Pel matí he passejat pel centre, encara que estaria millor dir que com el centre de Londres és tan gran i dona tant de si, que de fet tots els dies he passejat pel centre, l'única cosa que en el cas del matí d'avui ha estat per la zona més turística, al cap i a la fi, durant dos anys vaig anar de turista. Concretament per Picadilly Circus, of course!, el lloc que un periodista de principis de segle XX va qualificar del millor espectacle del món (the greatest show on earth) perquè s'hi veia gent de tot el món..
Piccadilly Circus és la famosa travessia que lliga el West End amb la City of Westminster. El nom de circus deriva de cercle perquè les places amb aquest nom són circulars, però des d'aquest punt de vista no és la més bonica de Londres, Oxford Circus és més reïxit, però encara és molt més bonica el Cambridge Circus, i no diguem el Circus que hi ha a la ciutat de Bath. A Barcelona hi ha dues imitacions que per desídia municipal s'han perdut (Antoni Maura i Francesc Macià).
.
Aquesta plaça va agafar una certa fama pels grans anuncis de neon. Els qui hi hem passejat els anys setanta recordarem el de la Coca-Cola, ara ja no és així. Fins i tot sembla que la font que hi ha al mig ja no és tant emblemàtica com abans, aquesta estàfont està coronada per Anteros (primera foto), però popularment se li ha atgribuit el nom de Cupido o Eros i també L'Àngel de la Caritat.
.
Com no podia ser d'altra manera també hi he passat força estona per les llibreries de Charing Cross Road, la qual cosa m'ha fet venir a la memòria un obra de teatre que duu el nom d'aquest carrer per títol perquè és sobre una llibreria suposadament d'aquest carrer.
.Tanmateix a Londres hom sempre veu coses que no sol veure en altres indrets. Així a la llibreria Blackwell, que és extensíssima, a la secció de medicina he vist aquest rascayú i m'ha semblat educatiu fotografiar-lo i a veure si les llibreries de Barcelona s'animen perquè no està de més que tinguem consciència del com som per dins, tot ossos.
.
Amb aquest passeig ha arribat l'hora de dinar i ho he fet a L'Escargot, del que ja en parlo allà on toca.
.
Un cop dinat cap al Museu de Londres, que està a la City, just davant de l'antic City of London Polytechnic. És un museu interessant malgrat que Londres no ha tingut la mateixa sort que Barcelona en conservar les pedres velles i, per exemple, de l'antiga muralla en queda molt poqueta cosa que de dins del museu és ben visible. Evidentment anat pel carrer hom pot quedar desconcertat perquè hi ha el carrer que es diu London Wall, que és com si nosaltres a la Ronda (St.Antoni, St. Pere) li diguéssim la Muralla. Evidentment el carrer London Wall marca per onpassava la muralla, però les parets són totes del segle XX i potser alguna ja és del XXI.
.El museu doncs mereix una visita i em permeto dir que un dels guies parla perfectament el castellà, cosa que no ha de sorprendre perquè es tracta de la llengua que més s'estudia a Anglaterra després de l'anglès.
.
Del museu cap al centre d'art de Barbican que he aprofitat per prendre una beguda refrescant mentre queien unes poques gotes d'aigua, per sort ha estat l'únic pluja dels quatre dies londinencs.
.
Des d'aquí he fet camí cap a l'Aldwych Theatre, a Holborn. Un teatre que li tinc certa simpatia perquè hi havia anat vàries vegades. En especial no em puc estar de recordar una magnífica representació de Murder in the Cathedral, de T.S. Eliot, i també és el teatre on es feia l'International London Festival, en el que hi anaven companyies d'arreu del món, entre les qual vaig veure teatre polonès, japonés, zulu i la Companyia Núria Espert amb Yerma.
.
Aquesta vegada el torn li ha tocat al musical Dirty Dancing. El títol, tant si s'ha vist o no la pel.lícula amb el mateix títol, ja es pot endevinar. Molt de ball amb clars moviments eròtics. Això sí, tot emmarcat amb un argument, un argument força fluix i inversemblant, tant inversemblant com aquella cançó del Gato Pérez en la que la nena pija s'enamora d'un trompetista pobra, doncs aquí enlloc d'un trompetista que sap donar la nota, tenim un ballarí, ben plantat, intel.ligent, ben plantat i tant pobre com mascle.
.
Val a dir que en una obra d'aquestes característiques l'espectacle no solament està en el que es fan els de l'escenari, que evidentment canten i ballen molt bé, sinó el que fan les noies i no tan noies angleses des de la platea. És evident que elles contribueixen a donar emoció a l'espectacle i si el noi fa un petó cridén d'emoció i si el nois està en calçotets i es posa els pantalons criden de pena. De tota manera no cal fer psicologia barata sobre aquest comportament que xoca als ulls dels no anglesos, elles no es creuen el que fan, senzillament va a passar-s'ho bé i s'agafen aquest petit protagonisme, però el que fan o criden s'ho creuen menys que els homes que criden les males jugades dels seus protagonistes i és que en aquestes noies no hi ha cap mena de passió o fanatisme, sinó que han anat passar una bona estona al teatre.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada