Teatre Lliure de Montjuïc
Adaptació i direcció: Agustí Villaronga
Traducció de l'anglès: Enrique Juncosa
Escenografia: Frederic Amat
Intérpret: Blanca Portillo
Traducció de l'anglès: Enrique Juncosa
Escenografia: Frederic Amat
Intérpret: Blanca Portillo
Del programa:
"La actriz Blanca Portillo protagoniza una audaz revisión de la figura de María, convertida en una simple campesina a quien han robado su único hijo por una decisión divina que no comprende. El irlandés Colm Tóibín nos ofrece este sorprendente monólogo teatral con una María pagana que pasa sus últimos días en Efes, atormentada por el terrible odio que se ha desatado contra Jesús y vigilada por los discípulos de su hijo. Ella sabe que alguno de ellos escribe mentiras, por eso nos quiere contar qué ocurrió realmente.
El director Agustí Villaronga lleva a escena la historia en un montaje que recupera el rostro más humano de la virgen, una mujer que, a las puertas de la muerte, nos presenta un caleidoscopio de emociones mientras revive los fantasmas del pasado.
El artista Frederic Amat firma la escenografía del montaje, que cuenta con música de la compositora y cantante australiana Lisa Gerrard, de Dead Can Dance."
Anys després de la mort de Jesús, la seva mare viu d’alguna manera segrestada a Efes pels seguidors del seu fill, que volen que expliqui com va anar tot plegat, però ho volen com a forma de propaganda, però ella no vol fer això, ella voldrfia dir la veritat. Des de la ciutat grega Efes (Turquia) Maria manifesta la seva advocació a Àrtemis. Aquí cal fer un parèntesi per a assenylar que Àrtemis era la deessa de la castedat i va ser tota la seva vida verge i jove; tanmateix a Efes era la deessa de la fecunditat i se la representa amb diadema i moltes mamelles. En el transcurs de l’obra, en un moment mostra l’estatueta d’Àrtemis amb les característiques d’Efes.
Maria explica en la seva soledat i pobresa de que quan el seu fill començava a tenir visites, i diu “Al principio mi hijo atraía a los inadaptados, aunque él no era uno de ellos”, com passa ara, els que se senten socialment malament busquen la solució des de dalt. Es tracta doncs d’una mare, res més que mare, que es queixa amb dolor com el seu fill se li escapava de les mans a causa del reclam que tenia dels de fora de casa.
Maria no és aquí la mare de Déu, sinó una dona dolguda perquè les masses li han pres el fill. Tampoc es presenta com a verge, sinó com esposa i mare d’un fill de qui no gosa dir el seu nom perquè per damunt de tot porta el dol. L’obra no és altra cosa que un crit de dolor que va en augment, és a dir, és un crescendo que arriba fins l’esclat del final. I és que Maria té por, dubte, plora i fuig. Efectivament Maria fuig de Jerusalem, d’Israel, un cop el seu fill ha mort i va a parar a Efes a on troba la protecció d’Àrtemis, és a dir, va fer apostasia d’allò que representava pels altres el seu fill. Aquesta apostasia no és demostrable, però sí que és pensable.
És doncs un monòleg amb un gran exigència interpretativa, que explica l’han fet també grans actrius de l’escena mundial com Meryl Streep i Fiona Shaw. Aquí, a Montjuïc, el paper de Maria l’ha defensat de manera extraordinària l’actriu Blanca Pôrtillo, que com se sol dir l’hem vista en estat de gràcia i ha aconseguit que tot el públic l’aplaudeixi dempeus.
Cal dir, però que no tot el mèrit és per aquesta gran actriu, també cal aplaudir la direcció teatral de Villaronga i el treball de Frederic Amat.
Aquesta novel.la ha estat doncs duta al teatre i interpretada per grans actrius, aquest fet significa que és una obra d'èxit i com queda palès té una repercussió social que afecta d'una manera negativa al discurs cristià, per tant, no falten veus que no estiguin d'acord amb el que es diu al teatre.
El diari La Vanguàrdia d'avui diumenge publica un article a la secció de religió sota el títol "I si Maria fos la Verge?" signat per A. Puig i Tàrrec, degà-president de la Facultat de Teologia de Catalunya. En temps de dogmatismes val a dir que el text està escrit amb elegància i per tant el que s'hi fa és respectar el dogma catòlic de la virginitat de Maria de forma aparentment acadèmica sense el tuf de la intransigència. Times are changing.
Em crida l'atenció quan diu: "Tóibín escriu una novel.la de Maria sense preocupar-se gaire de què va passar en realitat, és a dir, deixant al marge el capítols 1 i 2 dels Evangelis de Lluc i de Mateu. Els Evangelis, com els altres documents antics, són història interpretada -i quina història no ho és?-. Per tant, s'han de llegir amb l'instrumental propi de la crítica, sabent que combinen història i teologia".
Malament quan cal combinar la història amb la teologia perquè encara que el mot "teologia" té una aparença científica de fet és religió i, per tant, l'objectivitat queda absolutament en entredit. Admetre aquesta combinació seria admetre que el cristianisme és més veritable que el judaisme o l'hinduisme. L'articulista fa referència als Evangelis que, de fet, són part del Nou Testament, que vol dir el nou pacte entre Déu i la Humanitat, per oposició a l'antic pacte entre Déu i el poble d'Israel que era l'Antic Testament o la Bíblia; tanmateix, aquests pactes són una i.lusió.
En aquest sentit seria més convenient la lectura del llibre La Biblia desenterrada. Una nueva visión arqueológica del antiguo Israel y de los orígenes de sus textos sagrados d'Israel Finkelstein y Neil Asher Silberman, que es rfefereixen a la Biblia com un recull magistral de “escritos sagrados dotados de un genio literario y espiritual sin parangón, un relato épico entretejido a partir de un conjunto asombrosamente rico de escritos históricos, memorias, leyendas, cuentos populares, anécdotas, propaganda monárquica, profecía y poesía antigua”[1].Val la pena apuntar que Finkelstein és professor d'arqueologia de la Universitat de Tel-Aviv i Silberman és professor d'arqueologia a la Universitat Hebrea de Jerusalem. Convé doncs dir que el resultat de les troballes arquelògiques, que s'han beneficiat de les noves tecnologies, fa que la lectura d'allò que mostren els jaciments, com el de Megido, no ha sofert les manipulacions interessades que s'han fet en el que l'articulista diu "altres documents antics", és a dir, la Bíblia.
Personalment no tinc cap interès en entrar en la bizantina discussió de si Maria era o no verge, de si Jesús era o no fill de Déu. Només em permeto apuntar que és egocèntrica la pretensió cristiana d'universalisme o de pacte entre Déu i la Humanitat. Com totes aquelles religions més interessades en la seva expansió que no pas en aprofundir en la religiositat com a fet trascendent de la persona. El fet que el cristianisme arribés a les Amèriques després d'un suposat descobriment és un argument suficient de la manca d'universalitat i que explicaria que durant molt de temps es va debatre a Europa, cristians inclosos, si els indígines del Nou Món eren humans o no. El debat tenia una lògica fonamental: no eren humans perquè no estaven batejats, el missatge universal del cristianisme no l'havien rebut.
Insisteixo, la Maria que hem vist i sentit al Teatre Lliure de Montjuïc és únicament el plany d'una mare que no entén perquè han matat el seu fill.
"No hay desorden más grande en la naturaleza que una madre que ve morir a su hijo"[2]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada