ELS BAIXOS FONS

Maxim Gorki Dramatúrgia: Albert Tola i Carme Portaceli Traducció del rus: Helena Vidal, Jordi Bordas i Coca Direcció: Carme Portaceli

Amb: Nao Albet David Bagés Manel Barceló Mohamed el Bouhabi Roger Casamajor Lluïsa Castell Jordi Collet Daniela Feixas Gabriela Flores Lina Lambert Albert Pérez Xavier Ripoll Teatre Nacional de Catalunya La posta en escena l'he trobada molt adequada perquè situar aquests baixos fons a l'andana d'una estació de metro és realista per a l'espectador d'avui, però en el text que hem sentit des del les butaques palesa més la versió feta per Albert Tola i Carme Portaceli que no pas la traducció que han fet directa del rus. Convertir un dels personatges en aquesta figura que se'n diu "un indignat" em sembla excessiu. En primer lloc considero que el discurs de l'indignat de l'obra és fàcil, no té cap grapa, estem parlant de teatre i el teatre és un art, no la repetició del que diu la gent. A més a més un té molts dubtes que els indignats estiguin en els baixos fons. Els dels baixos fons jo els veig remenant els contenidors o van a les portes de mercaderies dels supermercats per a què els donin menjar que no poden vendre.

L'aniversari i una teoria de la vida

Mentre ahir llegia "Talking it Over", de Julian Barnes, vaig encepegar amb un passatge que el vaig trobar prou simpàtic i que, com avui faig seixanta-vuit anys m'ha semblat escaient posar-lo aquí:

“Have I told you my Theory of Life, by the way? Life is like invading Russia. A blitz start, massed shakos, plumes dancing like a flustered henhouse; a period of svelte progress recorded in ebullient despatches as the enemy falls back; then the beginning of a long morale-sapping trudge with rations getting shorter and the first snowflakes on your face. The enemy burns Moscow and you yield to General January, whose fingernails are very icicles. Bitter retreat. Harrying Cossacks. Eventually you fall beneath a boy-gunner’s grapeshot while crossing some Polish river not even marked on your general’s map”

Les línies de sobre han estat escrites aquest matí i les de sota al vespre. Encara que no és gaire ortodox fer afegits a l’entrada o post d’un blog, es veurà que l’excepció està justificada.

Arran del meu aniversari un amic m’ha regalat el llibre “Hablando del asunto”, de Julian Barnes, que és la traducció al castellà de l’esmentat més amunt. Com el meu anglès no té el nivell que un voldria aquesta traducció em serveix per llegir, comparar i aprendre anglès.Moltes vegades dic que la casualitat no existeix, però cal admetre que és un cas de casualitat màxima perquè amb els milers de llibres que es tradueixen hagin coincidit en temps i espai dos llibres (original i traducció) editats respectivamente el 1991 i 1993. De passada em permet posar la traducció al castellà del mateix passatge.

“Por cierto, ¿le he contado mi Teoria de la Vida? La vida es como invadir Rusia. Un comienzo relámpago, morriones en formación, plumas danzando como en un gallinero revuelto; un período de suave avance rcgistrado en exaltados despachos a medida que el enemigo retrocede; luego el comienzo de una larga y penosa marcha que mina la moral. Raciones que se hacen cada vez mas pequeñas y pequeños copos de nieve que te dan en la cara. El enemigo incendia Moscu y tú te rindes al General Invierno, cuyas uñas son como carámbanos. Una amarga retirada. Cosacos que te persiguen. Y finalmente caes bajo la metralla dc un artillero adolescente mientras cruzas algun río polaco que ni siquicra aparece en el mapa de tu general.”

Carta meva a EL PAÍS d'avui

Veure aquí la versió digital:
http://www.elpais.com/articulo/opinion/Desajuste/legislativo/elpepuopi/20120105elpepiopi_9/Tes

ESPECIES DE ESPACIOS, de Georges Perec

Aquesta obra també pertany a la postmodernitat d’una manera molt més agosarada, de forma que hi ha una mica de totes les característiques del moment històric. Com una de les carcterístiques de la postmodernitat va ser xuclar les vanguàrdies hi tenim els somnis (Freud), l’ús aleatori dels mots (Jung), l’atzar, l’arbitrearitat, la mort de Déu, que és la mort de l’autor (Nietzsche), també hi tenim l’hegemonia del significant respecte el significat, és a dir, el dadaïsme (Tristan Tzara), la desfamiliarització.

Tots aquests trets els tenim en aquesta obra de Georges Perec, que no hem d’oblidar que era un fill literari de Raymond Queneau, el fundador d’OULIPO (Ouvroir de Littérature Potentielle) en el que s’hi barregen els mètodes combinatoris i matemàtics, l’humor absurd i la disecció de l’entorn. Això ens porta o, més ben dit, porta als seus integrants a considerar que l’espai i el temps com dues categories per explicar la realitat (Einstein) , per tant, no es pot concebre l’espai com una realitat, sinó que n’és un fragment dins d’una història, d’un esdevenir.

El que fa doncs Georges Perec és mostrar-nos el nostre espai, que és el país, la ciutat, el carrer, la casa, l’apartament, el dormitori, el llit i el nostre cos a la vida, a la feina, el joc, l’amor, la feina, etc. Tot a base de llistes i textos lúdics entre els que no hi manquen els cal.ligrames.

Evidentment no és un llibre que es llegeix a partir de la primera pàgina per anar seguint fins a la darrera, es llegeix de forma hipertextual, com si fos la Bíblia o el Daodejing o “Rayuela”.