EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dijous, de juliol 27, 2006

Fa prop 28 anys a TRIUNFO










L'estiu de 78 va ser molt calent pel que fa a la llengua catalana perquè normalmente els debats entorn de la llengua són d'àmbit català i quan el debat es fa espanyol és per raons legislatives (Constitució o Estatut).

En aquest cas el tema era entorn el PEN CLUB perquè un escriptor català va gosar titllar d'imperialista el castellà. El resultat és que se li van tirar al coll.

Confesso que un dels periodistes que per mi va entrar a la llista d'enemics de Catalunya va ser Pedro J. Ramírez, aleshores director de Diario 16.

La carta que la revista Triunfo em va publicar era la meva resposta a un article de l'escriptor mexicà Carlos Fuentes.

7 comentaris:

Montse ha dit...

El Pedro Jota és un dels que em fa més fàstic!

Bon article, el teu, com sempre.

I tornem al que diem sempre: hi ha coses que en tants anys no han perdut actualitat. Sembla mentida!

Albert ha dit...

Sí, aquest Pedro Jota, marit d'Agata Ruiz de la Prada, marca que jo boicotejo, és qui més ha ajudat a l'Aznar.

Dessmond ha dit...

Era l'època -més o menys- en que el malagunayat Adolfo Suárez va dir allò que "era de idiotas pensar que se podia dar clases de física cuántica en catalán", perque la nostra llengua només dona per estar per casa. Amb un dialecte no es pot fer ensenyament universitari. Quin sapastre en forma de president del govern!

Albert ha dit...

Adolfo Suàrez no va estar encertat, evidentment, i l'AVUI em va publicar una carta meva criticant aquestes paraules; tanmateix, encara que ell provenia del Movimiento Nacional de Franco, va ser molt millor que l'Aznar.

Anònim ha dit...

La qüestió de la llengua sempre serà polèmica perquè en el fons, al món, més enllà del nostre petit reducte català -i també hispànic- hi ha una tendència general a la fagocitació de minories. Al capdavall, el llatí es va 'menjar' altres llengües i a cada estat hi ha una llengua més oficial que les altres, llengua que no sempre s'ha imposat a la força sinó amb mètodes diversos. Personalment -i crec que això no és anar en contra del meu propi catalanisme- crec que durant el segle XVIII hi va haver un bon moment a l'estat espanyol, amb el govern de Carles III, en què, de continuar així, hauria passat amb el castellà com amb el francès a França, és a dir, a una acceptació molt més generalitzada. Quan l'estat té prestigi i és fort molta gent 's'hi apunta' però després van venir els desastres del XIX i el XX, l'estat espanyol entra en una llarga crisi, que, crec, encara cueja, i ser espanyol no té, ja massa valor. De tot plegat i de la pèrdua colonial en va sorgir la Renaixença i el catalanisme actual que ja veurem com pot evolucionar. Si no es que l'anglès se'ns cruspeix a tots plegats. D'aquest segle XVIII amb un espanyolisme en alça en queden restes i documents a moltes poblacions, només cal veure els santuaris, esglésies i cases d'aquesta època i els escrits i administració d'aleshores. De vegades també ens fem una història al nostre gust, però hi ha moltes variables i situacions a considerar.

Albert ha dit...

Hola Júlia, Estic d'acord amb tu Júlia i encara que admeto que no ho havia reflexionat gaire, per falta de coneixements suficients, això que dius del període de Carles III, el cert és que és quan es va fer aquesta meravella que va del carrer del Carme a l'Hospital i segur que té relació amb el que dius.

Anònim ha dit...

Cool blog, interesting information... Keep it UP » »