NUESTRAS RIQUEZAS - Una librería en Argel per Kaouther Adimi, títol original "Nos richeses", 2018, traducció Manuel Arranz, Editorial Libros del Asteroide, Barcelona. (181 pàgs.)

Aquest llibre és el resultat d'un gran treball de recerca perquè encara que els fets narrats no siguin antics, tot el contrari comence pel 1930 cal tenir en compte que en el Tercer Món la cura dels arxius és inferior encara que també aquí podem trobar amb arxius que ens farien caure la cara de vergonya. Cal precisar que com el llibre no pretén ser un treball historiogràfic, sinó que és literatura pura i de la millor, per això l'autora al dedica la seva obra "A los de la calle Hamani".

-------------------------------------------------------------------------------------

Te hallarás frente a la Historia, la grande, la que ha conmocionado a este mundo, pero también frente a la pequeña, frente a la de un hombre, Edmond Charlot, que en 1936, a la edad de veintiún años, abrió la libreria de préstamo. Las Verdaderas Riquezas.

Diario de Edmond Charlot - 28 de abril 1936

Rebelión en Asturias se publicará en unas semanas. La obra está dedicada a "Argel por los amigos del Teatro del Trabajo. A Sánchez, Santiago, Antonio, Ruiz y León.

Diario de Edmond Charlot - 22 de julio de 1939

Confieso a mis amigos que yo jamás he separado la librería de la edición... No puedo creer que se pueda ser editor si no se ha sido antes, o no se es a la vez, librero.

Alemania, 1940 

Se cuenta que algunos soldados alemanes han sido lanzados en paracaídas en plena noche sobre los pueblos perdidos de Argelia. Traen latas de conserva y regalan chocolate a los niños. Han venido para tratar de convencernos que nos unamos al ejército hitleriano, que promete expulsar a Francia del país. 

Pero Francia necesita a los indígenas en sus tropas...Nos convertimos un poco en franceses, pero no realmente. Sobre todo, somos francotiradores, carne de cañón... No paran de repetirnos patria, valor, honor...pero en realidad, en el frente, en lo que pensamos sobre todo es en el hambre, en el frío, en que no comprendemos esta guerra,...

Diario de Edmond Charlot - Argel,1940-1944

Mi hermano Pierre y el hermanos de Albert Camus, Lucien, se unen al equipo de Las Verdaderas Riquezas. 19 de marzo de 1941

Acabo de salir de la cárcel. ¡Un mes en chirona! Gracias a Gertrude Stein.17 de marzo de 1942

¡Nos libramos de la autoridad de Vichy y nos convertimos en la capital de la Francia libre! 6 de abril de 1942

Robert Aron me hace saber que el general De Gaulle nos felicita por el primer número de L'Arche, cuyas pruebas ha podido ver. 8 de febrero de 1944

Me comunican que Saint-Exupéry puede haberse estrellado. 1 de agosto de 1944.

Diario de Edmond Charlot - París, 1945-1949

Ahora estamos instalados en el Café de Flore, donde tomamos el desayuno  no lejos de Sartre y Simone de Beauvoir. 11 de febrero de 1945

He cedido la librería Las Verdaderas Riquezas a mi hermano Pierre, pues ya no podía ocuparme de ella y necesito dinero para terminar los trabajos en mi "burdel". Me está costando más de lo que había previsto. Congoja al pensar en el largo pasillo a que se reducía mi pequeña librería en el 2 bis de la calle Charras. ¡Con Pierre y su mujer estará en buenas manos! 3 de mayo de 1947

Camus me notifica que se retira y reclama sus derechos de autor. Le comprendo. 16 de junio 1948.

---------------------------------------------------------------------------------

En NUESTRAS RIQUEZAS la autora mezcla pasado y presente, realidad y ficción, para hablarnos de la historia de Argelia y, sobre todo, de un oficio que no se entiende sin el amor a los libros y que es fundamental para la supervivencia de la literatura. Un libro que se lee con gusto y que tiene una mezcla interesante de humanidad y de historia.

PEDRES A LA BUTXACA per Kaouther Adimi, títol original “Despierres dans ma poche”, 2016, traducció d’Anna Casassas Figueras, Edicions del Periscopi SLU. (164 pàgs.)

 

Crec que la millor presentació del llibre és la que fa l’autora.

Kaouther Adimi (Alger, 1986) és llicenciada en literatura moderna i en gestió internacional de recursos humans. Va decidir instal.larse a París després de viure a Alger, Orà i Grenoble, i es considera algeriana i francesa d’adopció. Els seus relats curts  han estat distingits dues vegades amb el Premi Jove Escriptor Francès de Muret (2006 i 2008)  i el Premi del FELIV (Festival Internacional de la Literatura i del Llibre Juvenil d’Alger, 2008). Amb la seva primera novel.la, L’envers des autres (2011), va guanyar el Premi Literari de la Vocació. El setembre del 2017 va publicar Les nostres riqueses (Periscopi, 2018), el llibre que l’ha consagrat en l’escena francesa i algeriana i que, a més de nombrosos premis al seu país, li va valer la Menció Especial del Premi Llibreter 2019.

L'obra que m'ocupa es pot considerar autobiogràfica, però casl dir que d'aquesta paraula no en podem fer gaire cas. No oblidaré el meu professor de literatura que solia repetir el cas del gran Vladimir Nabókov en el que hi havia més veritats de la seva vida real en les seves novel.les, com el cas de "Lolita", i més mentides en les seves obres autobiogràfiques. Aquesta observació no és per a què penseu que Kaother Adimis també menteix, però sí que és una premisa per a tenir en compte.

Evidentment hi ha dos aspectes que es relacionen i que en certa mesura confirmen la seva veritat. La principal preocupació d'ella i de la seva mare és que no es casi. En aquest sentit a ella li preocupa tenir poc pit. Les dues coses són veritat i més encara si es vol casar amb un home de la seva terra. 

La coincidència bàsica és que l'autora i el personatge va néixer a Alger i treballa a París. Un aspecte interessant és que el personatge no té a París amics ni amigues. Precisem, sí té una amiga, però que és una relació d'amistat pura perquè ella és una dona molt culte, per això fa una feina intel.lectual i la seva amiga, la Clothilde és una dona del carrer, és a dir, sempre està al carrer. 

La Clothilde vol saber quan tinc previst marxar cap a Alger, però no té cap noció del temps. Cada dia es pensa que és l'endemà...Em pregunta: "Perquè tens els ulls apagats?. Aleshores explico. Algèria i les seves dones. Els somnis de casar-se. Les feministes, les arribistes, les guapes, les riques, gairebé totes han abandonat la causa. Volen un home, un benestar, una situació. Tenen por d'aquests mateixos homes: "I les òrfenes?"

Sóc una barra travessera: ben al mig, ni al davant, ni al darrera, ni lletja, ni superba. Atrapada entre Alger i París, entre l'obstinació de la mare perquè torni a casa per casar-me i la meva vida còmoda a París.

Ser una barra travessera és com un integrista sense barba, un policia sense bigoti...És incoherent. Totema la setmana em pregunten: "Vostè hi està a favor o en contra?. Jo sempre estic entremig, ni a favor ni en contra. És la barreja extranya de toc de queda i rai, de dones amb vel i dones en biquini, el que ha fet de mi una barra travessera."

Aquest matí m'he despertat tard. M'he descuidat de posar-me els sostenidors. No se n'ha adonat ningú tret de la Françoise, que amb tota la perfídia m'ha preguntat si volia que m'anul.lés les cites del matí perquè pogués tornar a casa a acabar de vestir-me. La bruixa.

- La Clothilde em diu: Les persones com nosaltres no es fan mai adultes. Encara que et casessis, continuaries sempre plena de dubtes.

- Però la solitud desapareixerà.

- Es pot ser dos i estar sola. Es pot estar molt sol en parella.

- Doncs així de què serveix?

Riu

Espero que els qui han tingut la paciència de llegir aquestes citacions acabin llegint el llibre. Són només 164 pàgines, però tot és pura psicologia de la bona i, per descomptat, una llenguatge planer que entra com bresques.

Sophie Joubert, L'Humanité - "Discret homenatge a Virginia Woolf, que es va suicidar amb les botxaques plenes de còdols, ...

´

...Y ahí lo dejo - CRÓNICA DE UN PROCESO, de Gonzalo Boye, Editorial: Rocaeditorial, Barcelona, 2019.

 

Aquest llibre tracta de l'aventura legal que van viure a partir del moment que van sortir d'Espanya per no anar a la presó per ser dels que van prendre part activa en el referèndum de l'1 d'octubre del 2017, és a dir,  Carles Puigdemont, Lluís Puig, Antoni Comín, Meritxell Serret i Clara Ponsatí.

Són moltes les pàgines interessants que un voldria transcriure, per tant, com de costum he fet una tria:

------------------------------------------------------------

Pg. 31: distinguir entre lo que realmente es una rebelión y/o sedición y lo que es no más que el ejercicio de derechos fundamentales como la libertad de expresión, reunión, manifestación, etc.

Pg. 41: explicarle a un juz belga que una jueza española estaba actuando en función de criterios políticos no era fácil, y por eso decidimos invertir el orden de nuestros planteamientos, comenzando por la falta de garantías de debido proceso para concluir que esta se sustentaba en que estábamos ante una persecución política.

Pg. 43: Este es un criterio español que contraviene las diversas normas europeas, así como claras sentencias del Tribunal de Justicia de la Unión y del propio Tribunal Europeo de Derecho Humanos, pero en la Audiencia Nacional, y luego en el Supremo, esas cosas no parecen preocupar.

Pg. 177: Bélgica, el 2 de septiembre, en la adiencia de la reclamación extradicional de Josep Arenas (Valtònyc) en Gante y, además teníamos señalada la vista, en el caso de Llarena, para el 4 a las nueve de la mañana. ..., por la postura del fiscal (belga) que no admitió la pretensión española de presentar el caso como un delito de terrorismo.