Hammershoi i Dreyer al CCCB

En un bloc que visito de tant en tant llegeixo que l'exposició de Gargallo a la Pedrera és com si es mofés de CaixaForum, doncs he de dir que la nova exposició al CCCB sembla que es mofi dels dos.

Aquesta exposició és una meravella, és màgica, perquè, per una banda, ens porta per primera vegada a Espanya l'obra del pintor Vilhem Hammershoi (1864-1916) i, per l'altra ens la porta de la mà, o més ben dit, a la llum del director de cinema Carl Theodor Dreyer (1889-1968), els dos aristes danesos més importants de tots els temps. Clar que l'obra de Dreyer és prou coneguda aquí, fa pocs anys la Filmoteca l'hi va dedicar un cicle i de tant en tant alguna pel.lícula seva es pot veure per TV; a la meva entrada del 22 Març 2006 comentava El senyor de la casa emesa per TV. Tanmateix el que no sabíem és que un expert danès ha dit que Dreyer és el veritable hereu artístic de Hammershoi.

Cal dir a favor doncs del CCCB que precisament per la singularitat de l'obra de Hammershoi els danesos no són gens partidaris que aquesta obra viatgi i fins ara només havia estat a París, Nova York i Hamburg.

En l'obra de Hammershoi la preocupació central és la llum i encara que va fer retrats i paissatges, el realment fascinant és el tractament que dona als interiors, la majoria fets a casa seva i que per obtenir diversos ambients jugava a canviar els mobles de lloc. Pintures com els finestrals o la dona que llegeix un llibre o la noia que escombra són sorprenents, però a mi m'ha entusiasmat la dansa de la pols en els raigs de sol, que és la que poso aquí. Al CCCB hi ha 36 obres de Hammershoi.

Respecte a Dreyer se'ns diu com ell va seguir les pejades del pintor fins al punt que ell mateix va dir que a la pel.lícula El president s'havia inspirat en els interiors de Hammershoi. El que resulta evident per a qualsevol que hagi vist alguna de les seves pel.lícules és que feia un tractament exquisit de la llum.

Un altre aspecte on hi ha una clara coincidència entre el pintor i el cineasta és la sobrietat. Si les obres del pintor, especialment les domèstiques, són d'una sobrietat absolutes, en les del cineasta
aquesta sobrietat no solament es palesa en els decorats, sinó en el llenguatge, ninú parla més del compte, es diuen les coses d'una manera senzilla i directe, evidentment molt escandinava, diríem nosaltres, però que la fa molt més emotiva.

Si hi ha una pel.lícula que jo m'enportaria a una illa deserta, indubtablement aquesta és Gertrud i m'hauria agradat posar ara al blog un fotograma de l'escena en la què Gertrud entra a l'habitació amb el seu amant. No hi ha res explícit, però l'ombra de la llum de la tauleta de nit projectada a la paret ens il.lumina. Aquí uns pocs fotogrames d'aquesta pel.lícula i per descomptat el que he posat al blog és Nina Pens Rode en el paper de Gertrud.

Malgrat que si es parla de Dreyer, jo només parlo de Getrud, he de dir que Ordet (La paraula) és considerada com una de les 10 millors pel.lícules de la història universal del cinema.

En qualsevol cas, al CCCB, mitjançant 12 audiovisuals un pot fer-se una bona idea del conjunt de l'obra de Dreyer.