Es tracta d'una autobiografia que comença quan la nit del divendres 28 de febrer de 2004, a la Isabel li va canviar completament la vida. Tan sols tenia vint-i-quatre anys i, com moltes altres joves, estava sopant amb uns altres amics. De sobte, els músculs se li van destensar, va intentar cridar i... ja no recorda res més. Va patir un ictus, un accident cerebral. Sis anys després, gràcies al seu esperit inconformista i lluitador i el seu afany per superar els contratemps i ser feliç, ha aconseguit a portar el timó de la seva vida.
El llibre que acabo de llegir és molt emotiu perquè un no pot evitar identificar-se, sinó amb ella, sí amb els seus pares perquè la tenacitat de la Isabel es converteix amb la tenacitat dels seus pares. La mare fent de terapauta quan ell no hi és, mentre que el pare fent la gestió de carrer o de despatx, que vol dir el telèfon i el correu electrònic per a trobar el millor tracta, tècnic i humà, per la seva filla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada