LA DAMA DE LES CAMÈLIES, d'Alexandre Dumas, fill

Director: Hermann Bonnín
Traducció: Anna Soler Horta
Dramatúrgia: Sabine Dufrenoy
Intérprets: 

Toni-Lluís Reyes, Laia de Mendoza, 
Nausicaa Bonnín,  Anna Gonzalvo, Pep Jové, Montse Guallar, Joan Sureda,  Albert Prat, Òscar Intente, Joan Anguera i Aida Oset.  
Espai escènic: Hermann Bonnín. 
 Assessorament vestuari: 
Nidia Tusal. Col·laboració vestuari: Maria Roch (dissenyadora). Il·luminació: Josep Maria Civit. Espai sonor: Jordi Bonet. Direcció moviment: Leo Castro. Caracterització: Toni Santos. 
Teatre: LA SECA - ESPAI BROSSA

Al programa de mà que aquesta novel.la està inspirada en un fet real de la vida de l'autor i que la "protagonista és una dona que destil.la sensualitat i melacolia, una feminista abans d'hora que il.lustra la lluita per la llibertat i la independència econòmica de la dona en el París del s. XIX, una societat acomodada en la seva doble moral on el valor en alça ja no és la virtut, sinó els diners."

No comparteixo l'opinió que la protagonista sigui una protofeminista, ni una feminista abans d'hora, ni res que s'assembli. L'únic element que cal reconéixer a la protagonista és que estima de veritat i ho demostra no acceptant ni un cèntim de la persona que estima, però, per descomptat, segueix essent una prostituta envers els altres homes, que són els que fa possible la seva relativa "independència econòmica". Feta aquesta puntulització ideològica cal dir que és un magnífic espectacle teatral.

Sorprèn especialment que en un teatre "low cost" apareguin a l'escenari onze actors, que no és poca cosa en els temps que vivim, i a més tres de llarg recorregut com són Montse Guallar, Joan Anguera i Pep Jové. El protagonisme se l'emporta la filla del director, Nausicaa Bonnín, mentre que la dramatúrgia és de la mare. O sigui que algunes coses són de casa, però aquest aspecte no afecta al bon producte i, tampoc fa de mal dir que qui fa un magnífic treball és la Montse Guallar, cosa que m'alegre perquè fa temps que no la veia a l'escenari.
 
Si per una banda l'escenografia és zero, no que sigui dolenta, sinó que no hi ha absolutament res a l'escenari, tampoc hi fa cap falta perquè el vestuari, de disseny, està molt encertat. Especialment notable és, com no podria ser d'altra manera, el vestit que porta Nausicaa Bonnín: vermell foc i sang, passió, amor, sensualitat. Per altra banda, els espectadors situats a dues bandes de l'escenari, els intérprets entrant i sortint, amb totes les escenes a peu dret, amb un ball tradicional francès de corranda entremig, diverses partides de cartes, tot plegat fa que sigui una obra coreogràfica que no fa altra cosa que pujar el llistó ben amunt com exemple de bon teatre sense necessitat d'una espectacular escenografia.