Teatre Nacional de Catalunya
Direcció: Lluís Homar
Traducció: Xavier Albertí
Intérprets: Andreu Benito Joan Carreras Roger Casamajor Lluís Homar Eduard Muntada Victòria Pagès Quimet Pla Mar Ulldemolins Oscar Valsecchi Lluís Villanueva Pau Vinyals
No hi ha dubte que Eduardo de Filippo (1900-1984), premi Nobel de Literatura, és un dels autors teatrals més importants del segle XX i la seva obra no ha perdut actualitat.
L'obra que m'ocupa no se l'hauria de perdre cap persona interessada pel teatre, sigui com actor, director o simplement espectador perquè el conjunt de l'obra no és altra cosa que una mena de lliçó de teatre, una classe magistral.
L'essència de l'obra està amb la paraula "postís" perquè efectivament els actors, disfressats amb un postís poden sortir a l'escenari representant cada vegada allò que els convingui de forma que mai no hi ha engany perquè cada postís és una persona, o personatge, diferent i sota aquesta convenció el públic està conforme, però com aquests personats disfressats se les tenen amb uns que no, aquí es genera un joc de malentesos. Tanmateix cal dir, que no és la típica obra que juga i abusa amb els malentesos. Tal com he dit més amunt és una lliçó de teatre i poca lliçó seria si la ficció es basés amb els malentesos.
Des del punt de vista de la interpretació cal dir que està magníficament treballada i que l'estimat Lluís Homar fa també una lliçó de com dir. Una lliçó que a vegades la trobem a faltar.
Traducció: Xavier Albertí
Intérprets: Andreu Benito Joan Carreras Roger Casamajor Lluís Homar Eduard Muntada Victòria Pagès Quimet Pla Mar Ulldemolins Oscar Valsecchi Lluís Villanueva Pau Vinyals
No hi ha dubte que Eduardo de Filippo (1900-1984), premi Nobel de Literatura, és un dels autors teatrals més importants del segle XX i la seva obra no ha perdut actualitat.
L'obra que m'ocupa no se l'hauria de perdre cap persona interessada pel teatre, sigui com actor, director o simplement espectador perquè el conjunt de l'obra no és altra cosa que una mena de lliçó de teatre, una classe magistral.
L'essència de l'obra està amb la paraula "postís" perquè efectivament els actors, disfressats amb un postís poden sortir a l'escenari representant cada vegada allò que els convingui de forma que mai no hi ha engany perquè cada postís és una persona, o personatge, diferent i sota aquesta convenció el públic està conforme, però com aquests personats disfressats se les tenen amb uns que no, aquí es genera un joc de malentesos. Tanmateix cal dir, que no és la típica obra que juga i abusa amb els malentesos. Tal com he dit més amunt és una lliçó de teatre i poca lliçó seria si la ficció es basés amb els malentesos.
Des del punt de vista de la interpretació cal dir que està magníficament treballada i que l'estimat Lluís Homar fa també una lliçó de com dir. Una lliçó que a vegades la trobem a faltar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada