EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Liceu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Liceu. Mostrar tots els missatges

dilluns, de setembre 02, 2019

Teatre Liceu, IBSTAGE GALES. Director: Leo Sorribes


Aquest diumenge passat, primer de setembre, vaig anar al Liceu per a veure el ballet que l'escola de ballet que gestiona Leo Sorribes ens porta a Barcelona. Nosaltres, els catalans, que a vegades presumim i de vegades menyspreem, no les tenia totes. 

L'espectacle va començar amb RAYMONDA, coreografia de Petipa, música de Glazunov i l'equip de ballet de l'escola. És obligat assenyalar que la interpretació dels joves estudiants va ser prou digne, cosa que és d'agrair i que no desmereixia el conjunt del que vindria després, tot assenylant que aquesta va ser l'únic espectacle fet pels alumnes i que la resta ja van ser ballarins de categoria internacional.

En aquest sentit, em permeto posar a continuació l'article de Maricel Chavarria que surt avui a La Vanguardia.

A veure-les volar en el món del ballet




Hi ha un públic entès i amant del ballet que espera l’estiu per prendre-li el pols a aquest art a la gala que té lloc al Gran Teatre del Liceu. És un públic que, cada cop més, quan es troba davant artistes de primer ordre, es torna boig i necessita desfogar-se i ovacionar-los a crits quan superen de llarg les expectatives.

Qui mana avui dia a l’olimp del ballet? Qui despunta? Qui és l’exponent d’aquest o l’altre estil? Quin jove astronauta esquiva amb elegància i serenitat les lleis de la física?

Fa una dècada que les gales IBStage donen l’oportunitat al públic barceloní d’obtenir algunes respostes a aquestes preguntes, que d’altra banda serien d’obligat compliment en un Estat de dret del ballet. Un Estat on no pogués ser tingut impunement per un art tronat i circense.

La prova que no ho és pas es troba a les grans cases d’òpera d’aquest planeta –si més no les que van decidir tenir escola i companyia pròpia–, teatres que mantenen el llustre i la màgia al més alt nivell i se superen any rere any. I val a dir que en aquesta 10a edició de les gales IBStage que es va celebrar aquest cap de setmana, al teatre de la Rambla, es va poder gaudir d’uns contrastos estilístics exquisits.

A saber: d’una banda, la correcció, polidesa i delicadesa d’un Royal Ballet londinenc representat pel seu màxim exponent femení –la gran Marianela Núñez–, i de l’altra, l’expressivitat i l’elegància del Mariinski de què va fer gala aquest astre astronauta neptunià anomenat Kimin Kim, el volador serè, un coreà format a l’escola russa. Un noi que fa 12 anys que alimenta aquesta alquímia amb un professor rus... d’ascendència coreana.

Veure Núñez i Kim formant parella en joies del repertori, com els pas de deux de Giselle (Jules Perrot i Jean Coralli) i El corsari (Marius Petipa), va ser com sentir-se part de la història, com potser es va sentir al seu dia el públic de l’època que Rudolf Nuréiev va allargar la carrera de Margot Fonteyn. Esclar que l’argentina Marianela, que als 36 anys domina els tempos de cada gest com una deessa, i el somiador Kimin, de 26, capaç de creuar l’escenari del Liceu d’un sol salt, es troben a anys llum d’aquells mites en qüestió de tècnica. Perquè, lluny de ser un art de museu, el ballet evoluciona i renova la capacitat de sorprendre.

Dit això, aquesta vegada IBStage va saber administrar la presència d’alumnes a la gala, que van ballar només uns minuts de Raimonda a tall d’obertura. Ja es va dir fa un any en aquestes mateixes pàgines: si es ven una gala d’estrelles al Liceu, no es pot fer passar bou per bèstia grossa permetent que els estudiants copin la meitat del xou.

De la resta de la gala caldria destacar la impressionant Oksana Skorik, a qui ja es va veure en una edició anterior en Scheherazade . Aquesta vegada va canviar la dolorosa sensualitat –no s’ha d’oblidar que es va formar a la dura escola de Perm– per la passió de La mort del cigne, de Michael Fokine, en què va convertir les seves línies extremes en fràgils extremitats, ferides i tremoloses fins a l’última ungla. El Mariinski té en Oksana una assegurança a tot risc, com es va poder comprovar en el límpid Gran pas classique de Victor Gsovski, que va ballar amb l’elegant Philippe Stepin.

