A La Vanguardia avui

Veure Sobre manifestaciones
i ¿De qué se ríe Aznar?

"Panorama des del pont", d'Arthur Miller

Ahir vaig veure aquest obra a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya PANORAMA DES DEL PONT, d'Arthur Miller. Dirigida per Rafel Duran i traduïda per Joan Sellent. Intérprets: Andreu Benito (Alfieri), Toni Sevilla (Eddie Carbone), Carlota Olcina (Catherine), Pepa López (Beatrice), Òscar Rabadan (Marco), Albert Ausellé (Rodolpho), Domènec de Guzman (Mike), Àlvar Triay (Louis), Pep Muñoz (Berelli) i Marc Homs (immgrant).

Fa poc que Arthur Miller va rebre el Premi Príncipe de Asturias 2002, que va acceptar amb un interessant discurs. Aquest gran autor va morir el dia 10 de febrer de l'any passat.

Com durant uns pocs anys va estar casat amb l'actriu Marylin Monroe, que si veieu la meva entrada del dia 5 d'agost veureu que n'era un admirador, considero d'allò més adient posar aquí una foto de la parella de quan es va estrenar a Anglaterra precisament aquesta obra (A view from de bridge)

Just avui llegeixo al diari que aquí hi ha unes perruqueries portades per xinesos que són prostíbuls clandestins. O sigui, que la immigració era un problema -quan Miller va escriure (1955) aquest obra basada en l'ambient dels italians a Brooklyn- i ho és molt ara i aquí.

Eddie Carbone és un camalic del port de Nova York enamorat de la neboda de la seva dona. Un enamorament que no vol reconéixer, la qual cosa el converteix en un heroi negatiu, que no està disposat a renunciar de cap manera malgrat els savis consells de l'advocat Alfieri, quan un recent immigrant s'estableix a casa d'ell i la neboda Catherine i Marco s'enamoren, s'estimen, Eddie no ho pot suportar i esclata la tragèdia.

I en mig de tot això la dona d'Eddie, la Beatrice magníficament interpretada per Pepa López, que fa un treball de gran sensibilitat perquè ha de demostrar que malgra tot està al costat del seu marit, que és, al capdavall, un perdedor. Un home, masclista per descomptat, que no li és permès mostrar els seus sentiments i per això només té una manera d'exterioritzar-los: la violència física.

Alfieri és no solament l'advocat d'Eddie hi fa també el paper de narrador de la història, una mena de veu en off, però s'adressa al públic també podríem dir que fa ell sol de cor.

Val a dir que encara que destaqui a Pepa López, filla d'un afamat xocolater, tots els altres hi fan un gran treball, del que també caldria destacar a Toni Sevilla

No us la perdeu!

LA MUNTANYA MÀGICA, de Thomas Mann

Acabo de llegir La muntanya màgica, de Thomas Mann, traduïda per Carme Gala, editada per Proa, Barcelona 1992. I val a dir que em va costar trobar l’edició catalana perquè fa relativament poc que ha sortit la primera edició íntegre en castellà, per la qual cosa les llibreries en van plenes de la castellana i buides de la catalana.

La lectura de La Muntanya Màgica requereix un esforç especial, però no tant com el que em va caldre per llegir l’Ulisses, de James Joyce, i molt menys que el Guerra i Pau, de Tolstoi.

Aquesta obra de Mann són set anys en la vida de Hans Castorp, un jove alemany que va a fer una visita de tres setmanes a un cosí que està en un sanatori prop de Davos, però que s’hi queda per set anys. Durant aquests anys Hans coneix una sèrie de personatges curiosos que són l’excusa de Mann per convertir una novel.la en el que jo en diria una enciclopèdia amb argument.

En aquesta novel.la tenim de tot, és a dir, la metafísica, el fonògraf, el comunisme, el cinema, els caldeus, la botànica, la república, els jesuïtes. el capitalisme, els templers, la parapsicologia, la teocràcia, l’astronomia, la maçoneria, la guerra, l’antisemitisme, els Rosa-Creu i naturalment l’amor i la malaltia.

Apart dels continguts filosòfics de l’obra, goso dir que és de les que està més bellament escrites. He de suposar que aquí també hi ha, en certa mesura, el mèrit de la traductora.

Així, per exemple, llegim Còmodament i no pas sense dignitat, duia a les espatlles l’alta civilització que la societat dominant de la democràcia comercial urbana transmet als fills. Sense oblidar definicions indestructibles com la malaltia fa molt més corporal l’home, el fa viure només per al cos...

I ja que el tema són els mots i la cultura llegim La parla és la urbanitat pròpiament. La paraula, fins la més contradictòria, vincula... Però la manca de paraules isola.

Desconec si l’autor ha estat a Barcelona, però ho sembla o si més no tenia a la meva ciutat com capital del món del progrés social perquè hi llegim Aquesta primavera, una junta general de la Lliga va ser convocada a Barcelona. Ja sap que aquesta ciutat pot fer gala de les seves importants relacions amb la idea del progrés polític.

Per altra banda llegim I teniu el rang i l’obediència i us demostreu un honor cerimoniós entre vosaltres, i això en el sentit espanyol, per devoció.

El que sí xoca és aquest diàleg

-Oh!, a Espanya. Com ha anat?
-Passadorament. S’hi viatja malament. La gent són mig moros. Castella és molt àrida i dura. El Kremlin és més bonic que el castell o el monestir d’allà al peu de la muntanya...
-El Escorial
-Sí, el castell de Felip. Un castell inhumà. M’ha agradat molt més la dansa popular de Catalunya, la sardana, a toc de cornamusa. Jo també vaig afegir-me al ball. S’agafen tots de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça plena. “C’est charmant”. És humà. M’he comprat una gorreta blava com la que duen els homes i els nois del poble, és gairebé un fes, la “boina”. Me la poso per la cura de repós en en molts moments. Monsieur jutjarà si m’està bé.

No fa gaire que l'Ajuntament ha posat unes plaques a la memòria de Maurici Serrahïma, Xavier Benguerel, Carmen Laforet i Hans Christian Andersen. Crec que caldria mirar si Thomas Mann n'és mereixedor, crec que sí

Fa 62 anys...

Com es pot veure fet una repassada pel meu blog, el meu blog és personal. Evidentment tots els blocs són personals, però en el meu cas tinc la pretensió de ser-ho més pels continguts del que poso pel fet que les meves entrades venen a ser una mena de diari de les coses que faig. Vull dir que jo no tinc la capacitat de crear narrativa literària, ni meravelloses fotos, ni fer una tasca poético-literària, ni una anàlisi política dels mitjans de comunicació, ni de la política pura o l'actiu del socialisme cristià de la filosofia de la política; com tampoc de dur una mena de flirteig amb el món de les emocions o donar una visió poètica de la vida, d'altres saben donar una visió positiva de les coses de la vida, en fi o la mestra que ens parla de les seves especial relacions amb els bojos baixos. En fi jo sóc massa concret, que no sé fer volar coloms.

Així doncs jo he de celebrar que avui fa 62 anys va néixer una persona que després de 31 anys encara té la paciència de seguir al meu costat.

Aquests seixanta dos anys ens permeten tenir una perspectiva de la història que tenen una estranya mescla, aquesta mescla antipàtica de què tornem de tot perquè hem vist moltes coses, grans canvis en l'organització de la vida, política, social i econòmica; però, per altra banda, també hi ha un quelcom d'estrany pel fet que volem estar al dia amb tot, de què els nostres capricis són urgències i no ens volem perdre res del que els joves gaudeixen ara perquè ja s'encarregarà la natura de què ho perdrem tot. De moment, però estem aquí, al blog o a on sigui donant guerra.

Clar que una guerra molt diferent de la que ens parla La Vanguardia que surt a dalt. Així, a les pàgines interiors llegim titulars com Roma, nuevamente bombardeada por los aliados, Berlín, nuevamente atacado por la aviación norteamericana, La cruzada contra el comunismo. En un article de Eugenio Montes escriu La más dolorosa evidencia que ha traido esta segunda guerra mundial es la derrota de Francia, primero, de Italia despues. Finalment assenylo un article que es titula Glosas al discurso de Arrese, Con irrevocable firmeza i que diu Según ha dicho el Ministro Secretario del Movimiento en el importante acto conmemorativo del X aniversario de la fusión de la Falange con las J.O.N.S., ESpaña posee "la doctrina política con un claro valor de defefnsa del Cristianismo frente al mundo subversivo de la amenaza; una moral combativa, demostrada con heroismo en el instante supremo de nuestra guerra de Liberación, y un Caudillo militar y político...

Això és el que hem tingut en quasi la meitat de la vida...

"Orgullo y prejuicio", de Joe Wright

Acabo de veure ORGULLO Y PREJUICIO. Títol original: Pride and Prejudice. Dirigida per Joe Wright. Intérprets: Keira Knightley fa Elizabeth Bennet, Talulah Riley fa de Mary Bennet, Rosamund Pike fa de Jane Bennet, Jena Malone fa de Lydia Benne, Carey Mulligan fa de Kitty Bennet, Donald Sutherland fa de Mr. Bennet, Brenda Blethyn fa de Mrs. Bennet, Claudie Blakley fa de Charlotte Lucas, Sylvester Morand fa de Sir William Lucas, Simon Woods fa Mr. Bingley, Kelly Reilly fa de Caroline Bingley, Matthew Macfadyen fa de Mr. Darcy, Pip Torrens fa de Netherfield Butler, Janet Whiteside fa de Mrs. Hill, Sinead Matthews fa de Betsy. Gènere: Drama. Llargada: 135 minuts.

De la mateixa manera que quan era nen les meves pel.lícules favorites eren les d'espases, ara tinc una especial feblesa per les angleses d'època. Els anglesos saben aprofitar molt bé els castells i palaus que tenen. De tota manera, com passa molt avui dia, la pel.lícula ens sembla anglesa, el progrma que donen al Renoir diu Regne Unit-E.U.A.-França, però mirant els títols de crèdit és totalment made in U.S.A.

No dubto que aquesta pel.lícula té un especial interès per a les persones que han llegitla novel.la de Jane Austin, però jo malauradament no l'he llegida tot i que la tinc a casa... I no deixe de ser curiós que en poc temps ençà s'han estrenat pel.lícules basades amb novel.les de Jane Austin, com Persusasion, Sens and sensibility i Emma

El cas és que per mi aquesta és la millor de les quatre i és que Joe Wright sap treure partit de l'obra que evidencia que ha estudiat a fons els personatges i d'una manera especial és el treball de la protagonista, Keira Knightley fa un treball magnífic, és una cara amb àngel i expressiva alhora i una frescor que enamora l'espectador. Un aspecte a remarcar també és que es nota un bon treball d'equip, en aquest sentit val a dir que les escenes de ball són magnífiques malgrat l'atapeïment de la gent perquè estem parlant de balls cortesans en mansions. També és digne de menció el treball de Donald Sutherland com a pare de la colla de germanes. El personatge menys aconseguit és el que fa Matthew Macfadyen i és que queda per sota del que va fer Lawrence Olivier en una versió de l'any 1940.

La recomano

"El verí del teatre", de Rodolf Sirera

Acabo de veure a l’Espai Brossa EL VERÍ DEL TEATRE, de Rodolf Sirera. Dirigida per Agathe Alexis. Intérprets: Muntsa Alcañiz i Manel Dueso.

Els teatrers poder recordar que es va estrenar fa anys al Teatre Poliorama per Abel Folk i Sergi Mateu, que també era per recordar.

Confesso que l’Espai Brossa és un espai que m’estimo molt pel lloc on és, al barri de la Ribera, petit, acollidor i amb propostes sempre d’una gran dignitat. Això ho poden dir molts. Tanmateix, el que vull dir d’una manera personalíssima que jo tinc un especial feblesa per Muntsa Alcañiz, el motiu és el seu dir, la Muntsa dona una entonació que a la meva oïda converteix la prosa en poesia i escoltar-la és sempre un goig.

El programa de mà ens diu: Subtitulada “Diàleg entre un aristòcrata i un actor”, i seguint l’exmple del “Diàleg entre un sacerdot i un moribund” del Marquès de Sade, la ficció de Rodolf Sirera vol ser desvastadora: sotmetre la intel.ligència a les necessitats ordinàries de la naturalesa. El marquès de ... convida Gabriel de Beaumont, famós actor (1784, poc temps abans de la Revolució Francesa i la Constitució dels Drets Humans) a interpretar per a ell sol, i en la més estricta i perversa veritat, una nova versió de La Mort de Sócrates que acaba d’escriure

No deixe de ser interessant que la directora va fer la mateixa obra en un teatre de París i el director de l’Espai Brossa va demanar-li que ho fes també aquí. I així ha estat i a més amb l’idioma original.

El fet que aquesta obra sigui una reflexió sobre el teatre, pot semblar que la gent que no té el costum d’anar al teatre que no va per ella. Error! Tots fem teatre a la vida.

Un dels aspectes a destacar d’aquesta obra és que és curta i té una escenografia molt senzilla: un silló.

L’aspecte que la fa més atractiva és, però, que realment és una obra de text perquè és un diàleg entre dos, més ben dit, una discussió sobre punts de vista oposats pel que fa a la naturalesa de la realitat, tant del teatre com de la vida real, així com d’allò que separa la vida real de la ficció. L’obra pretén fer-nos reflexionar de la realitat del teatre i, també, de la teatralitat d’allò real en el sentit que la realitat té coses de ficció i la ficció coses reals i el que ens costa és discernir-les. L’única cosa que tots tenim segura és la mort, però la resta és interpretació.

Cobla i ballet al Palau de la Música

El dissabte passat, 25 de febrer, vaig tenir una agradable sorpresa al Palau de la Música i dic molt clarament sorpresa perquè va ser quelcom totalment inesperat. Francament no sóc un entusiasta de la sardana i menys de la tenora, encara que qui llegeixi la meva entrada del dia 20 de novembre d'aquest bloc veurà que sóc aficionat al ballet.

Així doncs vaig anar al Palau a veure la COMPANYIA DE DANSA CARLES IBÁÑEZ, malgrat que el títol genèric de l'espectacle era El so de la tenora i el ballet. La primera part era Solo de tenora, a base de peces d'Albert Guinovart, Paulí Peña, Joan Elias i la Companyia Elèctrica Dharma. La segona part era La cobla amb peces de Manuel Olta, Guiraut de Bornelh, Salvador Brotons, Féliz Martínez Comín i Joaquim Serra.

L'espectacle en conjunt es defineix en el programa com Coreografies de Carles Ibáñez i música d'arrel tradicional. Un espectacle de dansa a partir del llenguatge clàssic sobre músiques amb instruments tradicionals catalans.

Els qui van fer el programa de mà no sabien pas de què anava l'espectacle perquè a la portada hi ha una parella de densaries amb la típic vestuari d'esbart. El que sí és alliçonador és el que diu el programa: El 1937, la ballarina Teresa Boronat triomfava a la sala Pleyel de París, davant de milers d'espectadors, amb una coreografia insòlita: la recreació en solo d'una sardana. L'acompanyava la Cobla Barcelona -que la premsa parisenca batejà com la "troupe incomparable"- en un acte a favor de la República espanyola. Més endavant diu: Els espectadors del Palau assistiran, doncs, a la magnífica represa d'un somni estroncat... a la creació d'un ballet català. Efectivament podem dir que el 25 de febrer va néixer el ballet català, un ballet que no té, doncs res a veure, amb l'esbart.

Tant des del punt de vista tècnic com estètic l'espectacle va ser perfecte. Les danses que es va executar va ser totes d'una gran bellesa i algunes propostes va ser realment emocionant. És evident que el mèrit és de Carles Ibàñez i Padró, que des d'aquí aplaudeixo per a haver re-emprès amb gran encert i talent allò que va començar Teresa Boronat el 1937 i que el pparg parèntesi del franquisme ens ha tingut orfes d'un veritable ballet català, malgrat esforços d'altres, però que no va reixir-hi.

De tota manera, encara que pugui ser un art menor per alguns no em puc estar de dir que el vestuari de la trouppe era d'una gran originalitat, que no té res a envejar als figurins dissenyats per altres grans artistes, com el mateix Picasso.

"LA CABRA o Qui és Sylvia?", d'Edward Albee

El divendres passat, després de la conferència que he ressenyat a l'entrada anteior, vaig anar a corre- cuita cap al Teatre Romea per a veure La cabra o Qui és Sylvia? Autor: Edward Albee, Dirigida i traduïda per Josep Maria Pou. Intérprets: Marta Angelat (Stevie), Josep Maria Pou (Martin), Pau Roca (Billy) i Blai Llopis (Ross), citats amb elmateix ordre que a la segona fotografia.

En el programa de mà Josep Maria Pou ens diu:
LA CABRA és una història d'amor.
Una història d'amor "diferent".
És una comèdia que fa riure i és una tragèdia desoladora.
És teatre convencional i és teatre de l'absurd.
És pura poesia i és una barroeria salvatge.
És una humorada.
Una riallada animal.
Un acudit que ningú no sap com acaba.
L'història d'una soledat i de molt males companyies.
És la sorpresa, la batzegada, l'incredulitat, el dubte.
La provocació pura i dura.
És la "prova del nou" per a la tolerància i la comprensió.
És el cor obert a la irracional naturalesa de l'amor.
És la por i la perversió.
És el desig.
I és la millor obra de teatre que m'ha caigut a les mans des de fa molts anys.

Jo no goso dir que es tracti de la millor obra dels darrers temps, però d'entrada puc dir que l'autor és un dels grans autors i amb el ja he gaudit a Barcelona d'obres com Història del zoo, fa molts anys al Poliorama, i Qui té por de Virginia Woolf, aquesta darrera no fa massa per la gran parella Núria Espert i Adolfo Marsillach al Tívoli.

LA CABRA és possiblment una altra dissecció d'Albee de la vida matrimonial, cosa que ja va fer amb Qui té por de Virgínia Woolf, però aquesta obra desconcertant del tot, però alhora és molt divertida, encara que tingui un rerafons molt seriós: la complexa naturalesa de l'amor, la mescla de la innocència i la seva pèrdua

L'obra comença presentant a Martin, un important arquitecte que acaba de guanyar un premi del màxim prestigi en el ram, i la seva estimada esposa Stevie. Els dos estan pletòrics i hi ha bons gags plens de santa complicitat matrimonial. La cosa no pot pintar millor

Martin rep a casa el seu gran amic de tota la vida, que és un presentador televisiu i li ha de fer una entrevista per a ser emesa i que està relacionada amb el premi. A partir d'aqui comencen els problemes. Martin l'hi enraona del seu amor secret. Aquí l'obra pren un canvi de rumb, comença el que en podríem dir el teatre de l'absurd, en el que Blai Llopis fa un paper magnífic i ple d'agudesa.

Quan la caixa dels trons esclata a les mans de Marta Angelat fa un magnífic treball on surt tota la seva agudesa i ironia. Una violència domèstica plena, alhora, d'elegància, la qual cosa no deixe de ser un premi pel director

Per altra banda el fill del matrimoni que ja ha fet pública la seva condició gai completa el quadre que passa de la placidesa casolana a l'escàndol domèstic. Aquí val a dir que Pau Roca fa un paper magnífic i també emocionant.

Encara que l'obra fa pensa amb la zoofília, i això és que li dona aquest punt d'absurditat a tot plegat, no hi ha un tractament a fons del que en podríem dir sobre aquesta perversió sexual perquè de fet no és en si el tema més important. El tema és, com ja hem dit l'amor i, com sempre, la comunicació o la seva absència.

El que resulta evident per a qualsevol que vegi aquesta obra és que els quatre fa un magnífic paper i només per això ja val la pena veure-la

De tota manera goso a dir que és la millor peça teatral que tenim ara a Barcelona

Recomano molt aquesta obra i aquesta vegada em permeto dir-ho en anglès, en el llenguatge curt dels tabloids: THE BEST SHOW IN TOWN

Dret a Morir Dignament

Oganitzada per l’ASSOCIACIÓ DRET A MORIR DIGNAMENT, de Barcelona, el divendres passat vaig assistir a la conferència sota el títol EL TESTAMENT VITAL/VOLUNTATS ANTICIPADES, que ens acaba de fer el Dr. Marc-Antoni Broggi, el qual és doctor en Medinicina i Cirugia i des de 1991 és el Cap dels Serveis de Cirugia General de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, president de la Societat Catalana de Bioètica i president del Comité d’Ètica Assistencial de l’Hospital Germans Trias i Pujol. És autor de diversos articles, ponències i conferències sobre bioètica i s’ha especialitzat en les relacions metge-pacient. També ha contribuït en la redacció de l’actual projecte d’Estatut de Catalunya

És precisament aquesta relació metge-pacient el punt central o, com es diu ara, la idea force, que va dominar el conjunt de la conferència d’aquest metge que ens va agradar pel seu alt nivell pedagògic, cosa que els profans sempre agraïm.

