Joc de miralls, d'Annie Baker

Teatre Lliure de Montjuïc

Traducció: Cristina Genebat 
Direcció: Juan Carlos Martel Beyod
Intèrprets
Aina Clotet Teresa / Eduard Farelo Xus / Jordi Martínez Jaume / Isabel Rocatti Martina / Elena Tarrats Laura 

Programa de mà:

He volgut mostrar la bellesa i la noblesa de la gent quan es llança amb seriositat i naturalitat a alguna cosa, encara que sigui una recreació terapèutica. Jo odio el noranta per cent de les paraules que dic. I penso que en bona part això em fa ser dramaturga. La manera com parlem els éssers humans em sembla fins i tot dolorosa, no sonem mai tal com voldríem. Sempre ens aturem enmig d’una frase perquè ens fa terror dir alguna inconveniència. Parlar és una mena de misèria. I suposo que em consola trobar els ritmes i la poesia accidental en els intents inadequats de tothom per expressar els seus pensaments. Tots vivim cada dia, en una mena de silenci, el patiment d’intentar comunicar als altres què volem i què pensem. Annie Baker.

Com pot ser que una dramaturga tan jove hagi sacsejat el panorama teatral dels Estats Units amb una obra aparentment tan simple com una classe de teatre? I és que l’obra de l’Annie és això, unes classes de teatre en una mena de petit centre cívic amb gent que, per un motiu o altre, necessiten expressar-se d’una altra manera fora de l’habitual per sortir del punt on  han arribat no se sap com. Una comèdia que utilitza el teatre com a teràpia indirecta. Juan Carlos Martel Bayod.

Aquesta estranya i curiosa peça teatral no està plantejada com una obra teatral, sinó com funciona una mescla, molt americana per cert, una escola que prepara els alumnes pel teatre, abans d’anar a una escola de teatre, i, al mateix temps, fer teràpia de grup. La preparació teatral té més Dale Carnegie per a desinhibir de manera que els alumnes generen, com sers humans que són, amb les seves interaccions fora de classe el drama.

No cal dir doncs que la cosa funciona, un s’ho passa bé, però és evident que al cap de vint-i-quatre hores ja està tot oblidat; tanmateix, com he dit, és una peça curiosa i si un té el temps li recomano veure-la.