Acabo de veure la pel.lícula No estoy hecho para ser amado. Títol original Je ne suis pas là pour être aimé. Dirigida per Stéphan Brizé. Intèrprets: Patrick Chesnais (Jean-Claude), Anne Consigny (Françoise), Georges Wilson (El pare de Jean-Claude), Lionel Abelanski (Thierry), Cyril Couton (El fill de Jean-Claude), Geneviève Mnich (La mare de Françoise), Hélène Alexandridis (La germana de Françoise), Anne Benoit (La secretària), Olivier Claverie (El que lliga a les classes de tango), Marie-Sohna Condé (Rose Diakité), Isabelle Brochard (Vetlladora), Stephan Wojtowickz (El metge), Pedro Lombardi (El professor de tango). País: França Any: 2005 Durada: 93' Guió: Stéphane Brizé i Juliette Sales Fotografia: Claude Garnier Música: Christoph H. Müller.
Va ser presentada al Festival de Cine de Sant Sebastià i va rebre el Premio del Círculo de Escritores.
La pel.lícula té una molt imperceptible duresa perquè ens presenta un home, Jean-Claude, de 55 anys, solitari i melanconiós, divorciat, amb una pare a la residència geriàtrica que quan el visita es mantenen els rols de sempre, es tracta d'un pare dur i despòtic que només sap renyar-lo, com també renya a les infermeres del geriàtric. Té una relació freda amb el fill, del que només rep un petó al final del film, la reconciliació. Com a secretari d'un jutjat li toca fer una feina per rebre insults: anar a les cases dels morosos que no paguen el lloguer per a desauciar-los. Una vida més gris impossible.
Des de la finestra del seu despatx es veuen les classes de tango que es fa en un pis del veïnat.
Aquest home callat canvia quan ballant el tango té per parella a Anne Cosigny, una dona que en els seus trenta va a les classes de tango per fer bé el ball d'obertura en la festa del seu proper casament amb un home que estima, però que no se la mira prou i ella té il.lusió per la vida.
Es tracta doncs d'un sàvia mescla de drama i comèdia perquè els dos personatges són quelcom més que el que és visible, els dos tenen una vida interior intensa que no acaba d'esclatar. Jean Claude estima el seu fill, però no ho sembla. Anne té ganes de viure plenament, però està acorralada per la família, la traidicó i, per tant, li costa ser el que ella és fins que fa el pas. I Jean-Claude s'enamora però no ho diu.
Com es pot veure els intérprets són per la majoria de nosaltres desconeguts o, com es deia abans, a casa seva els hi fan sopes, però elaboren molt bé els seus personatges encara que no sigui un film de guapos i guapes és molt recomenable.
4 comentaris:
jajajaj! M'ha encantat l'expressió "a casa seva els hi fan sopes"... aixx...´darrerament m'encanta que em facin riure, perquè vaig més estressada que jo que sé!
parlant de cine, a mi el cine francès - en general- em sol agradar. I quant als actors "nous" o desconeguts, de vegades prefereixo veure actuar gent que no conec que anar-me trobant amb els actors de sempre, manies que tinc, què voleu que us digui? (per exemple, m'agrada molt Gerard Depardieu, però estic tipa de veure'l per tot arreu)
ui, ja paro, que m'enrollo!
arare, d'entrada m'alegro que t'hagi fet riure, però ma mare solia dir-ho.
Comparteixo cada mot que dius parlant de cine.
Una bona recomanació, la tindré en compte. Per cert, la meva mare i el meu avi deien això, però, en castellà, malgrat que sempre parlaven en català:
'Aquest que canta, qui és? 'en su casa le hasen sopas'...'
Per cert, cada vegada hi ha més gent suposadament famosa als quals 'en su casa les hasen sopas'...
Tot recordant qui va anar del Pes de la Palla al Nil.
Publica un comentari a l'entrada