ALLÒ DE QUÈ PARLEM ROMAN INEXPLORAT, basat en 'Els meus premis', de Thomas Bernhard

Dramatúrgia: Evelyn Arévalo i Pep Tosar. 

Traducció: Clara Formosa. 
Intèrprets: Imma Colomer, Pep Tosar i Òscar Intente. 
Espai escènic i vestuari: Evelyn Arévalo i Pep Tosar. Disseny de la il·luminació: Pep Tosar. 
Ajudant de direcció: Evelyn Arévalo. 
Direcció: Pep Tosar. 
Grec 2013. 
Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc

Text del programa: El seu és un món fascinador on no hi falta l’humor, però darrere d’aquest humor s’amaga sempre una mirada fosca i desesperada sobre la cultura i, en definitiva, sobre l’existència mateixa. Thomas Bernhard no va vacil·lar mai a furgar en les ferides humanes per tal d’estudiar-ne l’abast, tant en peces teatrals tan dures com Ritter, Dene, Voss com en novel·les com Correcció, per esmentar algunes de les seves creacions. La darrera obra que va deixar llesta per publicar és Els meus premis, nou relats on la creació literària i la vida de l’autor troben sovint punts de connexió. D’aquestes històries parteix Pep Tosar per parlar de l’obra i de l’existència mateixa d’un escriptor que, curiosament, odiava els premis i que, tot i no refusar-los ni negar-se a rebre’n la dotació, sovint irritava els qui li havien concedit amb els seus àcids discursos d’acceptació

És una obra densa pel contingut, però en la forma és lleugera perquè Thomas Bernhard tot parlant dels premis literaris que va rebre ens els va farcin de les anècdotes que envolten a cada cas, a cada premi. Naturalment, en aquest cas, l'anècdota és a on s'aprofita o és l'excusa per a fer una mordaç crítica a la societat austríaca, una crítica feta amb gran sentit de l'humor. Així en explica la seva aventura per a comprar-se el seu primer vestit o que la ministra de cultura dormia mentre ell rebia el premi.

Sense menystenir el treballd'Oscar Intente i de l'entranyable Imma Colomer, el protagonisme de l'obra se l'emporta el Pep

Tosar. Tot i que no sabem com parlava Thomas Bernhard cal dir que el Pep Tosar l'hi dona una marca molt característica, com una mena d'eccèntric que en resulta un treball molt difícil per a qualsevol actor.

Joan-Anton Benach a La Vanguardia:
Una vegada més, en les petites formes teatrals hi ha la grandesa de l’art dramàtic. Un home explica a un periodista les seves peripècies personals i professionals, i la fidel companya de l’entrevistat l’escolta per reblar el clau de les seves opinions. A l’escena només un tresillo. Els diàlegs són mínims. En aquest cas el que compta són els relats successius del protagonista, darrere del qual l’espectador descobreix una personalitat i una llegenda sàviament corregides