El reportaje, de Santiago Varela

Teatre Lliure de Gràcia

Direcció: Hugo Urquijo
Intèrprets:
Federico Luppi
acompanyat per Juanjo Andréu i Susana Hornos

Del programa:
"El reportaje, de Santiago Varela, ens acosta al moment de preparació d'una entrevista televisiva a un exgeneral de la Nació Argentina, que s'ha de fer a la presó on compleix condemna per haver participat a la brutal dictadura genocida que va assolar l'Argentina a partir del 1976.
L'interès del programa rau en el fet que aquest militar expliqui com va participar en activitats de censura en l'àmbit cultural i, més concretament, en l'incendi del teatre El Picadero de Buenos Aires, que es va cremar una nit de finals de juliol del 1981.
En aquest teatre, un grup d'autors, directors, escenògrafs i tècnics acabava d'estrenar un cicle de peces, de mitja hora cada una, que es feien en sèries de tres cada dia de la setmana, fins a un total de vint-i-una peces. El cicle es va anomenar Teatro Abierto i anys després va acabar essent una icona de la resistència cultural durant la dictadura.

En homenatge a aquest cicle, la Secretaría de Cultura de la Presidencia de la Nación va organitzar, el 2013, el concurs de dramatúrgia Nuestro Teatro. Les obres guanyadores, agrupades també de tres en tres, es van programar durant sis mesos al nou El Picadero, inaugurat el 2012, amb el mateix esperit de llibertat creativa que el de Teatro Abierto. El reportajeacompanyava Padre e hijo, contemplando la sombra de un día, de Luis Gabriel Cano i El cruce, farsa sindicalista, de Fabricio Rotella."

Sota l'aparença d'una entevista el que realment tenim davant és d'un monòleg en el que el gran actor Federico Luppi, amb prop de 80 anys, fa un paper magnífic defensant el seu personatge, no pas el que representa, perquè a parer meu l'essència de l'obra és un retrat del que significa o ha significat en molts països ser militar, és a dir, el monopoli de la violència acompanyat del convenciment de tenir el monopoli de la raó o de la veritat, cosa que explica la proximitat, en molts casos, de l'alt clergat amb l'estament militar. De tota manera com la funció del teatre és també entertainment, dit aquí amb un sentit noble del terme, perquè aquest entretenir no està rernyit amb la fina ironia, la qual cosa fa que malgrat la tragèdia que va viure Argentina i que en l'obra queda prou dibuixada, no treu que el cinisme del general fa que el públic rigui, encarfa que sigui com una mena de compensació per estar una hora i vint minuts davant la supèrbia del general.