Així doncs una de les primeres coses que ens va dir és que la Medicina no és dels professionals com ho ha estat històricament, sinó dels pacients. Aquesta distinció tan simple i, per tant, lògica és la que presenta més dificultats perquè el metge es considera que està al seu món. Ens ho va dir d’una manera un xic sorneguera en fer-nos la imatge que, abans quan un pacient passava per la porta de la consulta, el metge que el veia entrar es deia a si mateix tu no saps on entres, estàs entrant a tot un un món que és el meu i del que tu gairebé no ens saps res, però els temps, gràcies a déu, canvien i ara és a l’inrevés i avui dia quan un pacient passa per la porta de la consulta, el pacient s’acosta al metge tot pensant tu no saps qui entra i jo sóc tot un món, del que tu creus saber-ho tot, però no és així, pare compte el que em dius i el que em fas.

Aquest canvi de mentalitat ha causat certa perplexitat en el cos dels metges i ha creat certes intoleràncies en alguns aspectes.

El metge ha considerat que l’objectiu de la Medicina és la màxima eficàcia davant la malaltia, la qual cosa feia que la seva autoritat prevalgués sobre tot, fins i tot la mentida; mentre que ara l’objectiu és el màxim respecte envers el malalt. El malalt té el dret a la informació, tampoc l’obligació, i té també el dret a la confidencialitat.

D’aquesta manera ens deia doncs que cal passar d’una òptica deontològica a una òptica dialògica en la que preval la defensa de l’autonomia del malalt.

Indiscutiblement la millor manera de fer prevaldre aquesta autonomia és mitjançant el document EL TESTAMENT VITAL/VOLUNTATS ANTICIPADES a fi i efecte la voluntant del pacient pugui prevaldre en algun moment que hagi perdut la facultat d’expressar-la. Una manera doncs de garantir aquest dret és mitjançant un document.

Per exemple, donat el cas, el pacient pot tenir el dret a no ser ingressat, el dret a posar límit al seu tractament, el dret a no ser intubat, el dret a retirar la intubació, el dret a la sedació –en els darrers moment- per a no patir, i fins i tot va dir que té el dret a voluntats que podríem dir “capriocioses”, aquestes han de tenir certa lògica perquè a vegades es podrien trobar que un digués que vol morir a la cambra més alta de l’Hotel Arts (els americans diuen un de Manhattan). I també molt important, el que s’ha dit de la medicació és aplicable també a l’alimentació..

Per tal que el document sigui vàlid cal assegurar-se que s’ha fet amb tota la llibertat, sense cap mena de coacció i que, indiscutiblement, el signant està perfectament informat, és a dir, que sap molt bé totes les implicacions que hi ha al darrera de la seva signatural.

El Dr. Broggi ens recomana que es demani fer incloure les VOLUNTATS ANTICIPADES a l’historial clínic i, si convé, que aquest document es renovi quan un cregui que s’ha produït un canvi objectiu en la seva salut o un canvi objectiu, és a dir, que ha canviat el punt de vista en un determinat aspecte dava una malaltia.

En determinades situacions hauria de ser el metge qui aconsella al pacient que faci les Voluntats Anticipades.

És també important que el document sigui conegut, és a dir, per llei han d’haver un mínim de tres persones que el coneguin.

Si el metge no està segur, sempre ha de poder demanar consell a la Conselleria.

Finalment va dir que l’eutanàsia no està permesa, és a dir, no està prevista en el projecte d’estatut de Catalunya, la qual cosa no impedeix que, si es vol, figuri en el document per si hi ha un canvi legislatiu.

En aquest punt va acabar la conferència.

Veure article d'Eulalia Solé

Fa avui 26 anys al diari AVUI