MISÁNTROPO, de Molière

Magnífica, contemporània i sorprenent versió 
lliure de Miguel del Arco. 
Direcció: Miguel del Arco
Intèrprets: Israel Elejalde Alcestes / Bárbara Lennie Celimena /
José Luis Martínez Clitandro / Miriam Montilla Elianta /
Manuela Paso Arsinoé / Raúl Prieto Filinto /
Cristóbal Suárez Oronte
Teatre Lliure, Montjuïc

L'Alcestes, el nostre protagonista, vol, anhela viure en la veritat. Vol ser honest i sincer i que els altres ho siguin amb ell. Però, com qualsevol ésser humà, està carregat de contradiccions. Són aquestes contradiccions, i la seva incapacitat per trobar el terme mig que el deixi viure, allò que el porta a retirar-se al desert pel qual clama des de la primera conversa amb el seu amic Filint.
L'Alcestes lliura una lluita desesperada que m'emociona profundament. Potser per la passió dels seus actes en una època laxa com la nostra, en què sembla que s'imposa el “tot s'hi val”. En la qual cada vegada costa més distingir allò que està bé d'allò que està malament i, per tant, es difumina la idea de què és la llibertat. En què, a força de no voler que les coses siguin blanques o negres, tot s'ha tornat gris. L'Alcestes posa en perill la seva integritat per defensar la veritat. Perquè no s'acomoda a la ficció imperant i perquè està disposat a perdre-ho tot per defensar allò en què creu. Potser té raó o potser no. Del que estic segur, desgraciadament, és que no conec gaires homes com ell.
Miguel del Arco

Si en el títols de crèdit he fet el que no s’acostumar a fer, que és elogiar el que ha fet la versió lliure d’un text clàssic, és perquè sens dubte sóc del parer que és la millor versió lliure  que he sentit d’una obra de teatre. Normalmente sóc del criteri que cal respectar el text de l’autor i si no que li posin un altre títol; tanmateix, estic conveçut que si Jean-Baptiste Poquelin, més conegut com a Molière, si aixequés el cap, es treuria el seu gran barret i abraçaria a Miguel del Arco.

L’espai de l’obra ja no és un saló en el que es reuneix l’aristocràcia per fer conxorxes i criticar-se entre ells hipòcritament, sinó una discoteca en la que es troben per a fer el mateix d’una altra manera.

No em puc estar que de dir que la millor escena i en la que és per mi l’actor més interessant pel seu magnífic treball, és l’escena interpretada per Cristóbal Suárez (Oronte) que en l’original representa un poeta que recita un sonet que acabar de fer i del que està la mar de cofoi, però que el protagonista (Alcestes) li diu que no val res, mentre que en aquesta versió el personatge va de cantautor, cantar la cançó i el protgagonista li diu que és un “truño”. La realitat és que la cançó podria ser una d’aquestes dolentes que Espanya podria haver enviat al Festival de l’Eurovision, però que el cantant és guapo i ho fa bé. No obstant, tots els intérprets broden el seu paper i destaquem també la que fa de Celimena és sexy i vestida amb elegant atreviment, guapíssima. 

Israel Elejalde, Bárbara Lennie, Cristóbal Suárez.