Aquest blog està concebut com una mena de diari de les meves activitats (espectacles, viatges, etc.) i en algunes ocasions comento política. Les opinions dels lectors són benvingudes.
Títol original: Le mirouer des simples âmes anéanties
Edició, pròleg i traducció: Blanca Garí
Editorial Siruela, Madrid 2005.
-------------------------------------
El dilluns següent, el primer de juny de 1310 a la plaça de Grève es va cremar a una beguina clèriga que es deia Margarita Porée que havia traspassat i trascendit les divines escriptures i havia errat en els articles de la fe, i del sacrament de l'altar havia dit paraules contràries i per judicials i havia estat condemnada per tot això pels mestres en teologia. (Les Grandes Chroniques de France, t. VIII, p.273, cit. Verdeyen, 1986)
---------------------------------------
Al pròleg del llibre que ens ocupa llegim: "el legista Guillermo de Nogaret reúne en la iglesia de los Mathurins, sede administrativa de la Universidad, a veintún teólogos para examinar una list de artículos extraídos de El espejo de las almas simples, el libro prohibido y quemado tres años antes en Valenciennes, escrito por una beguina ahora detenida y encarcelada en París, pendiente de juicio. Al parecer, en base a estas frases, la asamblea juzgó el libro herético. Margarita, sin embargo, se negó primero a comparener ante el inquisidor y, cuando por fin lo hizo, se negó a prestar el juramento reglamentario que precedía al interrogatorio. Guuillermo de París pronunció entonces contra ella la excomunión mayor y permaneció encarcelada un año."
També en el pròleg llegim: "Sorprende finalmente, y quizás sobre todo, que esa mujer responda durante más de un año a la presión de ese inmenso aparato de poder religioso y político con un ostentoso y digno silencio que emula una frase de su Espejo. El Alma libre -había escrito allí- si no quiere, no responde a nadie que no sea de su linaje; pues un gentilhombre no se dignaría a responde a un villano que lo retara o requiriera a batalla; por ello, quien reta a un Alma así no la encuentra, sus enemigos no obtienen respuesta." (Capítulo 88)."
------------------------------------------
Tot i que el llibre l'he trobat interessantíssim i alguns passatges emocionants, més que res perquè un no pot evitar de pensar, quan estàs llegint, que per escriure aquest llibre l'hi fos llevada la vida. Com, per altra banda, a mi no se'm dóna el comentari de text. Faig com de costum, transcriure alguns dels passatges que m'han semblat dels més sucosos. Val a dir que el llibre està plantejat en forma de diàleg, de manera que els "personatges" d'aquest diàleg són: Amor, Alma, Razón
------------------------------------------
Amor. Hijos de l Santa Iglesia -dice amor-, por vosotros he hecho este libro, a fin de que oigais, para valeros mejor, la perfección de la vida y el estado de paz a los que puede llegar en virtud de la caridad perfecta la criatura a la que le es concedido este don de toda la Trinidad. Don del que oiréis dirimir en este libro a través de las respuestas de Entendimiento de Amor a las preguntas de Razón. Pg. 34/35.
Amor Esta Alma que posee tal amor -dice el propio Amor- puede decirles a las Virtudes que ya ha estado largo tiempo y muchos días a su servicio. El Alma: Os lo confieso, dama Amor -dice esta Alma-, hubo un tiempo en que lo estuve, pero ahora es otro momento; vuestra cortesía me ha apartado de su servidumbre. Por ello ahora les puedo decir y cantar abiertamente: Virtudes, me despido de vosotras para siempre, Tendré el corazón más libre y más alegre,Serviros es demasiado costoso, lo sé bien,Puse en otro tiempo mi corazón en vosotras, sm reservas, Era vuestra, lo sabéis, a vosotras, por completo abandonada. Era entonces vuestra sierva, ahora me he liberado. Pg. 38 (Un dels més interessants és aquest sobre la no necessitat de la voluntat.) Amor: Sin duda esta Alma no tiene voluntad; pues cuanto esta Alma quiere y consiente es aquello que Dios quiere que ella quiera y ella lo quiere por cumplir la voluntad de Dios y no por su propia voluntad; y no puede querer esto por sí misma, sino que es el querer de Dios que lo quiere en ella; por ello es evidente que esta Alma no tiene en absoluto voluntad de Dios que le hace querer todo cuanto ha de querer. Pg. 47
Miniatura VIII. Primer viatge a Tunis
A l'esquerra figura la bandera de Gènova dalt de la torre, que veu salpar el filòsof en vaixell l'any 1293 amb 61 anys. A la dreta, arribat a Tunis, Ramon Rull discuteix amb els doctors de l'islam, entre la torre coronada amb la bandera del país i la torre amb la bandera quatribarrada que simbolitza les instal.lacions comercials i residencials que tenien els catalans. Miniatura VIII del llibre que ens ocupa. Aquesta miniatura com les altres que figuren en el llibre són un encàrrec del deixeble Thomas Le Myésier, que "féu la primera síntesi lul.lista de tota l'obra lul.liana en l'Electorium magnum, incloent-hi sencera la Vida coetània en llatí, i en l'enomenat Electorium paruum seu Breuiculum, on encarregà dotze miniatures de gran valor artístic i documental sobre la vida de Ramon Llull que apareixen en aquest llibre (veure pàgines centrals en color)." L'esmentat Thomas Le Myésier va morir el 1336.
El diari La Vanguardia el dia de Sant Jordi venia, junt amb el diari, a un preu molt mòdic el llibre "RAMON LLULL ESSENCIAL-Retrat d'una pare d'Europa, de Pere Villalba, doctor i professor emèrit de Filologia Clàssica a la UAB, membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Com estudiós de Ramon Llull és membre del Raimundus Lulius Institut, de Friburg, és autor de Ramon Llull. Vida i Obres (IEC. 2015)
No sé ben bé quina ha estat la raó, però confesso que al marge de la religió sempre m'he sentit atret per la figura de Ramon Llull. Encara que és difícil de saber el meu motiu per aquesta atracció crec que no erro en què a més de ser un savi que escrivia en català, va ser una d'questes persones que ara en diríem un veritable ciutadà del món. És clar que el fet que escrivia en català era un mèrit relatiu. El català era el seu idioma, però aleshores no era habitual escriure en llengua vulgar, sigui català, gallec o toscà; les persones cultes escrivien en llatí. Això ja ens diu que va ser un pioner a Europa en escriure en llengua vulgar. En la seva obra hi dominen els textos en llatí, com era normal, però també hi ha en català, occità i àrab. El fet que escrivís i parlés en àrab és el que el fa, com diu el títol del llibre, un pare d'Europa i, vist en la perspectiva d'un món globalitzat el fa un ciutadà del món, lògicament, del seu temps. Si ara la llengua franca és l'anglès, aleshores, a la ribera de la Mediterrània, eren el llatí i l'àrab.
Tanmateix, el paper que va voler jugar Ramon Llull era alguna cosa més que la religió. Aquest darrer punt pot no ser ben entès perquè normalment quan es barreja la política amb la religió es tendeix a pensar, i amb raó, en intolerància, fonamentalisme, fanatisme, xària, guerra santa, croada, Inquisició o yihadisme.
El que es pretén exposar (car no puc tenir la pretensió de demostrar) és que Ramon Llull no solament era un filòsof i un místic, sinó un home d'acció, un home que sabia molt bé en el món que vivia i que la política era més un afer eclesiàstic que no de reis, encara que els reis hi jugaven un paper, però només per la influència que podien tenir davant del Papa. La guerra havia de ser aprovada pel Papa. En el famós Llibre d'amic i Amat escriu "-Digues, foll, ¿què és la religió? Respós: -Netedat de pensa, i desirar morir per honrar mon Amat i renunciar al món, per ço que no haja embargament a contemplar-lo i a dir veritat de sos honrament". La netedat de pensa apunta contra el fanatisme d'arrel religiosa. El 1289 és invitat a un debat a la Universitat de París en la seva qualitat de Magister Artium. En aquesta estada a París escriu Compendi o comentari de l'Art demostrativa per a presentar-se davant els estudiosos de la seva manera de parlar a l'estil aràbic sobrtr la Teologia, la Filosofia, el Dret, Demostrativa i de l'Alfabet. El mateix 1289 escriu el famós Fèlix o Llibre de meravelles, que convida al lector a contemplar l'univers i la vida a través del seu protagonista, en Fèlix, que ple d'admiració, s'obliga a preguntar, cercar el desllorigador de situacions incòmodes i explicar algunes solucions i, a la fi, entrar a formar part del meravellar-se, acte iniciàtic de tot saber. "El llibre s'estructura en més de cinc-centes semblances o narracions exemplars del bé i del mal, tot remarcant d'una manera especial les institucions públiques, que en principi han estat concebudes per al bé comú, però que després de l'anàlisi resulten organismes excloengts a favor del bé privat." La lluita contra la corrupció serà una constant en la vida de Llull.
Mentre és a París, Ramon Rull escriu tres cartes al més alt nivell, demanant l'ajut pel negoci més important del món, convertir infidels, en aquest cas mitjançant la creació de més escoles d'idiomes. La primera va dirigida al rei de França Felip IV, la segona a un bisbe del Consell Reial i la tercera a la universitat parisenca. L'altra constant és la conversió a través del coneixement i el raonament. El 1290 a Montpeller escriu l'Art amativa, uns quants segles abans que Erich Fromm escrivís L'art d'estimar. La mateixa inquietud, mecanismes diferents. "Es una obra de mística sotmesa als imperatius de la raó, o dit d'una manera que hauria subscrit Ramon Llull, una mística científica o una ciència que busca la clau de la cambra de l'obscur.". A l'interior del jo, com Fromm a través de la psicoanàlisi. Ramon Rull va intentar, successivament, davant dels quatre papes de Roma que va tractar d'organitzar una croada per a recuperar les pèrdues de la Cristiandat a Terra Santa; tanmateix, el seu objectiu no era essencialment militar com pot semblar si no es pren la seva tasca en conjunt. El seu primer objectiu era "la discussió amb els doctors de l'Alcorà, els intel.lectuals musulmans. Missionar, per a ell, representa un complex d'activitats intel.lectuals i dialèctiques, no una simple conversió de la fe seguida del bateig." Aquí l'autor de llibre fa un subtil crítica a "los conquistadores".
Seria pel 1290 a Tunis, que Llull tenia cada dia molt èxit en les seves discussions amb "les persones més versades en la llei de Mahoma...(veure al principi d'aquest text la Miniatura VIII). Llavors quan semblava que Ramon il.luminava les ments dels infidels sobre tals coses; tanmateix, s'esdevingué que un personatge, no poc famós entre els sarraïns, que havia apercebut les paraules i la intenció de Ramon, va suplicar al rei tot aconsellant-lo que manés tallar el coll d'aquell home que s'esforçava a subvertir la nació sarraïna i a destruir la llei de Mahoma amb gosadia temerària... El rei... va manar que fos expulsat del reialme de Tunis." Aquesta citació posa clar que Ramon no pretenia ni ser un inquisidor, ni un "conquistador", ell només volia conquerir ànimes per Déu i l'Església. El 1294 escriu la Disputació de cinc savis que tracta principalment de l'origen de l'Esperit Sant i detalla la disparitat doctrinal sobre la doctrina del filioque entre llatins i grecs, passa a l'opinió que en tenen els nestorians i els jacobites, i, adraçar-se als sarraïns, exposa la Trinitat i l'encarnació, temes rebutjats per ells. És Ramon Llull qui té una visió ecumènica de les diverses creences, qui pensa en la unitat entre llatins, grecs, nestorians, jacobites i, també, sarraïns, els cinc protagonistes del llibre, essent ell encarnat en la persona d'un savi llatí." Veieu aquest enllaç.
Pel 1296 escriu el Llibre sobre la potència, l'objecte i l'acte, una "visió de la manera com les potències cooperen en l'acte de conéixer, és a dir, les potències elementativa, vegetativa, sensitiva, visiva, auditiva, odorativa, gustativa, tactiva, afativa, imaginativa, racionativa, intel.lectiva, memorativa i volitiva." En aquest paràgraf he volgut evidenciar que Ramon tenia una cosmovisió amplíssima, possiblement com ningú o molt pocs l'han tinguda mai al llarg de la història.
Avui dia es parla molt de la corrupció dels polítics, aleshores, com ja he dit, els clergues eren polítics, per tant, llegim què va escriure Ramon el dia 1 de juliol del 1299 a L'Art d'elecció: "Atès que una bona elecció dins la santa Església és molt necessària per elegir persones comunes a fi que l'Església sigui governada per elles i elles lluitin contra els enemics de l'Església, els quals fan pecats, com els infidels i els cismàtics. I això les persones comunes elegides no ho poden fer, si no són bones i si no estan ben relacionades amb llur mare, que és bona i noble. Llur mare és la sacrosanta Església romana, que pateix grans sofriments per culpa d'ells que fingeixen que són fills bons, sinó dolents, sostraient a la mare i engrapant injustament els seus béns." No satisfet amb això el 1304 escriu Llibre del consell, un estudi sobre el bon govern per utilitat pública, que ha de tenir tothom des del papa fins el darrer súbdit. És prou clar que Ramon era més que un home de religió, la seva preocupació, amb la religió com base, era el bé comú. Per Llull era clar que una persona de fe, sigui la que sigui, era un bon ciutadà. Es recomana la lectura del punt 10 d'aquest enllaç. "L'any 1305, amb 73 anys, Ramon Llull continua l'alt ritme productiu: Ascens i descens de l'intel.lecte, una de les obres fonamentals de la filosofia lul.liana, pensada per a homes laics "que desitgen i anhelen adquirir les ciències, i, perquè no tenen coneixement dels vocables propis de les ciències ni, al seu començament, nodrien el seu intel.lecte en l'art d'aquirir les ciències, per això, quan volen aprendre les ciències, tenen una iniciació molt difícil i també ardorosa... Per això pensant en ells, fem aquest llibre o Art, observant el mètode de la nostra Art general. En aquest llibre, de fet, han estat posades les paraules pròpies de les ciències, i en ell es dona la manera i la doctrina, per la qual hom sàpiga utilitzar l'intel.lecte, tot descendint fins a les coses inferiors i ascendint fins a les superiors ... un home no pot pas sortir d'un gran pelag sense un gran desig i esforç." La meva identificació amb aquestes paraules de Ramon Llull és total i absoluta perquè quan tenia 64 anys vaig començar la carrera d'Humanitats després d'haver superat l'exament d'Accés a la universitat per més grans de 25 anys. Cinc anys després em graduava, per mi, la carrera, va ser un gran pèlag. El mateix any fa balanç de la seva vida i de la seva obra amb el Llibre sobre el fi, un tractat de filosofia política: "sóc només un home, no he pogut aconseguir res d'això. I la causa per la qual no he pogut fer tot allò que volia és perquè el bé públic no té amics, i, si en té alguns, són pocs, com es fa evident per a qualsevol que contempli la veritat". La concepció lul.liana de croada en la qual es contemplen els mitjans militars i espirituals són : "fundació de quatre monestirs, on s'ensenyi l'àrab, l'hebreu, el grec i el tàrtar, i on es rebin homes pobres d'aquelles mateixes parts perquè hi facin classes pràctiques; elecció d'un rei lluitador, que serà un càrrec hereditari, creació d'un orde religiosomilitar únic, redacció d'una regla/constitució per regir-se, rutes a seguir prefixades: Turquia, illa Roseta a Alexandria, Xipre, Cilícia, Tunis, Andalusia, Ceuta i Marroc, tàctiques de lluita, avituallament, nomenament de l'almirall, acció apostòlica per mitjà d'una predicació feta amb bons clergues i religiosos, juristes, metges, cirugians, tramesa de germans que parlin àrab amb els prínceps dels sarraïns, religiosos vestits d'àrab com a exploradors, elecció d'un tresorer savi i fidel, d'un intendent a l'exèrcit perquè compri, i d'un altre als magatzems perquè vigili els queviures i els materials, i d'un tercer perquè enviï a l'exèrcit les coses que calgui; després ferrers, fusters, picapedrers, sastres, pelleters, pastors, forners, vinaters i proveïdors de llegums." Es confirma aquí que era un veritable home d'acció. El 1307, amb 75 anys, a Gènova s'embarca cap a Bugia (Bejaïa), a la costa d'Algèria. A on es dedica de seguida a exhortar, amb llengua sarraïna, una multitud ja present de pagans en la fe de Crist. Alguns ja el volen lapidar, però un inspector li fa preguntes i queda colpit pel seu savi raonament i enlloc de contestar va ordenar que fos empresonat. Camí de la presó "fou colpit, per l'una banda, amb cops de bastons, per l'altra, amb cops de puny, i després fou arrossegat ... fins a la comuna de la presó dels lladres". És clar que Ramon Llull era un intel.lectual, un home d'acció i d'una fermesa que no l'atura res ni ningú. Veure Miniatura IX.
Miniatura IX. Viatge a Bugia i empresonament
Primer veiem a Ramon Llull arribant al port de Bugia, a l'actual Algèria, quan tenia 75 anys, el 1307. Després Ramon Llull és apedregat mentre diu en el globus: "La lleis dels cristians és vertadera, santa i agradable a Déu, mentre que la dels sarraïns és falsa i errònia, cosa que estic preparat a provar", després cau a terra sota els cops de bastó de la multitud, és conduit davant del Cadi o jutge i finalment és tancat a la presó.
Aquest tarannà explica que en un acte a Gènova se li van presentar matrones devotes i vídues en gran nombre, els nobles de la mateixa ciutat que li prometeren vint-i-cinc mil florins en auxili de la Terra Santa. El 1310 s'allotja per un temps a París a on va ser particularment prolífic en la seva activitat. A la Universitat de París els mestres i els estudiants encuriosits per les novetats, admirats davant d'aquell "català de les Mallorques", baixet, que escrivia i parlava àrab. El 1311 Ramon Llull "està jugant el rol d'un intel.lectual compromès, que juga a totes les bandes, en aquest cas buscant influir en el rei més poderós del moment un cop esgotada la via papal que hagués comportat l'aliança de diverses nacions... El seu ideal segueix essent la constitució d'una Europa unida al voltant d'unes idees clau... que s'entengui amb la resta dels pobles mediterranis, encara que no pertanyin a la mateix cultura i religió, amb les eines de l'argumentació filosòfica. Aquest mateix any, el principal de la Universitat de París recomana Ramon Llull davant dels estudiosos universitaris en un acte que avui es pot considerar com l'equivalent a doctor honoris causa. En un concili que té lloc al sud de Lió demana la creació de centres de llengües a Roma, París i Toledo; unitat de tots els ordes militars religiosos; destinar un dècima part dels béns eclasials a la conquesta de Terra Santa; austeritat de la jerarquia eclesiàstica i repartiment dels béns dels templers; austeritat en els clergues; demostració de la fe per la filosofia; eliminació de la usura, conversió; conversió dels jueus i sarraïns, sobretot a la Hispània; reducció de la ciència jurídica a sil.logismes i creació de jutges a les ciutats, sense rebre un salari; i que el Papa i els cardenals facin que la medicina es basi sobre principis innats. Un dels apartats més interessants sobre la personalitat de Ramon Llull, que jo en diria el Llull utòpic, és a la Disputa del clergue Pere i de Ramon, el fantàstic en la que el propi Llull es descriu de la manera que creu que és vist pels altres. Pere li diu: "Ramon, fa temps que he sentit dir que ets un gran fantàstic. ¡Au, doncs, digues-me, que véns a demanar en aquest concili general!" Amb aquest provocació afegeix després que ell, el Pere, va per obtenir-hi prebendes o algun altre grau en l'escalafó clerical, que afegeix: "Jo no sóc un home fantàstic, sinó més aviat un home pràctic i distingit." És evident que avui els "winners" (guanyadors) són els pràctics. Mentre Ramon li diu: "Ara sóc vell, ara sóc pobre, em mantinc en el mateix propòsit, en ell mateix romandré fins a la mort..." "No hi ha documentació que permeti d'escatir si el mestre il.luminat morí abans, durant o després del viatge de tornada de Tunis a Mallorca. De fet, tampoc estem segurs si fou l'any 1315 o el 1316... el relat més difós sobre la mort del filòsof, a càrrec de Nicolau de Pax (segle XV-XVI), que escriu que Ramon Llull fou lapidat el 29 de juny de 1315 a Tunis, que uns mercaders lígurs el transportaren encara viu de tornada a casa i que espirà a les envistes de Mallorca, davant de l'illa de Cabrera." Aquí poso punt final en el meu intent de resumir el que no es pot resumir perquè la vida i obra de Ramon Llull és massa gran, especialment si es té en compte que el que he resumit i, moltes vegades transcrit, és un llibre de nomé 176 pàgines, que pel títol ja es defineix com Ramon Llull essencial. Som a l'ANY LLULL i arran d'aquest fet l'INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS prepara la vida i obra de Ramon Llull "condensada" en tres mil pàgines. Al final del llibre hi ha un apartat sobre el lul.lisme o estudis sobre l'obra de Llull. En destaco una minsa part amb els noms que, a parer meu, em semblen els més interessants: - Bartolomé de las Casas, dedicat a la conversió dels indis de la Nueva España, que utilitzà aspectes lul.lians, com les raons necessàries, i proposà una evangelització pacífica. - El cardenal Cisneros, fundador de la Universidad de Alcalá, va acollir la càtedra del Filosofia i Teologia lul.lianes. - El rei Felip II va fer que les obres lul.lianes qudessin fora de l'Índex de llibres prohibits de la Inquisició (1563). Felipe II va encarregar un catàleg de les obres de Llull per tal que la biblioteca d'El Escorial disposava d'una rica biblioteca lul.liana i a més es va publicar uns Commentaria in Dialecticam novam B. Raymundi Lulli (1579). - L'arquitecte Juan de Herrera, expert lul.lista, va escriiure el Tratado del cuerpo cúbico, que és una aplicació de la metafísica lul.liana als principis euclidians de les matemàtiques. L'edifici d'El Escorial fou configurat segons la sensibilitat lul.liana. - Menéndez Pelayo, en un discurs digué que "el català fou gràcies a Ramon Llull la primera llengua vulgar en què es féu filosofia a Europa, com el castellà va ser la primera en matemàtiques i astronomnia gràcies a Alfonso X el Sabio. - Ramon Llull i la intel.igència artificial Cal dir que el lul.lisme neix poc després de la mort de Ramon Llull de la mà de qui fou el seu deixeble en vida Thomas Le Myésier, que a més de fer tot el possible per salvar la seva obra és qui va encarregar les dotze miniatures que són una obra d'art i un document històric. Entenc que forma part d'aquest text meu sobre el lul.lisme mostrar a continuació la Miniatura XII perquè és la mostra de l'interès lul.lista per part de la reina de França.
Miniatura XII. Entrega de tres compilacions lul.lianes a la reina de França.
Thomas Le Myésier, acompanyat de Ramon Llull, presenta a Joana II de Borgonya-Artois, muller de Felip V e França, els tres resums de l'obra lul.liana, de menys a més pàgines. La reina tria el Breuiculum, el més breu i el que conté aquestes miniatures, per tal com és un manuscrit luxós i d'una gran bellesa. L'escena real va tenir lloc cap al 1325, quan Ramon Llull, que aquí apareix envellit i recolzat en una crossa, era mort.
Avui he enllestit la lectura d’aquest llibre tot tenint en compte que em vaig proposar llegir només tres o quatre capítols cada dia perquè malgrat que la majoria són curts, també són difícils d’interpretar malgrat que a la pàgina del costat hi ha el comentari del capítol en qüestió. Com es pot veure més amunt els comentaris estan fets pels mateixos traductors.
El motiu de la lectura és, en primer lloc, que des que em vaig jubilar he desenvolupat una curiositat o interès per la cultura xinesa. Aprofito per precisar que m’he referit a la jubilació del món laboral perquè si per jubilació hom entén no fer res, mai no havia estat tan actiu; la diferència està que abans guanyava diners amb el meu treball tot sabent que no em faria ric i ara el que faig em costa diners, molt pocs, però em faig ric, d’una altra manera, evidentment. Una riquesa que és el resultat del que en dic una vita nova. Per altra banda, els comentaristes expliquen en la Introducció una mena de tradició xinesa que és força coneguda i que és interessant citar-la:Podríem dir que en molts aspectes confucianisme i daoisme són complementaris. Tant és així que tradicionalment es deia que una persona havia de ser confuciana en la seva maduresa, però daoista en la seva vellesa.” Si ens atenem que qui escriu aquest blog ja està a la setena dècada té
motius sobrats per a saber que diu el dao.
A fi i efecte donar una idea del llibre faig la citació del capítol 16 que m’ha semblat il.lustrativa:
Arribar al buit suprem. Conservar la quietud suprema. Totes les coses entren juntes i jo observo com s’en tornen. De la turba de coses cadascuna torna a l’arrel. Tornar a l’arrel s’anomena quietud; la quietud és tornar al destí. Tornar al destí s’anomena ser constant. El coneixement d’allò que és constant s’anomena il.luminació.
No conéixer el constant vol dir anar cegament al desastre. Si es coneix el constant s’accepta tot. El qui ho accepta tot és desinteressat. El qui és desinteressat és sobirà. El qui és sobirà és en harmonia amb el cel. El qui és en harmonia amb el cel és en harmonia amb el dao. El qui és en harmonia amb el dao és etern, i la mort no li representa cap perill.
És un llibre interessant en el que l'autor fa el gran esforç d'harmonitzar ciència i religió. En aquest sentit crec que alguns passatges del darrer capítol són aclaridors:
Me uno a todas las personas de buena voluntad en el deseo de ver a dos instituciones viejas y estimadas, nuestras dos rocas antiguas (la ciencia y la reli¬gión), coexistir en paz mientras cada una de ellas trabaja para hacer un retazo distintivo para la capa integrada de muchos colores que habrá de celebrar las diferencias de nuestra vida, pero que cubrirá la desnudez humana en un abrigo sin fisu¬ras llamado sabiduría. (.)
Me invade el desánimo cuando algunos de mis colegas consideran que su ateísmo personal (al que tienen todo el derecho, desde luego, y que en muchos aspectos yo también profeso) es una panacea para el progreso humano frente a una absurda caricatura de la «re¬ligión», erigida como un hombre de paja con fines retóricos. Resulta, sencillamente, que la religión no puede considerarse idéntica al literalismo del Génesis, al milagro de la licuación de la sangre de san Genaro (que, al menos, proporciona una excusa para la maravillosa fiesta anual de San Genaro en las calles de Nueva York) o a los códigos bíblicos de la cabala y la moderna propaganda mediática. Si estos colegas quieren combatir la superstición, el irracionalismo, el filisteísrno, la ignorancia, el dogma y una caterva de otros insultos a la inteligencia humana (que con frecuencia también han sido convertidos políticamente en peligrosas herramientas de asesinato y opresión), entonces que Dios los bendiga… pero que no llamen «religión» a este enemigo.
De manera similar (naturalmente), pronuncio mi anatema sobre aquellos dogmáticos y «verdaderos creyentes» que. usurpando el buen nombre de la religión para sus doctrinas partidistas, intentan suprimir las verdades incómodas de la ciencia, o imponer su marca peculiar de fibra moral a las per¬sonas que. legítimamente, tienen gustos distintos. Las carre¬ras son cortas, y aunque no voy a negar algunos buenos mo¬mentos de comedia, e incluso de logros de los que sentirse orgulloso, prefiero con toda seguridad estudiar la evolución y la paleontología de los caracoles terrestres de las Antillas que combatir a los creacionistas. Ya está dicho. (.)
Y, claro, podemos llevar la ciencia y la religión a alguna forma de coxistencia políticamente correcta si todos los científicos prometieran no decir nunca nada sobre religión y todos los profesionales de la religión juraran que la incómoda palabra que empieza por "c" no saldría nunca de su boca.
El llibre no conté únicament la carta que Galileo va dirigir a Cristina de Lorena Gran Duquesa de Toscana, sinó que hi ha una interessantíssima introducció de Moisés González García, una carta de D. Benedetto Castelli, dues cartes a Mn. Piero Dini i una carta del cardenal Roberto Bellarmino a Paolo Antonio Foscarini.
La carta més llarga de totes i la que justifica el llibre és la que Galileo va escriure a Cristina de Lorena, el motiu d'aquesta carta va ser que el seu amic i deixeble Benedetto Castelli li va escriure una carta en data 14 de desembre del 1613 en la que li informava d'una discussió que va haver a la cort del Duc de Toscana en la que hi era Castelli, aleshores professor de matemàtiques a la Universitat de Pisa, els Grans Ducs de Toscana, la gran duquesa mare Cristina de Lorena, membres de la família Medici, filòsofs i altres persones d'alta posició. La discussió va ser tranquil.la al principi quan es parlava dels satèlits de Júpiter que Galileo havia descobert, però l'ambient es va posar tens quan el peripatètic Cosimo de Coscaglia va treure el tema que Galileo s'equivocava en defensar el moviment de la Terra, per anar en contra de les Sagrades Escriptures. Acabada la reunió la Gran Duquesa demanà a Castelli que es quedés per xerrar sobre l'afer i aquest fet animà a Galileo a escriure-la.
Ém resulta trist veure els grans esforços que va haver de fer Galileo per salva la pell perquè en aquesta carta el que fa no és altra cosa que dir per activa i per passiva, pel davant i pel darrera, pel dret i pel revés, que allò que concerneix a les Sagrades Escriptures és la salvació, mentre que la ciència s'ocupa dels fets naturals.
Així a la pàgina 128 llegim: De lo que se deduce cuan falsos serían los sentidos que diésemos a los pasajes de la Escritura, siempre que no se.revelasen acordes con las verdades demostra¬das. Se debe, pues, con la ayuda de la verdad demos¬trada buscar el sentido seguro de la Escritura, y no de acuerdo con el sentido literal de las palabras, que pareciese verdad a nuestra debilidad, querer en cier¬to modo forzar la naturaleza y negar las experiencias y las demostraciones necesarias.Mentre que a la 129 reforça el seu argument amb les paraules següents de Sant Augstí: «Pero si una experiencia clara demos¬trara que esto es verdad, todavía sería incierto si el autor de los libros sagrados quiso decir esto en aque¬llas palabras o alguna otra cosa no menos verdadera; pero si el contexto del discurso hubiera hecho supo¬ner que éste no había querido esto, no por esto será falso lo que él mismo quiso que se entendiera, sino verdadero y lo más útil».Llibre molt útil per a qui estigui interessat en el debat ciència i religió.
