Juicio y muerte de un ciudadano

Teatre Romea

AUTORS: Mario Gas y Alberto Iglesias
DIRECCIÓ: Mario Gas

REPARTIMENT:
Josep Maria Pou
Borja Espinosa
Carles Canut
Guillem Motos
Amparo Pamplona
Ramon Pujol
Pep Molina

ESCENOGRAFIA: Paco Azorín
VESTUARI: Antonio Belart

COPRODUCCIÓ: Teatre Romea, Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida y Grec 2015 Festival de Barcelona

COLABORACIÓ: Teatre-Auditori. Sant Cugat

Sinopsi

A més de ser un dels pensadors més coneguts de l'antiga Atenes i mestre de Plató, Sòcrates està considerat el pare del pensament occidental. Ell, un savi que no va voler escriure els seus pensaments perquè trobava que tothom havia de desenvolupar els seus propis, va ser l'autor d'aquella irònica expressió amb què la Humanitat reconeix avui la seva ignorància: Només sé que no sé res. Sòcrates serà jutjat i condemnat pels seus conciutadans després d'haver denunciat la corrupció a Atenes i d'haver advertit contra el paper supersticiós i manipulador de la religió oficial. Acusat de menystenir els déus i corrompre la joventut, es va negar a fugir, com li proposaven els seus deixebles, quan va ser condemnat a ingerir una copa de cicuta. I la seva mort es va convertir en una de les més famoses de la història.

La figura de Sócrates és de les de més relleu de la història universal i com un llibre-manifest em permeto assenylar l'obra de Karl Jaspers (clicar) que és prou interessant i que mereix una mirada encara que sigui en diagonal. Malgrat l'esforç dels autors del text, de Mario Gas i de Josep Maria Pou i la resta dels actors penso que com espectacle teatral l'obra no és reïxida, té un punt d'ensopiment o de manca de força dramàtica, possiblement el motiu rau en el fet que el text es basa en una història prou coneguda en la que els trets bàsics, que figuren més amunt, és a dir, a la Sinòpsi del programa, són prou coneguts i les grans paraules de Sócrates plauen, convencen, però no sorprenen.


Des del punt de vista purament teatral el moment més gloriós de l'espectacle és el monòleg de l'actriu 
  

Amparo Pamplona quan interpreta a Xanthippe o Xantipa (en 

castellà Jantipa) la dona de Sócrates, que té una especial força perquè el monòleg té lloc abaix a la platea, entre el públic i allunyat dels homes que ocupen l'escenari, possiblement perquè a Atenes les dones eren no-res, no solament mancades de ciutadania com diuen a l'obra, sinó mancades d'humanitat.

De toda manera l'obra resulta interessant perquè serveix per a posar al día les paraules de Sócrates i ens adonarem que políticament no han perdut actualitat.