El llibre no conté únicament la carta que Galileo va dirigir a Cristina de Lorena Gran Duquesa de Toscana, sinó que hi ha una interessantíssima introducció de Moisés González García, una carta de D. Benedetto Castelli, dues cartes a Mn. Piero Dini i una carta del cardenal Roberto Bellarmino a Paolo Antonio Foscarini.
La carta més llarga de totes i la que justifica el llibre és la que Galileo va escriure a Cristina de Lorena, el motiu d'aquesta carta va ser que el seu amic i deixeble Benedetto Castelli li va escriure una carta en data 14 de desembre del 1613 en la que li informava d'una discussió que va haver a la cort del Duc de Toscana en la que hi era Castelli, aleshores professor de matemàtiques a la Universitat de Pisa, els Grans Ducs de Toscana, la gran duquesa mare Cristina de Lorena, membres de la família Medici, filòsofs i altres persones d'alta posició. La discussió va ser tranquil.la al principi quan es parlava dels satèlits de Júpiter que Galileo havia descobert, però l'ambient es va posar tens quan el peripatètic Cosimo de Coscaglia va treure el tema que Galileo s'equivocava en defensar el moviment de la Terra, per anar en contra de les Sagrades Escriptures. Acabada la reunió la Gran Duquesa demanà a Castelli que es quedés per xerrar sobre l'afer i aquest fet animà a Galileo a escriure-la.
Ém resulta trist veure els grans esforços que va haver de fer Galileo per salva la pell perquè en aquesta carta el que fa no és altra cosa que dir per activa i per passiva, pel davant i pel darrera, pel dret i pel revés, que allò que concerneix a les Sagrades Escriptures és la salvació, mentre que la ciència s'ocupa dels fets naturals.
Així a la pàgina 128 llegim:
De lo que se deduce cuan falsos serían los sentidos que diésemos a los pasajes de la Escritura, siempre que no se.revelasen acordes con las verdades demostra¬das. Se debe, pues, con la ayuda de la verdad demos¬trada buscar el sentido seguro de la Escritura, y no de acuerdo con el sentido literal de las palabras, que pareciese verdad a nuestra debilidad, querer en cier¬to modo forzar la naturaleza y negar las experiencias y las demostraciones necesarias.Mentre que a la 129 reforça el seu argument amb les paraules següents de Sant Augstí:
«Pero si una experiencia clara demos¬trara que esto es verdad, todavía sería incierto si el autor de los libros sagrados quiso decir esto en aque¬llas palabras o alguna otra cosa no menos verdadera; pero si el contexto del discurso hubiera hecho supo¬ner que éste no había querido esto, no por esto será falso lo que él mismo quiso que se entendiera, sino verdadero y lo más útil».Llibre molt útil per a qui estigui interessat en el debat ciència i religió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada