Concurs Internacional de Cant Jaume Aragall

Ahir dissabte vaig ser al Palau de la Música per a veure els finalistes del Concurs Internacional de Cant Jaume Aragall.

Han actuat els primers, segons i tercers premis. No deixe de ser curiós que entre els premiats hi ha un pes destacat els procedents de Corea del Sud, 6 exactament. Les altres nacionalitats eren Espanya 2 i Eslovència, Ucraïna, Itàlia amb 1. El programa del Palau no indica exactament d'on són exactament els dos espanyols.

A banda dos aquest aspecte estadístic. Des del punt de vista artístic ha estat un programa agraït doncs tots han cantat un ària operística i els del primer premi n'han cantat dues, que són una espanyola i un coreà.

Les composicions eren dels noms que més sonen d'itàlia i França.

Al final ha sortit el propi Jaume Aragall a fer una salutació. A la foto se'l pot veure en el moment que va a saludar els qui tenen el primer premi.

La Marató des del balcó

"Syriana", de Stephen Gaghan

Avui he vist Syriana. Dirigida per Stephen Gaghan. Intérprets: Amanda Peet, Chris Cooper, Christopher Plummer, George Clooney, Matt Damon, William Hurt, Jeffrey Wright, Alexander Siddig.

Com sabeu aquesta pel.lícula no ha guanyat cap estatueta, però ni falta que li fa. La pel.lícula és pot classificar com de política-denúncia en el sentit que retrata, crec que fidelment, la política i corrupció que hi ha a les més altes esferes perquè tracta del trip-i-joc que es dona en el món del petroli a nivell mundial, que si els xinesos volen el petroli de Kahaztan, que si els americans el volen per ells, que si és patriotisme quan la corrupció serveix per a què el petroli vagi als E.U.A. i no a un altre lloc.

Com és una pel.lícula a l'estil de Short cuts, en la que diferents històries es creuen per formar-ne una, podem dir que hi ha vàries pel.lícules. Per exemple, està retratat molt bé com es construeix un terrorista-suicida-islàmic: primer perd la feina que tenia perquè la petrolera en la que treballava canvia de propietari, atur, lliçons de Coran, fe i suicidi.

Per altra banda, també es pinta l'absurditat de l'ofici d'espia, que és difícil saber si els guanys compensen la constant manipulació a què està sotmès.

Evidentment, el tema que s'emporta la tallada del lleó a la pel.lícula és el joc negoci-política. Crec que s'hauria d'inventar el mot quan les dues coses van perfectament juntes, potser ja es dona per fet, el cas és que diuen que quan Dick Chenney va veure aquesta pel.lícula va dir que li va agradar, però va posar cara de poker, la qual cosa fa pensar que es va donar per aludit.

Val a dir, que és una pel.lícula un xic complicada pel creuament que he esmentat i perquè encara que sigui una pel.lícula d'acció també té molt de diàleg, que, lògicament cal seguir.

És molt bona.

Esperança

Sembla que per molts la consigna és esperança i veig que per uns altres la paraula és desconfiança. Esperem que uns i altres enRAONIN.

Com avui és un dia amb molts articles sobre ETA, en recomano un que considero molt equànim, el de Salvador Cardús

"El senyor de la casa", Carl Theodor Dreyer

A la matinada del dissabte 18, vaig veure al Canal 33 la pel.lícula El senyor de la casa, títol original: Du skal aere din hustru. Pel·lícula muda Producció: Palladium Film, 1925 (Dinamarca) Direcció: Carl Theodor Dreyer / Durada: 107 minuts Guió: Carl Theodor Dreyer, basat en l'obra teatral Tyrannens fald d'Svend Rindom Fotografia: George Schnéevoigth (blanc i negre) Intèrprets: Johannes Meyer (Viktor Frandsen), Astrid Holm (Ida Frandsen), Karin Nellemose (antiga mainadera de Viktor), Clara Schnofeld (Alvilda), Johannes Nielsen (doctor)

Sinòpsi: Viktor és un home tirànic amb la seva dona i els seus fills que només es doblega davant la figura de la seva antiga mainadera. La mainadera, dona ja vella, intel·ligent i assenyada, vol fer-li veure a Viktor que ha de tractar bé la família i li donarà una lliçó fent-lo passar per una experiència humiliant.

Sóc conscient que pot no tenir cap sentit que comenti una pel.lícula de la tele, que acabo de veure perquè la vaig enregistrar en vídeo i que, per tant, no puc recomenar o desaconsellar, però no em puc estar de comentar-la pel fet que confirma que aquest director danès és un dels homes més grans que ha donat el cinema.Quan tenia poc més de vint anys, vaig veure pel canal que s’anomenava UHF la pel.lícula Gertrud de Dreyer, que em revolucionar internement, i considero que és la millor de la història del cinema.

Més recentment, a la Filmoteca, vaig poder veure la resta de les més importants Ordet (La paraula), La Passió de Joana d'Arc, Dies Irae. Totes aquestes molt colpidores i excel.lents. Ordet figura a la llista internacional com una de 10 millors pel.lícules de la història del cinema.

Malgrat que a la introducció de El señor de la casa se'ns diu que el que es representa ja no passa a Dinamarca, malauradament sí que està succeïnt ara encara a altres països. El començament de la pel.lícula ens sitúa a dos quarts de set del matí i la mestressa de la casa/esposa/mare està encenent el foc, preparant l'esmorzar i netejant la roba. Li diu a la filla adolescent, que l’ajuda a la casa, que no encengui ella l’estufa de carbó perquè se li faran malbé les mans. Més tard, el senyor de la casa/marit/pare s'aixeca i protesta perquè no té les sabatilles a mà, perquè el cafè no és a punt i no se li serveix a començament de l'esmorçar tal com ha repetit tantes vegades. L'home menysprea totalment l'esposa i l'esposa, una esposa atemorida que quan li parla li diu “rei”. En una escena, la mare de la protagonista que veu la situació que està vivint a casa i referint-se al marit, diu a la seva filla: t'estàs esgotant físicament i psicològicament, acabaràs malalta. Aquestes paraules de la mare, és a dir, de Carl Theodor Dreyer evidencien que ens està parlant de mobbing quan el mot encara que no s'havia inventat. Ara es parla molt de mobbing com si fos un fenòmen nou i és més que evident que a casa i a la feina sempre ha existit, però ara se li dona nom i per això se'n parla i ha tingut èxit el llibre EL ACOSO MORAL. El maltrato psicológico en la vida cotidiana, de Marie-France Hirigoyen, Paidós, Barcelona, 1999. I és que sembla que el mobbing estigui de moda fins al punt que les pressions que tenen els llogaters se'n diuen mobbing immobiliari, però el dit mobbing, pressió psicològica constant sobre un individu, ha existit sempre.No hi ha dubte doncs que Dreyer s'anticipà al seu temps en molts aspectes de la relació home-dona o en allò que en anglès se'n diu sexual politics

És evident que els actors del cinema mut havien de fer un doble esforç interpretatiu per a compensar la manca del cinema d'aleshores, en aquest sentit és magistral el treball de l’actriu vella que fa el paper d'antiga mainadera, poques vegades les mirades diuen tant.

P.S.- Després d'haver escrit això he sapigut que la pel.lícula comentada és la primera d'un clicle dedicat a Carl Theodor Dreyer i que, per tant, divendres 24 a la nit o, més exactament, a dos quarts d'una de la matinada del dissabte Canal 33 emetrà Ordet. Espero que doncs que això animi a mirar-la, però que ningú no em digui que és una pel.lícula lenta. Ho és. Les ràpides abans les estrenaven a Can Pistoles i ara Cinesa entre altres.

Fa avui 25 anys al diari LA VANGUARDIA

Sospito que molts lectors recorden un manifest contra el català, que d'alguna manera es pot considerar predecessor dels que ara es diuen Convivència Cívica

"El culte a l'emoció", de Michael Lacroix

Acabo de llegir EL CULTE A L'EMOCIÓ, Atrapats en un món d'emocions sense sentiments, de Michael Lacroix, traduït per Ramon Folch i Camarasa, pròleg de Salvador Cardús que és alhora el director de la col.lecció Obertures, d'edicions La Campana, Barcelona, 2005.

Es tracta d'una anàlisi aprofundida i progessiva a mesura que avancem pàgines de les emocions, tal com entenem avui dia una vida emocionant, en la qu es busquen emocions que van més enllà d'allò que és raonable i per per això tenen tan èxit els esports de risc (flirteig amb la mort) i els de lliscar (patinatge in-line, surf, etc.), que donen un emocíó forta o com diu l'autor emoció-xoc.

Encara que és un llibre del que podria aquí escriure desenes de cites, em limitaré i començarem per una que il.lustra com s'usa aquesta cultura de les emocions per manipular-nos. Segur que ens agrada sentir Encara ens podem emocionar, en la nostra època, però quan sabem que la frase era de la campanya de promoció d'un model d'automòbil... i és que l'emoció fa vendre.

I és que el tema de les emocions té molta història perquè tots hem sentit un típica repressió a les emocions com és la de dir Els nens no ploren i ara el terapeuta aconsella allò de Deixa't anar o desbloqueja't . Un altre exemple sobre aquest triomf de les emocions és un cert èxit que tenen els xamans.

Un capítol força interessant és quan ens parla del que anomena les catedrals emocionals, que són Les jornades Mundials de la Joventut a Roma per invitació de Joan Pai II, tot el que voltà els darrers temps i mort de Lady Diana, la pel.lícula Titànic.

Davant doncs d'aquesta bulímia d'emocions l'autor proposa, en contra de l'emoció-xoc, l'emoció-contemplació, però no s'estar d'ironitzar un grup de rock que va treure un disc que es deia Cool Frénésie (frenesia tranquil.la), més contradictori, impossible.

El culte de l'orgasme ha reemplaçat el mapa de la Tendresa. Un adolescent que fa regularment l'amor des dels tretze a catorze anys ¿pot vibrar en la lectura d'un poema de Lamartin o de Verlaine?

L'emoció-xoc és la del crit, la de les muntanyes russes, la de l'excitació, la de l'orgasme. El subjecte esclata en una mena de fulguració. Mentre que l'emoció-contemplació seria la del sospir, no en una descàrrega brusca, sinó en un estat interior mitigat, lànguid, líric. El subjecte dona temps a l'esdeveniment afectiu i facilita la transformació de la seva emoció en un sentiment. L'homo sentiens.

A tal efecte el camí és la disponibilitat o l'art de sentir. Un dels manament per a aquesta disponibilitat és la lentitud perquè La lentitud eixample el breu espais entre el passat i el futur. Aquí l'autor fa una cita de Dürckheim, un dels fundadors del desenvolupament personal, ens diu que per educar la sensibilitat cal que Tot el que feu, feu-ho més a poc a poc i d'aquí Lacroix sentencia D'aquí la superioritat de la lectura damunt del consum d'imatges.

Evidentment ens fa un lúcida crítica d'aquests programes de televisió en què hi ha una claca per a aplaudir qualsevol bona sortida picant, brometa, ximpleria d'aquestes tertulies perquè s'ens fa caure en l'admiració persones que no ens aporten res i es queixe de la dèria de la igualtat perquè per poder admirar, cal admetrre la superioritat, cal acceptar d'inclinar-se davant l'excel.lència i per a assolir la proposada disponibilitat hem d'estar disposat a admirar, però clar, la qualitat.

El sentiment d'admiració fa créixer l'espiritualitat, també fa créixer la ciutadania perquè Una nació posseix una ànima quan els individus conserven un pietós respecte per la seva terra, la seva història, el seu patrimoni, així com per les grans figures artístiques, literàries, polítique, industrials o militars que honoren el seu passat.

Encara que trobeu normal que recomani una pel.lícula o una obra de teatre, avui recomano aquest llibre.

"Antígona", de Sòfocles

Acabo de tenir la gran sort de veure Antígona, de Sòfocles, a la Biblioteca de Catalunya. Dirigida per Oriol Broggi. Adaptació Jeroni Rubió i Rodon. Intérprets: Clara Segura (Antígona), Pep Cruz (Creont), Pau Miró (Corfeu/Ciutadà), Babou Cham (Heman/Ciutadà), Màrcia Cisteró (Ismene/Ciutadana), Enric Serra (Tirésies/Ciutadà), Xavier Serrano (Guàrdia/Missatger/Ciutadà).

En aquest cas no cal que expliqui gens l'obra perquè segur que molts ja sabeu de què va i qui no ho sàpiga, que faci el mateix que he fet jo, clic

Poc m'esperava que una tragèdia grega, és a dir, teatre clàssic, clàssic, m'emocionaria, però confesso que gràcies a una magnífica interpretació doncs l'he gaudida plenament.

Si al principi de tot dic que he tingut la sort de veure aquesta Antígona és no solament a la interpretació, sinó a tot, el vestuari i l'ambientació de l'espai escènic.

Els qui alguna vegada anem a la Biblioteca de Catalunya poden quedar desorientats perquè on es fa és un lloc que l'hi pertany, però no hi ha la biblioteca, sinó que és just davant. Un espai, que és una nau gòtica, meravellós, magnífic i, segurament, fins ara desaprofitat. Aquí hi havia abans l'Escola d'Arts i Oficis, que abans havia estat l'Hospital de la Santa Creu, per això als extrems de l'escenari, encara hi ha els safrejos. El públic està repartit en dos laterals d'uns vint metres mentre que l'escenari està a mig, però amb un espai que potser fa quarant metres, és a dir, molt més gran l'escenari que el conjunt de seients.

Magnífic !

Orient - Occident

ORIENT
Conte japonès

En certa ocasió, un arrogant samurai va voler desafiar un mestre zen a que li explíqués els conceptes del cel i de l'infern.
Però, vet-a-aquí, que el monjo va contestarli amb menyspreu:
- No ets més que un bretol i no puc malgastar el meu temps amb les teves ximpleries!
El samurai, ferit en el seu honor, va omplir-se de ràbia, i desembeinant l'espasa, exclamà:
- La teva impertinència et costarà la vida !
- Això -va dir llavors el mestre- això és l'infern.
Sorprès per l'encert de les paraules del mestre sobre la ràbia que l'estava embargant, el samurai es calmà, guardà l'espasà i es va agenollar davant d'ell, en senyal d'agraïment.
- I això -va afegir llavors el mestre-, això és el cel

OCCIDENT
Sóc un seguidor de l'obra d'Erich From, jueu alemany, psicoanalista, sociòleg i psicòleg. Del llibre You shall be as gods (Sereu com déus) podem llegir

In the west, this renaissance of humanism is occurring today amongh adherent of Catholicism, Protestantism, and Judaism, as well as Marxist Socialism. It is a reaction of the two-toed threat which mankind faces today: that of nuclear extinction and that of the transformation of men into appendices of machine. If the spirit and the hopes of Prophets are to prevail, it will depend on the strengh and vitality of this new humanism. For the nontheistic humanists a further question arises: What could take place of religion in a worl in which the "concept" of God may be dead but which the experimental reality behind it must live? The atheistic position prevalent in the XIX century suffers from the same bias as the theistic position that of making the "concept" of God the main issue rather than the values which symbolizes. Atheism was essentially a declaration of independence from the principle of the supreme ruler rather than an answer to the spiritual problem of man.

Foto inpirada amb zen. Llibre editat per Fawcett Oremier Book, E.U.A. 1966

Ateus de Catalunya i el Concordat

Aquest dimarts vaig assistir a una de les trobades que de tant en tant fa Ateus de Catalunya. Encara que no vaig poder ser-hi tota l'estona vaig poder escoltar la interessant xerrada que ens va fer el senyor Albert Riba, president, relacionada amb l'actual Concordat entre Espanya i el Vaticà, qui tingui interès en conéixer el contingut de la xerrada, molt interessant, li recomano que me la demani en el comentari o per email i jo li enviaré per email. També és prou interessant visitar-ne la web d'aquesta associació.

Abans de la conferència esmentada se'ns va donar literatura editada per Lliga per la Laïcitat, que vol contribuir a mantenir una cadena d'unió entre tots els ciutadans i ciutadanes que aspiren exercir amb plenitud tots els seus drets, sense restriccions mentals, sense reserves, sense barreres de cap tipus. Podem arribar a trobar-nos en aquest horitzo comú de laïcitat com a substrat i garantia, precisament, de la plenitud en l'exercici de tots els drets ciutadans.

P.S.- Ara podeu clicar aquí
i cerqueu l'entrada amb el mateix títol i la mateixa data