Londres - 11 Setembre

Com ha he dit alguna vegada entre el 1971 i 1973 vaig viure vint-i-sis mesos a Anglaterra, la qual cosa sense ser una durada extraordinària va ser suficient per a deixar una profunda marca en la meva manera de veure el món. I he d'afegir que d'aquest període els darrers vuit mesos vaig viure a Londres mateix, per ser exacte a Stockwell, per anar a casa baixava a l'estació de metro de Stockwell, de la Nothern Line o línia negra, que m'anava perfecte perquè vaig fer un curs de dia complet a The City of London Polytechnic a on arribava sense fer canvis amb el trajecte directe Stockwell-Moorgate.
.
Amb tot això vull dir, per si no ja ha quedat prou clar, Londres no és per mi una ciutat més. A tot això cal afegir que una vegada a Barcelona vaig entrar a treballar en una empresa, per la qual de tant en tant hi anava, tant si era per fer alguna feina concreta com per a assistir al sopar anual que durant tants anys ha fet la gent del ram a Grosvenor House, un sopar que al principi tenia tons un xic carques, no pel fet que s'hi havia d'anar amb smoking, sinó que no hi havia dones. Amb el temps la presència de dones va anar augmentant. En justícia he de dir que en aquestes anades a Londres solia haver la companyia de l'esposa encara que aquest és un aspecte que amb el temps es va anar aprimant. Dues evolucions que són els signes del temps.

.

Indepentdentment del factor feina també hi hagut alguna escapada familiar, però la darrera ja feia molts anys, vuit. Esperem que no es repateixi.

.

Avui he arribat a la tarda i he dinat prop de l'hotel, o sigui el que en podríem dir una versió anglesa d'una casa de menjars: The Dicken's Tavern. Salsitxes del dia amb puré de patates i una cervesa. Goso dir que el més interessant del dinar ha estat la cervesa, John Smith's Extra Smooth. Té una suavitat que recorda a la Guinness stout, però no és negra. Una troballa que si es repeteix l'oportunitat la tornaré a beure.

.

Per començar m'ha fet il.lusió passejar per la vora del riu que hi ha un bon passeig tot veient les cases del parlament i el centre d'arts dominat pel Royal Festival Hall, però que més recentment compte amb la gran sínia coneguda per The Eye.

.

De tota manera el plat fort del dia ha estat el musical a Victoria Palace Theatre, Billy Elliot, que molts coneixem per la pel.lícula. El musical en qüestió porta l'argument força més enllà de la pel.lícula perquè el conflicte de la pel.lícula és només entre pare i fill perquè el pare vol que el nen faci un esport ben mascle, mentre que ell vol ballar. En el musical, encara que aquest aspecte hi és el que realment centra l'argument és que els fets es desenvolupen al nord d'Anglaterra quan la política econòmica de Margareth Thatcher castigava durament les vagues dels minaires car minaires són la família i l'entorn de Billy Elliot. Aquest minaires tampoc estan per dances, encara que al final, quan s'adonen que el tancament de les mines no té marxa enrere aleshores comprenen que serà millor que es pugui guanyar la vida ballant.

.

De tota manera un musical és més música i ball que teatre i, per tant, l'argument, encara que ben travat en aquest cas, no és el que més compte.

.

D'entrada la música és estupenda, cosa que hem d'agrair al compositor: Sir Elton John. La coreografia és també magnífica i pel meu gust un dels moments més brillants és quan ballen les nenes de l'escola de ball del poble de Billy Elliot i a on ell també hi va encara que d'una manera extra oficial. Aquestes nenes fan un ball en les que representa, com les de tantes escoles de dansa, que són un desastre absolut ballant, que no encerten mai les instruccions de la mestra. I amb això no volem pas dir que no tinguin ni idea perquè al final de l'espectacle, encara que no totes, fan una demostració de bon ball que jo ja voldria veure per aquestes terres.

.

Quin vagi a Londres, que no es perdi aquest musical. M'ho agrairà.

.

Totes les fotografies