Per Tunísia: Chibika, Midès, Chott el Gharsa, Tozeur

Les quatre primeres fotos corresponen a l'oasi de muntanya de Chibika. La cinquena fotografia és de la zona desèrtica coneguda com Chott el Gharsa, el lloc concret s'anomena el Coll del Dromedari, en la zona anomenada el Canons de Midès és on es varen filmar escenes de The English Patient i en el desert de Nefta Stars War, d'aquesta darrera pel.lícula encara queden elements cartó-pedre, resulta patètic que donin importància en aquests aspectes, però va lligat amb el fenòmen turístic.

Les altres fotografies mostren aspectes de la vida a Tozeur, que no els cal explicació.

Més fotos

Per Tunísia: El-Qairouān i Sbeïtla

Ahir vaig fer el vol Barcelona-Tunis per tal de fer un itinerari per Tunísia i fer-me una idea de com és aquest país que només coneixia de referències, i poques.

L'endemà vam visitar la ciutat santa d'El-Qairouān, que té dues mesquites. El-Qairouān és considerada la quarta ciutat santa de l'Islam i la capital espiritual del Magreb.

Deixant de banda la bandera de Tuníssia, les tres primeres fotos són de la Gran Mesquita, de l'any 670, de la que destaca el seu minaret amb 35 metres d'alçada. Les dues fotos següents són a l'interior de la Mesquita Sidi-Sahbi, El-Qairouān, feta en honor de Sidi Bu Zemāa, coneguda com del barber perquè el sant tenia tres pèls de la barba de Mahoma. A la mesquita hi ha el mausuleu de Sidi Bu Zemāa. La primera foto correspon a una mare amb el seu fill amb braços després de la cerimònia de la circumcisió, com es pot veure, la mare va deixar-se fer la foto i somriu, a l'altra foto es veuen les dones assegudes. En ambdues fotos es veuen els mosaics que són l'aspecte més rellevant de la mesquita.

Les dues fotos següents són les restes romanes que hi ha a Sbeïtla, en les que hi destaca el fòrum.

Finalment un dromedari salvatge, que per cert és un animal molt temorenc que pot ser espantat per un infant de menys de deu anys.

Més fotos

Nota: En aquesta entrada i les que succeiran relacionades amb el periple fet per Tunísia, els noms de lloc seran escrits d'acord amb l'atlas de la Gran Enciclopèdia Catalana si aquests hi figuren, en cas contrari seran en francès.

Tancat fins el Dilluns de Pasqua, 17 d'Abril

Com veieu per la foto, a L'Herald de l'Eixample hem abaxat la persiana per uns dies. Aquests dies farem noves vivències i així, a la tornada, estarem equipats per seguir amb renovada empenta noves entregues des de l'Eixample de Barcelona.

Elisava i Sant Jordi

Segur que molts saben que a Barcelona hi ha una escola de disseny que es diu ELISAVA, però no saben perquè. Doncs m'he permès fer algunes averiguacions.

La Gran Enciclopèdia Catalana diu: Elisava (~ segle XII) Brodadora que signà l’anomenat Estendard de Sant Ot (Museu d’Art de Catalunya) Amb el símbol que hi ha una entrada relativa a l’Estendard de Sant Ot.

L'Estendard de Sant Ot és una petita peça brodada amb un de cadeneta damunt tela de lli amb fil de seda de colors diversos, entre els quals dominen el groc i el vermell. L’estendard és rectanguar i té tres peces penjants en la part inferior. A la part superior hi ha la figura de Crist en majestat, assegut i sostenint el llibre de la saviesa i altres detalls. A cadascuna de les tres llenques que pengen a la part inferior hi ha una figura femenina. Al costat esquerra, a mitja altura de l’estendard, podem llegir ELISAVA ME FCIT, és a dir, Elisava em va fer, signatura de la persona que el brodà.

Aquesta peça, està actualment al primer pis del Museu Tèxtil i d’Indumentària, carrer de Montcada. És dels segles XI-XII i fa 105 cm de llarg per 69 cm. d’ample. Fou trobada el 1918 a l’interior d’una caixa-reliquiari de fusta amagada en un dels nínxols de l’altar de Sant Ot, a la catedral de la Seu d’Urgell.

Sant Ot fou bisbe de la Seu des del 1095 fins el 1122, que morí, i onze anys després fou instituïda la seva festa i n’és el patró de la Seu d’Urgell. Frederic-Pau Verrié opina que possiblement es tracta d’un estendard guerrer.

És una de les peces més singulars i més importants de l’art tèxtil romànic: per la seva estructuració iconogràfica, seguint el model que apareix a les pintures sobre taula (frontals) i les pintures al fresc dels absis. Eduard Junyent opina que els tres personatges no són evangelistes, sinó tres religioses com Elisava, que brodà el tapís, la qual se suposa que també ho era.

