Saint George fusion

No és descobrir res, però sí reflectir-ho aquí que la veritable diada a Catalunya és Sant Jordi i per això sura tot el que el país duu a dins, la gent.

Constato el fet només amb imatges, per una banda tenim els partits polítics que aprofitant que el poble és al carrer, ells volen demostrar que són també poble i tenen coses per dir-nos; per altra banda, tenim tres dones sudamericanes, cadascuna amb la seva rosa, que se les veu còmodes malgrat no tenir el dret el vot i no poder-se permetre's prendre's un refresc assegudes en una terrassa.

Finalment una vestida de catalana repartint roses.

Cada fotografia té una lectura de la jornada i no sé si el Sant Jordi és poc o massa portador de fusió, però és molt lluny d'aquell en què vaig fer cua a la Ronda de San Pere per a què Manuel de Pedrolo em signés el darrer Premi Sant Jordi.

Sant Jordi, roses i llibres

Tal dia com avui, l'any passat vaig posar aquí la fotografia d'una rosa i al darrera seu la coberta del llibre The Book of Flowers: El llibre de les flors; el llibre i la flor, el conjunt que se celebra avui a casa nostra.

M'adono ara que aquest magnífic llibre de flors va ser tractat injustament, va ser un simple objecte i el protagonista va ser la rosa vermella que vaig posar en primer pla; tanmateix, aquesta diada posa la rosa i el llibre al mateix nivell.

Aquest any entrem a fons del llibre The Book of Flowers - Four centuries of flower inllustration, d'Alice M. Coats, Phaidon, Londres.

Del que he triat la il.lustració que veiem i que l'acompanya el text que segueix. Primer hi poso la meva traducció i a continuació l'original.

Em permeto assenyalar que abans de l'aparició de la fotografia, per finalitats científiques les plantes, flors, animals, etc. eren dibuixats i que bona part d'aquests dibuixos ara són reconeguts com objectes d'art i aquest llibre és un petit recull d'aquests dibuixos.

Traducció al català

70
Roses (Rosa vars.)
Il.lustració de The Temple of Flora (1799-1807), de R.J. Thornton, 1805

De l’afamat Temple of Flora del Dr. Thornton’s l’únic mot que li escau és melodramàtic perquè hi esclata allò més sensacional del món vegetal – la cua del diable, l’atzavara d’una vegada al segle, l'estapelia amb pudor de carronya, el dragó de sarriassa, etc. Fins i tot la rosa és representada dins un temple clàssic i un niu d’inversemblants orenetes. Les circumstàncies per fer el llibre varen ésser quasi tan dramàtiques com el seu estil. Va ser part d’un treball molt més important que es deia A New Illustration of the Sexual System of Linnaeus (Una Nova Il.lustració del Sistema Sexual de Linneo), a guisa d’homenatge al grand botànic suec. Les delicades il.lustracions en mitjatinta i aiguatinta quedaven gastades al cap d’unes poques impressions i calia retocar-les tot sovint, de manera que rarament dos exemplars del mateix llibre eren iguals. La despesa d’una producció incompleta va dur a Thornton a la fallida, i finalment es va fer una loteria en la què les il.lustracions dels llibres es van oferir com a premis; però tot i amb això l’autor va morir pobre.

La il.lustració de roses, data del 1805, és l’única que va dissenyar el mateix Thornton, i una de les que presenta una més àmplia varietat en les diferents impressions. Les flors han estat identificades pel Dr. Stearn com el doble rosat roser romà (Rosa Centifolia); la doble blanca roser romà Unique Blanche; roser romà amb franges; el doble rosa sulfurós (R. haemispherica); i una doble vermella i una sola rosada d’identitat incerta.

Aiguafort fet a mà amb color de mitjatinta 488 x 375 mm

Original anglès

70

Roses (Rosa vars.)

Plate 7 from The Temple of Flora (1799-1807), by R.J. Thornton, 1805

Melodramatic is the only word for Dr. Thornton's famed Temple of Flora, which exploits sll that is most sensational in the vegetable world - the night-blooming cereus, the once-in-a-century agave, the carrion-smelling stapelia, the dragon arum, and so on. Even the rose is depicted with a classical temple and a nest of improbable nightingales. The circumstances of the production of the book were almost as dramatic as its style. It was part of a larger work called A New Illustration of the Sexual System of Linnaeus, designed as a tribute to the memory of the great Swedish botanist. The delicate mezzotint-and-aquatint plates wore out after comparatively few impressions, and had frequently to be retouched, so that hardly two copies of the book are alike. The expense of the uncompleted production brought Thornton to bankruptcy, and eventually a lottery was organized, in which copies of the book and separate prints were offered as prizes; even so, the author died in penury.

The plate of roses, dated 1805, is the only one designed by Thornton himself, and one of the most variable in different impressions. The flowers have been indentified by Dr. Stearn as the double-pink cabbage-rose (Rosa x centifolia); the double white cabbage-rose "Unique Blanche"; the striped cabbage-rose; the double sulphur rose (R.haemispherica); and a red double and pink single rose of uncertain identity.

Hand-finished colour mezzotint and engraving, 488 x 375 mm.

"El Mentider, variacions sobre l'engany

de Jean Cocteau, traducció Lluis Anton Baulenas. Direcció/dramatúrgia/espai escènic Damià Barbany. Ajudant de direcció Abell Coll. Intérpret: Rosa Renom amb Abel Coll. Espai Brossa Escènic.

.

No puc pas negar que tinc una especial feblesa per l'Espai Broosa -com també pel teatre del carrer Muntaner. Tanmateix, l'Espai Brossa és més petit encara i el fa més acollidor i això de veure teatre com si el fessin al menjador de casa -encara que el meu menjador no sigui tan gra- ho fa més entranyable, especialment si un té la sort de seure a les primeres files.

.

I realment ha estat un gran goig tenir a prop a la Rosa Renom, que li pots veure el més petit gest i la seva viva mirada.

.

Què seria del teatre sense actrius com aquesta? Perque si molts ja l'havíem vista treballar, en aquesta estranya peça de Cocteau es posa al nivell de les nostres grans actrius. Vull dir que segur que ja era abans una bona actriu, però que amb aquest treball al Brossa ningú no li pot negar el títol. Si fos Anglaterra ara la farien Dame.

.

Si més amunt he dit que és una estranya peça de Cocteau no és pas perquè sigui complicada. El tema, la mentida i allò que l'envolta, com el desengany, és entenedor. Tanmateix, cal dir que no és una obra de teatre, sinó que són tres monòlegs: El mentider (1939) –dedicat a Jean Marais, amb qui va tenir una de les relacions més llargues, però que també li va comportar més crítiques homofòbiques–, El fantasma de Marsella (1933) i El bell indiferent’(1940) –el 1957 el mateix Cocteau el convertiria en ballet– són els tres textos seleccionats per a una posada en escena que té moments divertits i d'altres que recorden el cabaret.

.

Cal anotar que l'Institut Francès ret un homenatge a Jean Cocteau

Saint Paul de Venç, Gourdon, Cannes - Provence

Aquest video complementa la meva entrada d'avui. Hi ha les fotos fetes el dia 7 Abril 2007.
La música és d'Occitània.

Saint Paul de Venç, Gourdon i Cannes

El 7 d'Abril vam començar visitant Saint Paul de Venç que se'l pot considerar com dels més bells d'aquesta comarca, que gràcies a les penúries de temps passat, com ha passa a altres pobles d'aquesta comarca, ara té les muralles del segle XVI intactes.

Així la van descobrir els artistes pel 1920 i llr amistat o regularitat amb l'hotel la Colombe d'Or ara és un hotel exclusiu que disposa d'una important col.lecció artística perquè allí es trobaven els artistes, tant els de l'espectacle com Leger, Calder i, lògicament, una coloma de Braque.

I és que si l'artista cercava una determinada llum anava a un poble de la costa, com Saint Tropez, però si li calia la llum d'un poble de muntanya, aleshores era Sain Paul de Venç.

I als afores del poble tenim la Fondation Maeght, un edifici de formigí dissenyat per l'arquitecte Josep Lluís Sert i, evidentment, recorda força a la Fundació Miró de Barcelona, que també és de Sert. L'avantatge del de Saint Paul de Venç és que disposa de més espai ajardinat o, altrament dit, que la nostra Miró és justa d'espai per posar escultures.

A la sortida de Saint Paul de Venç visitem Gourdon, que tambés es força atractiu encara que no tingui el carisma de l'anterior. De tota manera en aquest visitem el seu castell del segles XIII que té una col.lecció privada força interessant, però que la majoria de les peces han estat adquirides en subhastes, és a dir, no són del lloc. Com és el cas d'un petit armari que va pertányer a Maria Antonieta o la sopresa garantida pels de sota del Pirineu: una escultura de Greco, del que només en consten dues. El castell té un magnífic jardí francès amb una esplèndida vista.

Gourdon, per estar també a la zona de Grasse, és també un poble perfumer i també viu en part d'aquesta indústria i de la lavanda.

NIÇA, Cap Ferrat, Beaulieu.

Aquest video complementa la meva entrada d'avui. Hi ha les fotos fetes el dia 6 Abril 2007.
La música és provençal o es refereix a La Provença.

NIÇA, Cap Ferrat i Beaulieu

El dia 6 d'Abril vam sortir de l'hotel base a Cannes per a anar cap a Niça, capital de la Costa Blava i Reina de la Riviera francesa. Situada en una preciosa badia ha estat terra de pas des de fa més de 400.000 any, com evidencia els jaciments de Terra Amata. Per aquí han passat , els gals, els grecs, els romans i les tribus germàniques. Interessant clicar aquí.

El segle XIV esdevingué la seu de la Casa de Savoia fins que tornà a França el 1860. És una ciutat que no deixe de créixer. Té barris amb cases senyorials, teatre d'òpera, magnífics jardins i, indiscutiblement, grans hotels, com el Majèstic, el Martínez o el Negresco, aquest darrer té a la porta un simpàtic monument a Miles Davis.

A més de jardins d'estil francès, em va cridar l'atenció un parc d'oliveres, cosa impensable a Barcelona amb aquesta mania de la palmera.

Apart de les belleses natural que té Niça, cal dir que és espectacular la seva Catedral Ortodoxa russa, gràcies a les donacions fetes pel tsar Nicolau II perquè la família imperial russa havia fixat Niça com a lloc de vacances.

Com ja he constat en altres llocs, molts carrer esta retolats en biingüe, francès i niçard perquè cal tenir en compte que a la Provença les llengües pròpies són el provençal i el niçard, que són les variants locals de la llengua d'Oc.

Després vam anar a veure el que es pot fer quan es tenen molts diners. Vam anar a Cap Ferrat a visitar la casa que es va fer Béatrice Ephrussi Rothschild. En un punt meravellós, davant del mar es va fer un palau voltat de jardins i, com era mecenes de les arts, va omplir la casa d'art i de luxe. Una curiositat molt refinada.

Recomano especialment el video d'avui.

Costa Blava, Eze i Principat de Mònaco

Aquest video complementa la meva entrada d'avui. Hi ha les fotos fetes el dia 5 Abril 2007.
La música és provençal o es refereix a La Provença.

Costa Blava, Eze i Principat de Mònaco

El que vaig veure el 5 d'Abril és d'allò més contrastat. Si Saint Tropez ja representa una contradicció, un poble pescador passà a ser un poble d'artistes i després esdevé la capital del glamour més estrident, la Côte d'Azur, diguem Costa Blava és un contrast absolut. Hi ha més de noranta microclimes que fan possible quasi totes les plantes de planeta, per la qual cosa la vegetació és d'allò més esplèndida.

Pobles senzills que per la seva situació esdevenen d'artistes o de luxe o de les dues coses.

Eze es considera la segona ciutat més important en el i Grasse, que no he visitat, però ès a prop és la capital del món del perfum i entre les dues es reparteixen la major part de nassos del món. món. Per saber què és un nas, cliqueu aquí. Cal afegir que el principal conreu en aquest zona de la Provença és la lavanda i en són els principals exportadors.

Eze és un poblet medieval restaurat amb cura, de la tal manera que és perfecte, dintre de la varietat d'estils. Tots els seus detalls són bells, les finestres -no podria ser altrament a La Provença- com les xemeneies i els petits jardins.

Entrem al Principat de Mònaco i aquí podeu trobar informació essencial d'aquest lloc peculiar. Una de les coses curioses de l'entrada és que la vorera de la dreta, vermella, és Mònaco, però si un camina per l'altra, està a França.

Després de respirar una mica de luxe passant per on viuen les princeses, hem visitat la catedral que et mostren la tomba de Gratia Patricia, és a dir, Grace Kelly. La visita interessant és la de l'Institut Oceanographic i el seu aquari, fundat per Albert I. El mèrit està que es van fer recerques amb uns mitjans que ara ens semblarien rudimentaris.

En el port ens ensenyen el iot més car del món, no sé el preu, però es diu Lady Moura i és que en un lloc com La Corniche d'Or hi ha ganes, tant del guia com del visitant, d'épater le bougeois, com si nosaltres, la major part dels visitants estiguéssim d'alguna manera a prop d'aquest món de luxe, pjierío, glamour i tot el que volgueu.

Una cosa que m'ha agradat és que les plaques amb els noms del carrers són bilingües, és a dir, monegasc i francès.

Una observació curiosa, encara que no puc dir que sigui representativa és que, aquí a Occident, a on presumim de les llibertats la guia ens va explicar la versió oficial de la mort de Grace Kelly. Això de la versió oficial m'ha fet recordar que la guia de Beijing ens va explicar la seva versió i la seva experiència dels famosos fets de la plaça de Tiananmen.

I després de gaudir del Jardí Exòtic, que és on està feta aquesta foto, enfilem cap a Montecarlo.

Agafant una expressió que sentia dir a uns amics bascs, el luxe i glamour de Montecarlo és la rehòstia. Supera la meva condició humana. Potser perquè no he visitat Versalles ni Sant Petersburg, però el luxe que he vist en el Casino de Montecarlo no l'havia vist mai.

A Montecarlo vaig fer el que no faig mai, fotografia cotxes, però és que en una plaça petita veure en el mateix moment un Jaguar, un Lamborgini, un Ferrari i un Rolls Royce no passa sovint i crec que un allà on va ha de fotografia tant la flora com la fauna.

Compañía Antonio Gades

Ahir vaig veure al Teatre Liceu CARMEN
Coreografia: Antonio Gades Música: Georges Bizet - Manuel Penella - Fedrico García Lorca - José Ortega Heredia (Música enregistrada) Escenografia, vestuari i il.luminació: Antonio Gades - Carlos Saura - Antonio Saura Ballarins: Carmen Stella Arauzo, Don José Adrián Galia, Torero Antonio Hidalgo, Marido Joaquin Mulero Compañía Antonio Gades.

Com no sóc gens entès amb el ball andalús la meva observació després de gaudir d'un magnífic espectacle és que com he vist els grans ballarins Joaquín Cortes i Sara Baras opino que tot i ser grans artistes no han aportat un espectacle de conjunt, mentre que aquesta companyia ens arriba com un gran equip i, per tant, ens ha ofert un gran espectacle coreogràfic. Un espectacle que no s'aguanta amb el pes d'una o dues estrelles.

Només a l'inici ens trobem tn tot el conjunt ballant a l'hora com si es tractés d'una perfecte maquinària de dansa com les que ens tenen acostumats els russos.

Després els dansaires omplen l'escenari d'una manera aparentment desordenada com si fossin dansaires que assagen per lliure. Amb aquesta excusa ens van oferint ara un solo, ara un trio ara un pas à deux. I així l'espectacle, amb Carmen com excusa, ens va oferint un mosaic de figures.

Ais de Provença i Saint Tropez

Aquest video complementa la meva entrada d'avui. Hi ha les fotos fetes el dia 4 Abril 2007.
La música és provençal o es refereix a La Provença.

Ais de Provença i Saint Tropez

Aquí tenim a l'esquerra l'escut d'Ais de Provença que fins avui, 4 d'Abril, només havia vist de nit perquè és a on m'he allotjat aquestd tres primers dies per La Provença.

És una ciutat important, però ho ha estat més perquè a partir del segle XII hi tenien la seu els comtes de Provença i ha estat la seu del Parlament de Provença fins el 1789, és a dir, fins la Revolució Francesa.

El Cardenal Mazarini, una mena de Richelieu, va ser el planificador de la ciutat i gràcies a aquest cardenal á ciutat és d'una gran elegància, els carrers de la ciutat vella estan perfectament traçats i hi abunden els palaus, que si en altre temps eren de la noblesa, ara són edificis públics.

Encara que com a turista es fa difícil valorar un lloc perquè no s'hi està molt de temps, Ais de Provença és una ciutat que s'hi està bé, sembla confortable. El Cours Mirabeau mereix un passeig tranquil per la seva àmplia voravia i les seves sòlides edificacions i a on podem veure la casa on va viure Paul Cézanne i els cafès que hi anava. La catedral de Saint Sauveur o Sant Salvador és una meravella, especialment l'orgue i el seu claustre.

Un xic als afores tenim el Taller de Cézanne.

Si dic que a Ais de Provença s'hi està bé, quedo més conveçut quan arribo a Saint Tropez, el poble del luxe i del pijerío per excel.lència, que resulta francament desagradable. Encara que es pot dir amb raó que arreu hi ha de tot, el fet és que ens van embarcar per fer un passeig per la badia, cosa que sempre resulta agradable si fa sol, com era el cas. Tanmateix, fins i tot allà, a la mar, arriba la potència de la idiotesa social imposada pel paper couché.

El pilot de l'embarcació feia, alhora de guia turístic, hi ens anava dient, aquí hi ha la casa on hi va estar Elvis Presley, aquí la filla dels reis de Suècia, aquí la de Brigitte Bardot que queda tapada per aquesta paret per a protegir-se dels paparazzi, la casa del seu exmarit Roger Vadim i, evidentment, la platja en la qual ella va fer el primer nu pel cinema , sota la direcció de Roger Vadim, etc. etc. El fet és que. encara que sembli mentida, tot el que ens va dir el guia va ser d'aquest estil.

Malgrat tot, no treu que el poble té raconets i casetes senzilles que fa de bon veure amb aspectes interessants. No cal dir que on es veu el poder està a les embarcacions i els cotxes.

Com se sap Saint Tropez és un poble que en el seu temps, abans del pijerío, va ser escollit pels artistes. I això darrer va ser el que va dur a què aquesta zona se l'anomenès Costa Blava.

St. Remy, Glanum, Les Baux, Arles, Aix-en-Provence

Aquest video complementa la meva entrada d'avui. Hi ha les fotos fetes el dia 3 Abril 2007.
La música és provençal o es refereix a La Provença.

Saint Rémy, Glanum, Les Baux, Arles i Ais de Provença

El 3 d'Abril veiem en primer lloc Saint Remy que està en el massís muntanyós de les Alpilles, carrers estrets i mansions dels segles XVII i XVIII, aquest poble i els seus voltants han estat immortalitzats en l'obra de Vincent Van Gogh. Nostradamus va néixer a Saint Rémy.

Els afores de Saint Remy visitem l'antiga Glanum, una ciutat romana descoberta l'any 1921. Situada en un lloc bellíssim, que va ser també font d'inspiració de l'esmentat pintor. L'antic Glanum va ser fundat pels celtes i s'hi van estar els grecs fins que els romans de Marsella la van fer a miques però hi van aixecar una important ciutat que han deixat unes rrestes valuoses.

Després he vist Les Baux de Provença que és un poble situat gairebé al cim d'una muntanya que d'alguna manera recorda Montserrat. Les Baux va inspirar a Dant l'infern de la Divina Comèdia. Des d'aquest poble hi ha una vista esplèndida.

A la parada a Arles m'ha cridat l'atenció el monument a Frederic Mistral que per mi és el Premi Nobel més proper que tenim els catalans mentre no hi hagi un en llengua catalana, monument que casualment està davant d'on dinàrem. Arles té més que restes romanes perquè hi ha un amfiteatre que es fa servir per curses de braus i un teatre, evidentment els dos amb les corresponents restauracions, però que donen prou idea de la importància que va tenir en el seu moment. Una de les visites més interessants ha estat la de l'església de Sant Tròfim, tant per la sobrietat de la construcció com la magnífica col.lecció de tapissos, la de la foto.

Finalment hem tornar a casa, és a dir, a l'hotel d' Ais de Provença (en francès Aix-en-Provence) que com hem arribat en bona hora ens ha permès fer una visita.

NOTA: En aquesta entrada al blog m'estreno a no posar un enllaç per a veure les fotos. Com de costum a quasi totes les meves entrades aquí hi ha una i una tria genereosa de fotos es podrà veure en un video que quedarà posat a l'entrada següent. Per altra banda, a l'esquerra hi ha el FLICK a on hi haurà una tria mínima de fotos, que dintre de les meves limitacions fotogràfiques hi posaré aquelles fotos que tenen un interès més enllà del record del viatge.

Només resta que el déu de la informàtica sigui magnànim i faci el necessari per a què jo no hagi de tornar a fer com abans.

Gordes, Font de Vaucluse i Avinyó (La Provença)

AQUEST VIDEO COMPLEMENTA LA MEVA ENTRADA DEL DIA 11 ABRIL 2007 SOTA EL MATEIX TÍTOL.
LA MÚSICA ÉS PROVENÇAL

Gordes, Font de Vaucluse i Avinyó

A l'entrada anterior a guisa de comentari m'han fet una pregunta sobre la vinculació de la Camarga amb l'Estat francès.

La Camarga és part de la Provença (Província Romana), que és part d'Occitània. Si Catalunya és país fronterer per estar entre França i Espanya o l'hexàgon i la península, cal dir que la Provença ha estat encara més país de frontera perquè la seva història ha estat lligada tant a alguns reis de França (com Renat que va ser qui va aconseguir que la ciutat d'Avinyó es convertís en la seu dels papes) com el fet que durant un període era del Casal de Barcelona (la bandera de Provença és la catalana) i ia Casa de Savoia.

En qualsevol cas el 1860 Garibaldi, l'unificador d'Itàlia, va promoure un referèndum i la Provença va passar definitivament a ser una part de la República Francesa.

El dia 2 d'Abril vam visitar una cantera d'on s'extreia el colorant per obtenir l'ocre (fotos 935/947) a on hi ha una obra plàstica prou aconseguida.

I després vam encepegar amb Gordes, un poble considerat dels més bonics de França, penjat en una cinglera (f.961/1026). Durant l'ocupació romana va esdevenir diòcesi, mot que després prendria l'església. Al centre del poble hi ha el vetust castell que ara és un museu. Alguns pintors han fet estada en aquest poble, dels que jo només cito els que conec: Chagall i Vasarély, d'aquest darrer hi ha una obra a l'entrada del poble (f. 963). Com el nom d'aquest poble pot ser enganyador cal dir que la V dels primitius Vulgients passà a G i d'aquí Vordenses a Gordenses a l'època gal.lo-romana.

Un element interessant pel visitant de la Provença són les finestres, per la qual cosa, no ha de sorprendre que abundin entre les meves fotografies.

Un dels llocs més interessant d'aquest viatge a ha estat la visita a la Fontaine du Vaucluse, és a dir, la font de la vall tancada. Encara que degut al canvi climàtic no he tingut la sort de veure-ho amb tot el seu poder, es tracta d'una de les surgències més potents del món, exactament la cinquena en el ranquing mundial. L'aigua sorgeix de terra com un brollador que alimenta el riu Sorgue (f. 31/65). Aquest lloc ha inspirat a Fredric Mistral i a Petrarca.

Finalment vam visitar Avinyó i, lògicament el Palau dels Papes (f.70/121) i fer nit a Aix-en-Provence. Crec que d'Avinyó no cal que digui gaire cosa perquè és una ciutat força coneguda pel fet d'have estat papal. Van haver-hi set papes i quan va haver el Gran Cisme d'Occident, els anomenats antipapes van tornar a residir en aquest palau, que és un dels castells medievals més grans d'Europa.

Avinyó té un festival de teatre a l'estiu que, junt amb el d'Edimburg, és el més important d'Europa. De tota manera, assenyalem que el centre de la ciutat és prou endreçat.

Aquí les fotos

AIGUES MORTES, LA CAMARGA

AQUEST VIDEO COMPLEMENTE LA MEVA ENTRADA DEL DIA 9 ABRIL 2007 SOTA EL MATEIX TÍTOL

Aigües Mortes, la Camarga

El primer dia d'abril he visitat el poble Aigües Mortes, que està a la Camarga, que pertany a la Provença. Un país que fa poc més de 150 anys que és part de la República Francesa.

Tot i que Aigües Mortes va ser fundada un segle abans de Crist, no va assolit certa importància fins el segle XIII quan el rei francès la va reconstruir tot convertint el seu port en un dels més importants fins al punt que la Sisena Croada va salpar des d'Aigües Mortes. Arran de la Guerra dels Cent Anys la ciutat va caure en una decadència, que gràcies a la qual ara té un patrimoni arquitectònic perque conserva la seva muralla, com podeu veure a les fotos.

Els carrers d'aquest poble provençal fan de bon passejar i la muralla té unes bones vistes cara al poble com al Roine.

Una de les construccions més senyeres és indubtablement la Torre Constància, una construcció cilíndrica de 40 metres d'alçada i és que tots els vaixells que passaven a la vista d'aquesta torre havien d'abordar i pagar un cànon i és que per ordre del rei Joan només es podia comercial pel port d'Aigües Mortes.

Els afores d'Aigües Mortes, la Camarga a la que pertany, es caracteritzen per una natura d'allò més salvatge en la que podem veure aus migratòries, com els flamencs, i cavalls en estat mig-salvatge i toros negres. Cal no oblidar que aquí es fan curses de braus.

Tanmateix, la penyora més potent i més emblemàtica d'aquesta zona és la sal.

A principis de la nostra era, l'enginyer romà Peccius ja va organitzar l'extracció de la sal, que es coneix per Flor de Sal de la Camarga. Al llarg de l' any, amb el sol del migdia, el mistral i la tramuntana, la sal del mediterrani es va enriquint-se. A l' estiu, damunt de les dunes de sal, es formen milions de petits cristalls blancs que donen lloc a la Flor de Sal de la Camarga. El caviar de la sal es recull manual i artesanalment de les salines. Està composada per cristalls més o menys blancs, és lleugerament humida i té una textura granulada i un sabor molt particular. Conserva els principals minerals (magnesi, potassi i calci) que li han aportat l' aigua de mar, els quals són molt saludables per l' organisme humà.

Aquí les fotos.

Fins el dia 10 d'Abril