I com correspon a una gala conseqüent, es va donar l’oportunitat a l’emergent Maria Khoreva, per a qui el Mariinski ha apostat amb només 19 anys. Va ballar el rutilant pas a dos de Don Quixot, jove i àmpliament preparada, tot i que amb l’excel·lència per assentar. El seu partenaire va ser el nord-americà Julian McKay, estrella del Mikhàilovski –recorda amb agraïment l’etapa de Nacho Duato– que, potser inspirant-se en Kimin, va mostrar una gran facilitat i joia de viure en els salts i els girs. McKay es va sumar també a Anastasia Limenko, la reina dels fuetée, en un altre Petipa, Esmeralda.

Don Quixot, Esmeralda i El corsari estan tallats pel mateix patró i podrien resultar redundants a la gala, si no fos perquè aquí es ve a veure brillar en les peces més exigents. Això és un mostrari del bo i millor.
I cal dir que van encaixar molt bé en el programa la parella flamenca Sergio Bernal i Miriam Mendoza, que va desfermar passions amb El último encuentro de Ricardo Cué. Va quedar més disruptiva la peça #NoMe de Duato, interpretada per Luisa María Arias. I pel que fa al Ballet de Catalunya que impulsen els mateixos Leo Sorribes i Elías García, responsables d’aquestes gales, va fer la seva aparició amb sengles tastets de Beethoven. Lorenzo Misuri va traçar moviments en cascada amb la 5a Simfonia i Leo Sorribes va fer una interessant lectura del tercer moviment de la 7a, obeint en l’estructural al seu classicisme i en el tarannà al seu romanticisme. Ben fet. A veure com continua.

Marianela Núñez
Kim Kimin

dijous, de setembre 15, 2016

LA FLAUTA MÀGICA, Mozart

Gran Teatre del Liceu

El text que segueix està tret del dia EL PAÍS arran de les representacions que es van fer al Teatro Real de Madrid



La historia de La flauta mágica ya es atípica de por sí. Se estrenó alejada de los grandes coliseos que habían visto la gloria de Mozart, en un pequeño teatro de los suburbios de Viena, propiedad del autor del libreto de la obra, Emanuel Schikaneder. Para una obra atípica, una producción atípica es la que ofrece el Teatro Real a partir del próximo 16 de enero. Un montaje con una pantalla como único decorado e inspirado en el cine de Buster Keaton y Louise Brooks, sin palabras pero con un papel crucial de la música.


La flauta mágica no es una ópera en sí. Catalogada como singspiel -un teatro con música y letra en alemán que incluye diálogos hablados-, la que llega a Madrid es una producción de 2012 para la Komische Oper de Berlín, que ha rodado por todo el mundo. "Mozart lo que logra aquí es convertir un género menor en algo muy sofisticado que podría estrenarse en la corte. Salieri, contemporáneo de Mozart, se deshizo en elogios con La flauta mágica y la calificó de digna de cualquier corte europea", cuenta el director artístico del Real, Joan Matabosch.

En esta producción, gobernada musicalmente desde el foso por Ivor Bolton, se "capta de una forma brillante la Ilustración, el paso del oscurantismo a la luz del siglo XVIII", dice el director musical. Para ayudar a ese paso aquí se ha prescindido de todo decorado para dejar que reine en el escenario vacío una gran pantalla. "En esa pantalla se proyectan animaciones con las que interactúan los cantantes, que aquí tienen también mucho de actores. Ha sido un trabajo difícil, hemos hecho muchos ensayos y solo esperamos a un público con una gran curiosidad, que es parte fundamental del éxito de este montaje", explica Tobias Ribitzki, realizador de la dirección de escena en nombre de su creador original, Barrie Kosky.

Para la creación de esta dramaturgia compleja y reveladora, Kosky se apoyó en Berlín en el Grupo 1927. Esta compañía desarrolló una idea en la que el singspiel de Mozart se mueve entre el cine mudo -las partes habladas se exponen de forma sintetizada en frases proyectadas que se corresponden con el gesto de los cantantes- y unas proyecciones que hacen de escenario imaginativo y cambiante para cada uno de los personajes de esta obra de trasfondo simbólico masónico. Así, el personaje de Papageno se reviste de Buster Keaton o Pamina se transforma en Louise Brooks, y de vez en cuando aparecen en la proyección unos elefantes rosas alados que evocan a la iconografía universal de Walt Disney.

EL PAÍS 14.1.2016

divendres, de juny 01, 2012

GRUPO CORPO

Grupo Corpo és una magnífica companyia de ballet del Brasil i ha estat una sort poder-la veure al Teatre Liceu. Com és difícil d'explicar les característiques coreogràfiques d'aquest ballet és indubtablement millor donar un cop d'ull a la mostra que aquí s'ofereix del YouTube.

divendres, de febrer 10, 2012

EL LLAC DELS CIGNES

Música: Piotr I. Txaikovski Coreografia: Marius Petipa i Lev Ivanov revisada per Ángel Corella) Escenografia i vestuari: Benjamin Tyrrell Il·luminació Ángel Corella i Luis Perdiguero Gran Teatre del Liceu És un clàssic sense discussió, que no necessita el canvi i que encara ara tingui moments moments carrinclons cal valorar sempre el conjunt que és bellesa pura.

diumenge, d’octubre 21, 2007

L'ENCÍS DE LA DONA

Fa uns quants anys un soci del Cercle de Liceu, per raons professionals, ens va invitar a tres col.legues a sopar al mateix Cercle. Com era una nit que no hi havia òpera els únics a sopar érem nosaltres quatre. El que em va quedar d'aquella visita va ser que abans de seure vam visitar la Rotonda de Cercle, que és una meravella, dissenyada pel propi Ramon Casas i farcida amb les seves pintures.

Des del 20 de setembre fins avui hi ha l'exposició L'encís de la dona, Ramon Casas al Liceu i Montserrat.

Aquesta exposició no es fa al Cercle, sinó al Saló de Miralls del Teatre, que a més dels quadres del Cercle hi ha els de Montserrat. No hi ha cap dubte que l'exposició és interessant, però vint-i-cinc obres de Ramon Casas al Saló dels Miralls sembla que hagin entrat en calçador, el resultat és una visita incòmode, no gens plaent, perquè no solament les pintures estan massa juntes, sinó que el públic estem massa apretats gràcies a l'èxit de l'exposició i per acabar-ho d'arreglar, com hi tres grups seguint l'exposició estàs mirant una pintura i sentint el guia d'un altre grup.

Com se sap Ramon Casas era fill de casa bona, burgesa, que va saber viure coherent amb la vocació que va triar, la pintura.
I el llest de Ramon Casas va pintar dones que es caracteritzen pels aires parisencs, a més de ser guapes, modernes, pícares i sobretot misterioses, ha explicat el director del Museu de Montserrat, pare Josep de Calasanç Laplana.

A París va pintar a Madeleine de Boisguillaume, (cartell i primera pintura), la qual va ser model també de Toulouse-Lautrec i de Santiago Rusiñol i Ramon Casas, era indubtablement una dona guapa, que veiem aquí amb la famosa absenta, una de les pintures que ha vingut de Montserrat.

L'altra dona de Casas va ser Júlia Peraire, de Vic (segona pintura) que per casar-s'hi va haver d'esperar que es morís la seva mare i és que Júlia, La Sargantaine. La mare de Casas no aprovada el matrimoni.

Una exposició molt bona de la que no se surt satisfet.

diumenge, d’abril 15, 2007

Compañía Antonio Gades


Ahir vaig veure al Teatre Liceu CARMEN
Coreografia: Antonio Gades Música: Georges Bizet - Manuel Penella - Fedrico García Lorca - José Ortega Heredia (Música enregistrada) Escenografia, vestuari i il.luminació: Antonio Gades - Carlos Saura - Antonio Saura Ballarins: Carmen Stella Arauzo, Don José Adrián Galia, Torero Antonio Hidalgo, Marido Joaquin Mulero Compañía Antonio Gades.


Com no sóc gens entès amb el ball andalús la meva observació després de gaudir d'un magnífic espectacle és que com he vist els grans ballarins Joaquín Cortes i Sara Baras opino que tot i ser grans artistes no han aportat un espectacle de conjunt, mentre que aquesta companyia ens arriba com un gran equip i, per tant, ens ha ofert un gran espectacle coreogràfic. Un espectacle que no s'aguanta amb el pes d'una o dues estrelles.


Només a l'inici ens trobem tn tot el conjunt ballant a l'hora com si es tractés d'una perfecte maquinària de dansa com les que ens tenen acostumats els russos.


Després els dansaires omplen l'escenari d'una manera aparentment desordenada com si fossin dansaires que assagen per lliure. Amb aquesta excusa ens van oferint ara un solo, ara un trio ara un pas à deux. I així l'espectacle, amb Carmen com excusa, ens va oferint un mosaic de figures.