En època romànica els brodats eren molt rars. Generalment eren de fil de seda o de llana de colors, bé que sovint apareixen barrejats amb fil d’or, sobretot en els exemplars que daten de després que els croats l’importaren de Xipre. A més l’estendard de Sant Ot, hi ha a Catalunya, com a peces importants, un frontal, procedent també de la Seu d’Urgell i actaulment al Victoria and Albert Museum, Londres, i, sobretot, el tapís de la Creació, de la catedral de Girona. Tots tres són anteriors al 1200. Josep Gudiol opina que la coincidència tècnica d’aquestes tres peces és una bona mostra que la tècnica del brodat era força coneguda i practicada amb força freqüència a Catalunya.

Fins aquí sabem que el nom d’Elisava a Catalunya apareix només a l’Estendard de Sant Ot (les dues primeres fotografies) Tanmateix, aquí no acaba tot. S’acosta el Dia de Sant Jordi i sabem –d’acord amb la llegenda- que va matar el drac per a alliberar una princesa sense nom. Sant Jordi és festejat a Aragó, Anglaterral, Rússia (amb moltes icones que el representen), Geòrgia, Lituània, Palestina, Alemanya, Grècia, Estambul, Bavària, Txèquia, Eslovàquia, Polònia, Portugal, Lituània, Hongria, Gènova, Venècia. Patró dels soldats, pagesos, carnissers i cavalls, els qui pateixen la lepra i la sífilis.

Com a dada curiosa Portugal festejava Sant Jaume, com Castella, però en les lluites que va fer –com també les va fer Catalunya- per a independitzar-se va adoptar com a sant patró San Jordi, que encara preval, per si de cas.

No deixe de xocar que Sant Jordi s'hagi pres tanta feina per una princesa que pel que sembla no té nom. Clar que té les seves dues excepcions: en la tradició anglesa es diu Cleolinda, però val a dir que a la pràctica aquest nom sembla oblidat, tant com en les llegendes, com en la realitat. Així, per exemple, a la Wikipedia anglesa, ens parla de Sant Jordi, es fa un link amb princesa, que serveix per referir-se a princeses, Letizia i Leonor incloses, però no dius res de Cleolinda.

La segona excepció la trobem a Ucraïna. Com ho podem veure en l’explicació que es dona a d'aquesta icona (tercera fotografia) que hi ha a Sala 3 del Museu Ucrainés de Belles Arts de l’Estat d’Ucraïna. Aquí és a on volia arribar, com podeu llegir en català és alliberada per Sant Jordi.

En el Diccionari d'Època de Noms Russos trobem Elisava, Elisavefa i Elisaveta, però mentre que explica que el segon i tercer són la russianització d'Elisabet, esposa de Zacaries, no ho diu d'Elisava. Això vol dir que el nom Elisava a Rússia existeix o ha existit sense tenir res a veure amb Elisabet.

He trobat una Elisava a Macedònia. És una història trista, però pel tema que ara m'ocupa resulta interessant veure que aquest nom s'usava no fa gaire, per la qual cosa puc pensar que a Macedònia encara hi ha dones que es diuen Elisava. Trista perquè fa referència al genocidi que l'exèrcit grec va fer a Macedònia el 1912-1913 i es tracta d'un treball en el que hi ha diferents testimonis que expliquen el que van viure i un d'aquests testimonis es deia Elisava, que trobareu traduït al català.
Finalment cal fer esment que la Filosofia Cabalística fa una anàlisi de tots els noms coneguts entre els quals hi ha també Elisava, com podem veure.

"Capote", de Bennet Miller

Acabo de veure Capote. Direcció: Bennet Miller.Països: EUA i Alemanya.Interpretació: Philip Seymour Hoffman, Catherine Keener, Clifton Collins Jr., Chris Cooper, Bruce Greenwood, Bob Balaban, Amy Ryan, Mark Pellegrino, Allie Mickelson, Marshall BellGuió: Gerald Clarke, Dan Futterman. Producció: Caroline Baron, Michael Ohoven, William Vince.Música: Mychael Danna.Fotografia: Adam Kimmel.Muntatge: Christopher Tellefsen. Estrena a Catalunya: 17.02.06Versió doblada al català: No

D'entrada he de dir que de Truman Capote només he llegit, i fa anys, Desdejuni a can Tiffany, que no em va agradar, però com la pel.lícula porta una crítica molt favorable he volgut veure-la.

Com se sap no es pot considerar una biografia de Capote, sinó, en tot cas, és la biografia que comprén el període que va des del crim que li va inspirar escriure l'èxit de la seva vida, A sang freda, fins que presenta el llibre en societat.

Encara que sóc dels que pensa que una pel.lícula és només una pel.lícula i no hem d'esperar cap versemblança amb la realitat; sembla que aquesta pel.lícula és fidel al personatge.

En aquest sentit no deixe de ser interessant que l'actor que l'interpreta digui: La primera vegada que vaig veure a Truman Capote va ser per la televisió, jo era nen. Tenia quelcom d'alucinant, quasi mític. La primera sensació que tens és de perplexitat, ningú no es comporta com ell... Em vaig dir que havia de recordar aquesta sensació per treballar-la.

El fet és doncs que Phiilip Seymour Hoffman sempre havia fet papers secundaris, però que amb la interpretació de Capote ha assolit una de les millors actuacions de la seva carrera, es converteix en un veritable doble de Capote amb els gestos, els moviments, la veu, el pentinat; tot un estudi de la psicologia i de la personalitat d'aquest pariodista durant els quatre anys que li va durar l'execució completa del llibre.

Truman Capote sembla doncs que era tot un personatge a la vida literària del Nova York d'aleshores i es convertia fàcilment en el centre d'atenció a les seves festes perquè tenia carisma, explicava històries, tafanaries dels del seu ram. I si per una banda la pel.lícula és un alegat contra la pena de mort, Capote no es va estar de manipular un dels assassins a sang freda de la veritable història per tal de treure-li el suc que l'havia d'ajudar per fer el llibre.

Per mi la pel.lícula és recomenable perquè esta molt ben feta i interpretada i perquè no deixe de ser interessant com va fer-se un dels llibres considerat més interessant del segle XX, que, admeto, m'ha animat a llegir-lo

"El malentès", d'Albert Camus

Ahir vaig veure a la Sala Fabià Puigserver, del Teatre Lliure de Montjuïc, El malentès, d' Albert Camus. Direcció: Joan Ollé. Traducció: Ferran Toutain. Intérprets: Jordi Collet (Jan), Josep Maria Domènec (vell criat), Marta Marco (Martha), Cristina Plazas (Maria) i Àngels Poch (mare).

La mare i la filla regenten un hotelet de muntanya al país de la boira, d'on el fill va fugir quan era adolescent i la filla vol anar al país de la llum, prop del mar. Mare i filla es dediquen a matar i roba els clients solitaris per anar fent un raconet i poder fugir també.

Mentre per una banda es va preparant una tragèdia de veritat per l'altra es va mostrant unes vides buides de tota mora, tendresa o humanitat. El que hi ha és pitjor que l'odi perquè l'odi és contrari a l'amor, per tant, un sentiment i el que aquí tenim és la manca absoluta de tot sentiment.

Martha que és d'alguna manera el personatge principal, vol anar a on hi ha mar, per ella el mar representar la llibertat, però quan és ja massa tard s'adona que un assassí tampoc no és lliure.

És un text dens i difícil. Difícil pels actors i que tots fan un treball magnífic, però no està de més dir que el paper que fa Marta Marco, el personatge tràgic per excel.lència, és el més difícil i ella se n'en surt magníficament. Per mi serà una gran dama de teatre, una, si se'm permet la comparació, Núria Espert.

No es pot perdre

SIT, de El Tricicle

Ja tocava, no sé com és que he trigat tant anar a veure el seu darrer espectacle. Suposo que m'ha enganyat que l'anterior era un recull de coses ja vistes, i clar, me'l vaig saltar, però ara era a punt de fer un salt massa gran. Així doncs, senyores i senyors ahir per la nit vaig anar al Teatre Victòria, sembla mentida!, al Paral.lel encara en queden de clàssics, i vaig veure SIT, una producció creada, dirigida i interpretada per Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir. Els tres de sempre. Duren més que La Trinca.

La primera part de l'espectacle aquesta colla de ximplets (dit d'una manera afectuosa) et fan riure amb les seves històries, sobretot la història de la cadira, qui va ser el primer homo sapiens que va posar el cul en una cadira. Tot un treball de camp de recerca antropològica, caldria saber què en pensa de tot plegat el savi en la matèria, el nostre Eudald Carbonell.

Evidentment en aquest espectacle proven que han arribat al màxim de comunicació gestual per a arribar a tots els públics, tant els fidels, que com jo podem recordar la poesia visual en INSÒLIT, com ara que fa un domini de la pantomima absolut. ¿Què puc dir de la segona part? Doncs molt poc, que durant força estona em feien mal les barres de tant riure.

Si a algú de vosaltres us han receptat sessions de riureteràpia, la primera sessió la podeu fer ja al Teatre Victòria. Aneu-hi, agafeu una cadira i ... sit

El comte Arnau (fragment)

Seràs roure, seràs penya,
seràs mal esvalotat,
seràs aire que s'inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre home,
perquè en tens la voluntat.

Joan Maragall

Oscar Pujol sobre Joan Mascaró i els UpaniΣads

La setmana passada vaig assistir a una conferència que tingué lloc a l’Espai Mallorca, carrer del Carme cantonada amb carrer d’en Roig. L’acte estava anunciat: Els Upanishads llegits per Joan Mascaró. Conferència a càrrrec d’Òscar Pujol, ideòleg i sanscritista, és també Director de Programes Educatius de Casa Àsia de Barcelona i autor del Diccionari Sànscrit-Català publicat a Enciclopèdia Catalana. Els Upanishads acaben de sortir a Editorial Moll.

D’entrada val a dir que l’Espai Mallorca és un lloc recomenat de visitar-lo per tota persona que tingui un especial interès per la cultura mallorquina: hi trobareu llibres, discs i begudes de tota mena, tot produït a l’illa. Té també un extens programa cultural.

Com es pot comprovar. el conferenciant és possiblement en l’àmbit de les lletres catalanes la persona més preparada en tot allò relacionat amb el sànscrit, l’India i l’hinduisme. En aquest sentit val a dir que Òscar Pujol també ha traduït els UpaniΣads, però l’objecte de la conferència no era la seva traducció sinó la que va fer Joan Mascaró del sànscrit a l’anglès i ara s’ha editat en català.

L’ideari –d’acord amb el conferenciant- de Mascaró com a traductor es pot trobar breument explicat a la seva Note on the translation a la BhagavaG¥tå. En examinar aquesta nota podem esbrinar els següents principis:

1. Desig d’incloure a la traducció totes les explicacions necessàries per a la comprensió del seu missatge.

2. Rebuig de certes accepcions establertes d’un mot a fi de ser més fidel a l’esperit de la lletra: Considering that the “letter kills, but the spirit gives life” I have avoided in few cases the accepted translations of the word.

3. Oferir una versió personal del text que confia en la pròpia llum de la raó. Tot i així, aquesta recreació llargament meditada ha de tenir en compte les traduccions i les interpretacions dels autors anteriors.

4. El traductor no ha de ser només fidel al text, sino a si mateix. La traducció serà, doncs, el resultat d’una intersecció entre l’esperit del text original i el mateix traductor.

5. Privilegiar el significat connotatiu per sobre del denotatiu. Un mot té moltes ressonàncies semàntiques i en un moment donat i per unes raons concretes podem palesar una determinada accepció: The words of a poem havem any waves of suggestion: I take the word “Dharma” in this case to mean Truth of the universe.

6. Les traduccions han de ser en una prosa clara i lluminosa. La lluminositat de l’expressió és un aspecte que em preocupa molt, doncs una expressió lluminosa és una forma de visió. Val a dir una comprensió directa de la realitat.

7. El significat d’un vers no depèn només de la denotació i de la connotació, sinó també de la seva música. La musicalitat és també un criteri de fidelitat, com si fos un aspecte fònic de la lluminositat: The meaning is weakened when the music is broken.

Crec que aquests set manament del bon traductor són interessants. En aquest sentit no deixe de ser oportú assenylar que Rabindranat Tagore va menysprear les traduccions que els especialistes feien dels clàssics sànscrits, però amb l’obra de Joan Mascaró va fer-ne un excepció i per això li va adreçar els mots següents:

I have too often seen UpaniΣads rendered into English by scholars who are philologists and who miss the delight of the immediate realisation of truth expressed in the original texts... And these are the reason why I fell grateful to you for your translations which fortunately is not strictly literal and therefore nearer to truth, in which is done in a right spirit and in a sensitive language that has caught from theose great words the inner voice that goes beyond the boundaries of words.

Concurs Internacional de Cant Jaume Aragall

Ahir dissabte vaig ser al Palau de la Música per a veure els finalistes del Concurs Internacional de Cant Jaume Aragall.

Han actuat els primers, segons i tercers premis. No deixe de ser curiós que entre els premiats hi ha un pes destacat els procedents de Corea del Sud, 6 exactament. Les altres nacionalitats eren Espanya 2 i Eslovència, Ucraïna, Itàlia amb 1. El programa del Palau no indica exactament d'on són exactament els dos espanyols.

A banda dos aquest aspecte estadístic. Des del punt de vista artístic ha estat un programa agraït doncs tots han cantat un ària operística i els del primer premi n'han cantat dues, que són una espanyola i un coreà.

Les composicions eren dels noms que més sonen d'itàlia i França.

Al final ha sortit el propi Jaume Aragall a fer una salutació. A la foto se'l pot veure en el moment que va a saludar els qui tenen el primer premi.