REPARTIMENT:
Compañía Banfield Teatro Ensamble
Gabriel Beck (Beto, el hijo)
Lide Uranga (Matilde, la madre)
Carlos Rosas (José, el padre)
Soledad Bautista (María Pía, la hija)
José Pablo Suárez (Mariano, el novio)
DISSENY D'ESCENOGRAFIA: Luciano Stechina
ASSISTENT DE DIRECCIÓ: Mariana Fossatti
PRODUCCIÓ: Banfield Teatro Ensamble
Teatre Romea
No hi ha dubte que es tracta d'una gran obra teatral, però que resulta inquietant, ningún pot quedar indiferent a les diferents motivacions dels personatges que apareixen perquè l'espectador pot fàcilment despertar simpatia per uns, tendresa per un altres, odi per un altre, però què podem sentir pel boig? Perdoneu, no és que sigui boig, de fet és el més lúcid; també és el fill petit i el mimat per la mare, una dona que quan parla, mentre planxa la camisa del marit, ell no l'escolta, però li descobreix que la seva camisa està bruta de pintallavis. Ell li respon que, ves per on, la camisa l'havia deixada a un company de la feina. S'ho creurà la mare? No ho sabem, però qui no s'ho creu és el fill.
I el fill, quan es posa a l'atac, primer fa "kixx, kixx, kixx" mentre amb la mà dreta traça "el signo del zorro" (perdoneu, però no encaixa dir el signe de la guineu).
La mare o l'esposa és un ser feble, només és mestressa de casa i no sap res del món d'ara, però, com totes les dones, sí que sap de la vida.
El personatge més entranyable és la filla de la casa, ella té un gran conflicte. Estima el seu germà, però el vol amagar perquè la família espera un invitat que és molt important per ella. L'home amb qui ella vol unir la seva vida. Es tracta d'una família humil amb una casa senzilla fins al punt que quan ella li ensenya el menjador, el millor de la casa és una paret que el pare ha arreglat fa poc. Per altra banda, el jove pretendent mira la peça amb una mirada expressiva que s'adona perfectament a on ha anat a parar, per això el primer que pregunta és si corre perill el cotxe que ha deixat davant la casa. Ell viu al nord, en un dels barris rics de Buenos Aires.
Serà en plena reunió familia, amb el jove inclós, quan es repetirà "el signo del zorro" i el fill de la casa parlará de la camisa tacada del seu pare. Una bomba que esclata al final de l'obra.
A l'arribar en aquest punt els espectador ens hem fet un fart de riure i de patir amb la noia i la mare, però al final és quasi de tragèdia grega, sense sang. Al mateix temps l'encadament de conflictes, uns més que altres, ha permès adonar-nos del gran treball dels actors. Dit sigui de passada, el mèrit no és únicament del director, sinó de tots els actors perquè tots ells ha construït la dramatúrgia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada