Carta enviada a La Vanguardia fa cinc dies

Catalunya abandonada per Espanya i Europa

 A l’agost del 2010 La Vanguardia va publicar un clarificador article de David Garcia sota el títol “Un mal negocio”; es referia al mal negocia que feia Catalunya dins de l’Espanya contemporània, tot assenyalant un reguitzell de percentatges que envidencien aquest mal negoci i que expliquen que moltes persones que no s’identifiquen amb el tema identitari han canviat d’opinió sobre si convé seguir dins d’Espanya per raons senzillament econòmiques o com va dir Clinton: “It’s the economy, stupid”.

Tanmateix, el problema afegit és que Catalunya també està arraconada per part de la Unió Europea.

. Respecte la situació a Espanya només cal dir que són co-responsables els dos partits grans de Catalunya perquè enlloc de la política de peix al cove hauria calgut anar al fons de la qüestió i ha calgut la crisi per a què surin els desequilibris. Pel que fa els socialistes catalans encara és més greu perquè s’ha demostrat que formar part dels governs socialistes els ha fet còmplices i explica el conflicte amb Pasqual Maragall.


 La raó per la que cal veure que la Unió Europea ha arraconat Catalunya és, d’una manera general, que en cap àrea ha demostrat portar rigor en els seus ajuts i corregirà tard l’escandalós ajut que ha fet amb la PAC. El 40% dels diners destinats per a què els pagesos tinguin uns guanys dignes i no deixin el camp ha anat a parar a set famílies d’Andalusia i Castella com els germans Mora Figueroa-Domecq i la Duquesa d’Alba, entre altres.

 Aquest desgavell de la UE no és exclusiu a Espanya, una altra important beneficiada és la reina d’Anglaterra. El fet és que aquests diners s’han sumat els que ja reben altres regions espanyoles per ser considerades menys riques d’acord amb el PIB en concepte de FEDER i FSE dins de l’objectiu de convergència mentre que Catalunya no en rep per ser considerada “rica”; tanmateix, aquí hi ha una qüestió essencial i que també “desconeix” la UE. Una regió amb un determinat PIB, com Catalunya o Baviera, es veu obligada, per solidaritat, cedir part dels seus impostos per ajudar a les que tenen un PIB considerat baix, però els economistes saben que si aquesta part supera un determinat percentatge aleshores es provoca un empobriment de la regió rica i, a la llarga, de l’Estat perquè no hi ha la necessària inversió per fer anar l’olla.

Això és el que passa a Catalunya i no passa a Baviera, però que com la UE no fa un adequat seguiment no s’adona que els seus diners no estan justament repartits perquè enlloc de considerar només el PIB hauria de tenir en compte la política fiscal dels Estats, no tant perquè la UE hagi de decidir la política fiscal d’Espanya, però sí que hauria de controlar cada euro que paga. . El resultat de tot plegat és que Catalunya necessita amb urgència una nova relació amb l’Estat espanyol i amb la Unió Europea per poder atendre les pròpies necessitats perquè la política de convergència a Espanya és només nominal. Aquest objectiu no pot ésser ni el resultat de la improvització ni molt menys de la política partidista. Podem veure oportunisme a CDC, però que l’actual líder del PSC parli de desorientació quan la història ha demostrat que ha estat una joguina del seu “germà gran” és que no sap a on té el nord.