A la carretera, de Jack Kerouac

Es tracta d'una novel.la qualificada de culte i considerada el llibre de capçalera per a capbusar-se en tot allò relatiu a la Beat Generation, que respon a l'ambient de insatisfacció, incertesa i por després de la II Guerra Mundia i especialment la por a una bomba atòmica. Aquesta novel.la figura entre les millors en llengua anglesa del segle XX. Com s'endevina pel títol és una "novel road" i, com per altra banda, la novel.la és un "roman à clef" perquè per ser autobiogràfica gairebé tots els personats que hi apareixen se sap a quina persona correspon cadascú, aquesta relació personatge-persona és la clau. No cal dir que amb aquest canvia de nom l'autor s'evita una possible acusació de libel. Entre els molts personatges que han estat persones significades a la vida real cal destacar Sal com l'autor, la tia que és la mare, Old Bull Lee com William S. Burroughs, Dean Moriarty com Neal Cassidy, Carlo Marx com Allen Ginsberg. Anagrama ha publicat les cartes entre Jack Kerouac i Allen Ginsberg. El narrador es manifesta en el monòleg interior que sol ser la part més profunda de la novel.la, tant pel que fa a opinions generals com en la descripció de personatges i del paisatge, que precisament per la velocitat de la trama, quasi sempre a la carretera i a més de 150 per hora, el paisatge és sempre canviant.

L'estil de Jack Kerouac ha estat qualificat com literatura espontània, però Truman Capote va dir que "això no és escriure, és mecanografia", per aquesta raó en carta de 6.X.1959 Kerouac li diu en una carta a Allen Ginsberg: "Diga lo que diga Truman Capote, todavía estoy peleando con lo que escribí a mano y ahora estoy (como tú) Orlando Blues, que escribí en 1957, y me da trabajo."

Pel mig del primer capítol podem llegir aquest passatge que és una mena d'introducció: "Anaven pel carrer plegats, entenent-ho tot de la manera ràpida que tenien, que més tard va esdevenir tan trista i perceptiva i buida. I després ballaven pels carrers com baldufes i jo arrossegava els peus al darrere com he fet tota la meva vida darrere les persones que m'interessen, perquè les úniques persones per a mi són les boges, les que estan boges per viure, boges per parlar, boges per ser salvades, desitjoses de tot alhora, les úniques que mai no badallen ni diuen un tòpic, sinó que cremen, cremen, cremen com bengales romanes grogues, fabuloses, exploten com palmeres entre les estrelles i aleshores pots veure una explosió blava i tothom fa "Ohhh!". Com deien els joves així d'Alemanya de Goethe?"

Els personatges, que tindran els hippies per hereus, es mouen sempre amb pocs mitjans es mouen gairebé sense rumb per Amèrica (no parlem mai dels Estats Units), moltes vegades amb cotxes robats i és que "-Ja saps el que deia el president Truman. Hem de baixar el cost de la vida." Les descripcions sempre són dures: "Los Angeles es la més solitària i brutal de les ciutats americanes; Nova York és terriblement freda a l'hivern, però hi ha una sensació de cordialitat boja en alguns carrers. LA és una jungla." Evidentment hi ha sentit de l'humor, però amarg: "van recollir (amb el cotxe) un paio que els va prometre un dòlar si el portaven a Memphis. A Memphis el paio va anar a casa seva, va vuscar el dòlar, es va emborratxar i va dir que no aconseguia trobar-lo."

Aquí un passatge que sembla una macabra premonició: "Va dir que érem una banda d'àrabs que arribaven per fer volar Nova York". Una "lectora" (?) ha marcat amb color rosa els mots següents: "La meva tia va dir una vegada que el món mai no trobaria la pau fins que els homes caiguessin als peus de les seves dones i els demanessin perdó". Recordo que al principi he dit que a la novel.la la tia és la mare de Jack Kerouac a la vida real. "... nosaltres érem allà davant dels precipicis i abismes de la mateixa vida beat en els terribles carrers del l'home". Sempre a la carretera o al carrer, disposat a robar, emborratxar-se, enganyar les noies i tenir fills de mares diferents, sense cap respecte per l'altre, si més no, per part d'uns.

Tenint en compte que aquests trinxeraries esparracats es mouen en llocs decadents, veiem aquest anàlisi: "Ara pensa en aquesta gent al davant nostre. Tenen preocupacions, compten els quilòmetres, pensen a on han de dormir aquesta nit. en els diners per a la gasolina, en el temps, com arribaran allà, de totes maneres, ja ho veus. Però els fa falta preocupar-se i traeixen el temps amb falses urgències i d'altres maneres, purament ansiosos i queixosos ... La gent que hi havia en aquell cinema obert tota la nit eren del més dolent. Negres fotuts que havien vingut d'Alabama per treballar en fàbriques de cotxes a causa d'un rumor; vells dropos blancs; joves hipster de cabells llargs que havien arribat al final del camí i bevien vi; putes, parelles normals i mestresses de casa sense res a fer, enlloc on anar, ningú en qui creure. Si es passés pel sedàs tot Detroit, no podrien reunir-se millors les seves desferres ... Un dia tu i jo baixarem un carreró plegats escorcollant els cubells. -Vols dir que acabarem com vells pòtols? - Per què no, tio? És clar que sí, si ho volem, i tot això. No hi ha cap mal a acabar d'aquesta manera. Hem passat tota la vida sense interferir en els desitjos dels altres, incloent-hi els polítics i els rics, i ningú no es preocupa per tu i tu et fas el teu propi camí.."

" nosaltres passàvem en aquell exacte moment per l'autopista cap a Mèxic contant les nostres històries. Oh trista nit americana! Després érem a New Mexico. El vell cotxe cremava i es queixava i lluitava desesperadament. - Això és tot! -Un funcionari mexicà va somriure-. Tot en ordre, nois. Endavant. Benvinguts a Mèxic. Divertiuvos. Atenció als diners. Conduiu amb cura"

Sobre Mèxic llegim: "Tots tenien les mans allargades. Havien baixat de les seves muntanyes remotes i dels indrets més alts per allargar les mans cap a alguna cosa que ells creien que la civilització podia oferir, i ni tan sols somniaven la tristesa i la seva pobra i decebuda il.lusió. No sabien que havia arribat una bomba que podria fer esclatar tots els nostres ponts i carreteres i fer-les pols i nosaltres seríem tan pobres com ells un dia, i allargaríem les nostres mans de la mateixa manera, de la mateixa manera. El nostre Ford atrotinat, un vell Ford americà dels anys trenta, va passar sorollós entre ells i va desaparéixer enmig de la polsaguera."

Aquesta sortida del Ford no és el darrer viatge malgrat sigui la tornada a casa, a Nova York. Sal trobarà al final una noia, Laura, però sempre serà un penjat, penjat de Dean que quan Sal estava malalt a Mèxic l'abandona, però un com tots a Amèrica tot segueix igual. L'experiència no ha servit de res, el futur és sempre allà i per altrapar-lo que anar allà, viatjar, però un cop s'hi arriba, torne-m'hi. No és un viatge d'aprenantatge com l'Odissea. No hi ha res, fugir per a què no t'agafi la bomba, que si cau també t'agafarà. En un món absurd, l'esperança no hi té lloc.