Idioma:
Castellà
Durada:
Autor: Peter Weiss
Adaptació: Ricardo Iniesta
Dramatúrgia: Ricardo Iniesta
Direcció: Ricardo Iniesta
Ajudant de direcció: Raúl Muñoz
Direcció musical: Luis Navarro Esperanza Abad Marga Reyes
Repartiment: Jerónimo Arenal Manuel Asensio Joaquín Galán Carmen Gallardo Silvia Garzón Lidia Mauduit María Sanz Raúl Sirio Raúl Vera
Músics: Actors i actrius d'Atalaya
Escenografia: Ricardo Iniesta Pepe Távora
Decorats: Sergio Bellido
Il·luminació: Alejandro Conesa
So: Emilio Morales
Audiovisuals: Félix Vázquez
Perruqueria:
Manolo Cortés
Maquillatge:
Manolo Cortés
Vestuari: ,
Carmen de Giles
Coreografia: Juana Casado
Música original: Luis Navarro
Fotografia: Félix Vázquez
Sobre el blog
Encara que potser ja ho he escrit en aquest blog, no esta de més repetir-se. Malgrat que el blog és públic i, per tant, tothom pot dir la seva en l’apartat de comentaris; la funció essencial d’aquest blog és d’arxiu, d’arxiu de la meva memòria que no pot retenir-ho tot, com és normal.
Durant unes setmanes no hi he escrit res😕 tot i que hi he anat al teatre, les darreres entrades han estat penjades recentment, mirant l’agenda per a poder posar una data correcte.
Prego doncs que em desculpeu, tant aquests casos recents com futurs, no em de al públic dit amb el màxim respecte i, per tant, procuraré portar el blog al dia perquè sigui quina sigui la finalitat del blog la feina ben feta és més agraïda pl mateix que la fa.
Sobre “Marat/Sade”
La primera vegada que vaig veure aquesta obra va ser al cine, tot i que no era cine, vull dir que era senzillament un film fet durant la representació teatral, que era dirigida pel mític Peter Brook.
Després va venir a Barcelona, al Teatre Poliorama, una de les produccions teatrals més mítiques de la història del teatre a Barcelona del segle XX i, sense dubte, l més mítica durant el franquisme. El ministre de Franco, Fraga Iribarne va declarar l’estat d’excepció a Espanya i l’autor de l’obra va declarar que no permetia que la seva obra es representés en un país que estava sota l’estat d’excepció. Aquesta famosa producció estava dirigida pel també mític director teatral Adolfo Marsillach. Com aleshores tenia un vincle amb la seva família em va arribr l’ avís que aquell dia era el darrer de la representació. Així que cames ajudeu-me vaig anar corrent cap al teatre a veure l’obra. No cal dir que vaig disfrutar-la amb el missatge polític inclós que aleshores tenia.
La representació que he vist avui al Teatre Lliure és una altra cosa. Té al seu haver que és una posada al dia del seu missatge polític, amb clares referències a la corrupció i a la guerra amb finalitats econòmiques; de tota manera al principi no hi entrava perquè em venia al cap l’Adolfo Marsillch; tanmateix, a poc a poc em vaig anar adonant que tenia davant més que una obra de text, un magnífic i sobri espectacle. Una demostració que el bon teatre o espectacle es pot fer lluir sense necessitat d’un gran dispendi econòmic.
De forma que s’hi gaudeix d’una magnífica escenografia, coreografia i un moviment a l’escenari perfectes. Una obra veritablement coral en la que gairebé tots canten i ballen. Només hi ha un punt que no em puc estar d’apuntar, tot i que no el considero greu, em va cridar l’atenció. Algunes cançons, la triomfal del darrera també, tenen una mena de cadència, potser no és la paraula adequada perquè no sóc gens musicòleg, que recorden a les del musical “Les Miserables”, però això no resta cap mèrit a l’obra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada