit democràtic, sinó que és un govern que no té la més petita sensibilitat del que significa governar per una majoria, de forma que no sap fer altra cosa que agafar-se al manual i si a Espanya no ha entra mai un tsunami doncs ara tampoc; si mai Catalunya ha sigut un estat independent, no ho serà ara; si mai s'han pres mesures natalistes encara que Espanya tingui la natalitat més baixa d'Europa, ara no es faran invents per a què millorin les condicions de les famílies, per això es vol evitar que l'avortament sigui barra lliure com ara.

El govern i la constitució no estan per invents i si hi ha uns catalans que es volen independitzar és que tenen un problema, però tots els espanyols estimen Catalunya i, per tant, no es permetrà que se'n separi. Per tal d'evitar-ho el govern disposa d'una bateria de possibles mesures i que, per tant, els espanyols poden estar tranquils que el Tribunal Constitucional tractarà sempre a tots els espanyols per igual.

Ha estat o està Espanya contra Catalunya?

Suposo que són pocs els que honestament es fan aquesta pregunta perquè som en un món que tot se simplifica, un exemple eloqüent d'aquesta simplificació és que quan es parla de l'Església o de si Déu existeix, la majoria de la gent diu que un déu ha d'existir, però que no creu amb els capellans. Vull dir amb això, tot i que no té res a veure amb la pregunta del títol, que hi ha una inèrcia a la simplificació de forma que un se sol agafar allò que dóna seguretat, és a dir, allò que en diem ser conservador. El conservador creu en Déu o, diu que creu en Déu perquè dir el contrari li sona fort i li obliga a reflexionar.

Als espanyols que viuen a Catalunya, és a dir, els catalans els passa el mateix. Afirmar-se que "jo sóc català i res més" sona agosarat perquè a les monedes i als segells llegim clarament ESPAÑA, aleshores, com puc dir que jo no sóc espanyol? Hi podem afegir el DNI, el Passaport, etc. I què diu el DNA?

La meva opinió sobre aquest fenòmen que irònicament anomeno el DNA és que quan es tracta de política resulta infantil acollir-se al lloc d'orígen dels progenitors. Sartre deia que un home no neix, es fa, per tant el "homo politicus" no ha de fer política amb la mirada posada en el passat dels seus pares, per molt estimats que siguin, sinó que la política ha d'anar més enllà de l'entorn immediat. 

No fa gaire vaig llegir un interessant text de Jordi Évole. Molt intel.ligent i també molt conservador, però potser no tan conservador com sembla. A un amic meu que no està per la independència em va dir que Jordi Évole diu exactament el que ell pensa. Jo no sé exactament el que pensa aquest bon amic, però Jordi Évole sí que parla clar. Diu que no està per la separació de Catalnya perquè els seus pares són espanyols, ho té en el DNA, que ell té amics per tot Espanya, no parla de la feina, però s'entén perquè treballa per una televisió amb seu a Madrid; tanmateix, després de fer tot una defensa d'espanyolitat ens diu que cada cosa que fa el govern de l'Estat espanyol es converteix en arguments a favor de l'independentisme. Naturalment, no diu que Espanya està contra Catalunya, però...

Aquí no és el lloc de posar en relleu tot el que hi hagut de Castella, de la Corona Hispànica i d'Espanya (per ordre cronològic) contra Catalunya, però com si es tractés d'una ruleta, de tantes boles que podria agafar, n'agafaré només una. El 3 de novembre de 1842 Barcelona va ser bombardejada per ordre del general Espartero, que no era boig que acabava de sortir de la presó, sinó regent de la reina Isabel II. Això vol dir senzillament que l'Estat espanyol va anar contra Catalunya, és a dir, un exemple d'Espanya contra Catalunya.

Qui pensi que aquesta argumentació és exagerada, aleshores la cosa és senzilla, que faci un repàs per la història dels grans països d'Europa i miri si troba, per exemple, una Marsella bombardejada per ordre de París o un Manchester per ordre de Londres, etc. Crec que l'esperiment pot ser interessant. Si algun lector troba un cas semblant al protagonitzat per Espartero li agrairé molt que m'ho digui. En el meu blog es poden posar comentaris lliurament perquè no practico la censura prèvia que es fa a molts blogs.

El problema greu que tenim els catalans és que la nostra cultura, la real, té l'essencia del que significa anar contra Catalunya, contra la cultura catalana, perquè alguns tenen una falta de respecte contra les nostres institucions que no tenen amb les d'altres països, així poder veure com un diari digital unionista que es diu lavozdebarcelona.com es refereix a "Centro de Historia Contemporánea de Catalunya" i no al Centre d'Història Contemporània de Catalunya i també al "Instituto de Estudios Catalanes" i no a l'Institut d'Estudis Catalans. M'agafen ganes de preguntar què dirien si jo escric "Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola" o si ells escriurien "Escuela de Economía de Londres" quan es diu London School of Economics. Aquest és un exemple del personal que tenim el país.

Malgrat les denúncies presentades contra aquest simposi, la millor prova de què Espanya ha estat i està contra Catalunya es refleteix pel fet de l'existència de les denúncies presentades pel Partido Popular, Ciutadans i UPyD. Si això no fos cert aquestes denúncies no existirien perquè el simposi seria un motiu de broma, però saben que no és broma. A més els denunciants saben que compten amb el suport explícit d'un estat autoritari que prescindeix de la norma elemental de la democràcia, l'anomenat "espirit Montesquieu": la separació dels poders. Això significa que de la mateixa manera que el projecte de llei de protecció de la ciutadania va contra diferents drets reconeguts, tampoc hauria de sorprendre que busquin una sortida per a limitar a l'Acadèmia la llibertat d'expressió. Tot sabem que un estat que protegeix molt és un estat que s'ingereix massa en la vida dels ciutadans i esdevé el "Gran Germà" d'Orwell.

És clar que si  convé faran servir la Constitució per a suspendre el Simposi perquè la constitució és precisament per això i no per a defensar els drets dels ciutadans que per alguna raó se senten marginats, ignorats i menystinguts.

La bandera, la Moreneta, els símbols i el Caganer

En les religions de l'Antiguitat s'adoraven elements ecològics com el sol, la lluna, el mar, el riu o la muntanya, després vingueren els déus i deesses com Melqart, Astarté, Baal Hamon i Tinnit, que es representaven en estatuetes, que foren seguides per les escultures gregues i romanes, els noms ja se saben, només diguem que Astarté esdevingué l'Afrodita dels grecs i, posteriorment, la Venus dels romans, és a dir, en alguns casos hi hagué una mena de continuïtat. Com és sabut, totes les representacions d'aquests déus i deesses, és a dir, totes les representacions de les divinitats foren considerades pels cristians com ídols i la seva devoció era un signe d'infidelitat davant el déu únic i veritable dels cristians. Per altra banda, van haver reis que es feren tractar de déus i quan això ja no era possible, els reis esdevingueren ungits per déu, se sentien sagrats. Possiblement el tsar de Rússia Nicolau II va ser el darrer de sentir-se legitimiat per Déu, per això el van matar.

La revolució burgesa s'havia encarregat de deslegitimar la sacralitat de la monarquia, per això es va inventar la nació. Així que el nacionalisme esdevingué una nova religió, que en lloc de déu tenia símbols. El símbol màxim d'una nació és la bandera. Tanmateix, moltes nacions s'han equipat de més símbols, per exemple la Mare de Déu del Pilar és la patrona d'Espanya i la Mare de Déu de Montserrat és la patrona de Catalunya. També és un símbol l'himne nacional i hi ha una mena de consens mundial de sentir respecte per l'himne d'una altra nació, com es visualitza en l'entrega de medalles en una Olimpíada. També pot ser un símbol la Constitució o un determinat monument. En els països que està prohibit de manera expressa opinar sobre el rei significa que ha esdevingut un símbol.

Encara que amb el llenguatge no es voldrà reconéixer, el comportament de les persones envers els símbols, és a dir, la bandera i altres símbols, com les mares de déu esmentandes i el rei, sota els termes abans esmentats, ha esdevingut una forma d'idolatria perquè s'han sacralitzat i la prova és la multa de 30.000 Euros que pretén posar l'actual govern de l'Estat espanyol, segons el projecte de llei de seguretat ciutadana. Per altra banda E-cristians es querellarà contra l'empresa que ha comercialitzat la Moreneta caganera.

D'aquí ens podem adonar que els nacionalismes han estat pur s'assemblen i, per altra banda, és clar que les persones ncessiten els símbols per aferrar-se davant la incertesa de la vida. Quan ja no es creu en res, sempre tindrem una bandera per defensar.

Pi i Margall, Pasqual Maragall i Pere Navarro

(Ramón Cotarelo, Catedràtic de Ciències Polítiques, i "nacionalista espanyol" deixa amb la boca oberta als seus tertulians en una televisió de Madrid...no te pèrdua... inverteix uns minuts en aquest vídeo. Sembla extrany pero en gaudiràs)

Com és notícia els socialistes catalans amb col.laboració amb els de la resta d'Espanya volen fer una campanya d'uns cinc actes per tot Catalunya com a resposta de la campanya sobiranista endagada per l'A.N.C. La campanya dels socialistes consistirà a enaltir els valors del federalisme.

El fet, però, és que la història del federalisme en aquest país és plena de desastres per les divisions internes del federalisme català i també per l'escàs resultat del federalisme a la resta d'Espanya. A Espanya el sufragi universal masculí per als majors de vint-i-cinc anys es va decretar el 9 de novembre de 1868 i la primera contesa electoral va ser el desembre del 1868. El resultat a Catalunya va ser 21 federals, 13 monàrquics i 3 carlins, però els que eren majoria a Catalunya, és a dir, els 21 federals es van haver d'integrar a Espanya formant una minoria consistent en 85 republicans, mentre que els altres eren 236 monàrquics i 20 carlins.

Tenim, doncs, un quadre que en el fons no és gaire diferent al d'avui en que mana a Espanya un partit que a Catalunya va quedar en tercer lloc i, per altra banda, els federals catalans es van haver de fondre amb els republicans espanyols perquè el federalisme a la resta d'Espanya no era atractiu. Un podria dir que el català, federalista, socialista i president de la Primera República podria haver fet grans coses, però és que la seva presidència va ser molt curta, com curta va ser la durada d'aquella llunyana república perquè al cap i a la fi les dretes espanyoles no li van deixar, com va passar després a la primera meitat del segle XX, que va acabar amb guerra.

          En essència, amb els noms canviats, hi ha una línia política que separa com es veu Espanya des de Catalunya i la resta d'Espanya que es manté des del 1868 fins als nostres dies, que ja es va manifestar quan a Catalunya es va aprovar l'Estatut de Núria (1931) i l'estatut que en paraules d'Alfons Guerra va ser "cepillado" per a deixar-lo d'acord amb els desitjos de l'extrema dreta que governa Espanya.   

El que evidencia la hipocresia o la feblesa d'idees del socialisme actual, sia el català o l'espanyol, és que, com qui diu fa quatres dies, que uns i altres se n'enfotien -no es pot dir d'altra manera- de la principal maragallada, és a dir, la proposta de Pasqual Maragall d'anar cap un federalisme asimètric.

          Certament, Pasqual Maragall la va encertar, si a la resta d'Espanya no ha interessat mai el federalisme, no hi ha cap necessitat d'entestar-s'hi i, per tant, la millor via és un federalisme exclusiu per a Catalunya.

          Algú que em llegeixi es deu preguntar perquè no faig esment del País Basc i Galícia. La resposta és simple. Que ho estan demanant?

          Té credibilitat Rubalcaba quan diu que proposarà modificar la Constitució per a posar en marxa una Espanya Federal? Potser sí que ell ara s'ho creu, però el tema no és aquest, sinó que és prou evident que el partit en el seu conjunt no hi està d'acord i la prova és que els seus dirigents, com l'actual dirigent del socialisme andalús, ataquen més a Catalunya que no pas defensar el federalisme.

          En conseqüència, aquesta capanya de cinc cents actes hauria de fer-se a nivell d'Espanya, és a dir, que si a Catalunya volen fer 500, caldria fer uns 3000 a tota Espanya a fi i efecte es visualitzi què vol dir una Espanya Federal donat que es pretén modificar la Constitució de tots els espanyols.

Malgrat sigui ademocràtic és un fet que d'acord amb la lletra de la Constitució tots els ciutadans espanyols tenen dret a decidir sobre el futur de la nació catalana.
          Si al principi he recomenat visionar el video que he afegit en aquesta entrada, ara recomano la lectura de l'entrevista amb Antoni Castells.