A La Vanguardia d'ahir diumenge, 11 Gener, a la secció d'Obituaris i sota el títol "Mainadera malèfica i musa de Samuel Beckett" Billie Whitelaw (1932-2014)En el text ens diu que va morir el 21 de desembre va morir i més endavant llegim "Sempre implacable i puntillós fins a extrems malaltissos (es refereix a Beckett), el 1971 va escriure per a Billie Whitelaw el monóleg Not I, només al final dels duríssims assajos, Beckett va saber que durant aquelles interminables jornades el fill de Whitelaw havia tingut un atac de meningitis que ella li havia amagat per no portar-li problemes. L'autor es va sentir culpable i va demanar que el perdonés per no habver-se'n adonat."
La Vanguardia s'equivoca, no va ser el 1971, sinó el 1973.
Quan el 1973 vaig entrar al Royal Court Theatre, a Sloane Sqare, Londres, Krapps's Last Tape, interpretada per Albert Finney, que no em va atrapar; però tot una altra cosa va ser Not I. Un monòleg interior interpretat per Billie Whitelaw.
per a veure dues petites peces de Samuel Beckett, no sabia res de Billie Whitelaw. La primera peça em va resultar estranya, no em va atrapar.
Respecte a Not I He dit monòleg interior? Mare meva! Va ser més que un monòleg. Tècnicament podríem dir flux de consciència, però l'obra per boca, Mouth, de Whitelaw és més aviat un torrent de conciència.
El treball que hi fa és indescriptible, però qui dubti ho pot comprovar. Invito a mirar el video en el que primer veurem a Billie Whitelaw parlant de la seva interpretació i després el principi de l'obra, que podeu seguir a:
 | ||||||||||||||||
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada